25 de jul. 2014

EL COMPONENT ESPACIAL (per MARTA MILLET)



4. Un mar de ciment blanc

No vull entrar en el debat turistes vs. viatgers ni emetre cap mena de sermó, però des de la meva innocència admeto que cada vegada que algú comenta les meravelles del seu hotel a dos metres de sorra, el no haver anat a un lloc per mandra de tant caminar i suar, o la decepció davant la marabunta de turistes a una cala qualsevol de la Mediterrània, se m’encenen els nervis. Resulta que tothom vol anar al mateix lloc i que sigui verge. Veure animals exòtics i que a la nit no els piquin els mosquits. Travessar la selva i dormir en una cabana de luxe. Anar a veure taurons i oblidar que poden cruspir-se’t una cama. Prendre un mojito amb gel fet de glaceres mil·lenàries.

Ahir al matí, caminant sota la sequedat d’unes temperatures altíssimes de ciutat d’interior, el meu cap va voler intuir aigua freda, aigua de mar, llac, riu, platja o roques, frescor blava. Sal enganxada a la pell i cabells aclarits. Vaig alçar la vista i rere l’aigua hi havia sorra, còdols, roca. Quan la vista era una mica més amunt vaig trobar-hi un infinit fet d’hotels i apartaments. Parets blanques, gandules, piscines i para-sols, enormes lletres en majúscula que coronaven els edificis, colors vius i gastats d’anuncis de refrescos.

A qui no li agrada tenir el mar a quatre passes. Primer el mar, després canyeta, olives, escopinyes, paella o fideuà, sorbet de llimona, gintònic. El xiringuito. Fins aquí anem bé. Darrerament, però, tot el que va bé se’ns prohibeix. Ojo, quan dic xiringuito, dic barraqueta de fusta o de metall, estructura mínima, probablement inseguretat i desordre a ulls municipals. Digueu-me nostàlgica. Parlo d’ús de l’espai no agressiu, ja ens entenem. Vaig recordar els xiringuitos tirats a terra i el dòmino d’hotels que des dels 60 s’han anat amuntegant davant la costa, encaixant-se tan a prop del blau com fóra possible, dissenyant ofertes de pensió completa, planxant llençols barats; vaig veure les fotografies dels catàlegs dels operadors turístics, les promeses d’aigua turquesa i solitàries postes de sol, i les postals descolorides, un tetris de peces blanques a l’espera del moment de capbussar-se.

Ara que ens fascinen les imatges dels espais deshabitats i destruïts, les runes d’un passat de massa èxit i recent per acabar així, una història que no sembla la nostra i que només ens atrevim a mirar al web o paper, a mi se’m apareixen al damunt de tot dues escenes: riuades de gent envaint passejos marítims, carreteres nacionals allà on s’aprimen i carrerons de pobles de costa a la recerca de crema solar, gelats, pilotes inflables; i hotels i urbanitzacions a mig construir, a l’espera que nous inversors confiïn de nou en el magnetisme del sol i la costa, i els bancs tornin a estafar sota somriure, blocs fantasmals de centenars d’habitatges habitats per quatre famílies, empresaris fregant-se les mans cada vegada que es modifica la Llei de Costes.

De tant en tant aquest panorama m’ofusca, em porta a un laberint d’idees boiroses, i quan busco el nucli de foc, la possibilitat que hi hagi un origen modificable, una partícula a partir de la qual s’expliqui el desastre de tot plegat, acabo topant-me amb la idea de comoditat, petit plaer, descans merescut, un luxe fora la rutina del dia a dia, maduresa mal entesa. Imatges de sèries de televisió on qualsevol dels protagonistes gaudeix d’una casa davant la costa californiana, festes de còctels i públic de plàstic, l’epidermis vital i la seva translació a la classe treballadora. Imagino el desig de vacances de moltes famílies connectant íntimament amb el desig empresarial d’uns pocs. La necessitat d’un bàlsam, una escapada de la rutina, un lloc on tot se’ns dóna fet, després de tant esforç. Al capdavall, tots sabem que la desgràcia col·lectiva neix en els desitjos individuals.

Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Marta Millet
Correcció: Marta C.