26 de juny 2014

QUÈ HI HAURÀ AL POPARB?


Un any més preparem la prèvia del popArb amb la il·lusió i aquelles papallones a l’estómac dels primers dies d’estiu. Com ja sabeu, és un festival molt especial per nosaltres al qual no hem faltat mai en els cinc anys de vida d’aquest sant blog. A continuació trobareu un repàs del bo i millor del cartell del festi d’Arbúcies que s’ha guanyat a pols ser la radiografia de l’escena del panorama musical català.

Per si encara no us n'heu assabentat, el popArb celebra 10 anys. Una dècada en què ha aconseguit convertir-se en referència de la música feta al nostre país i alhora ser un dels festivals més còmodes i amables. Sense aglomeracions, ni contraprogramacions, tot al bell mig del Montseny i amb gots de festa major.

Enguany, per celebrar aquesta efemèride, el festival comença un dia abans amb un petit tastet a Can Torres, el bar de referència d’Arbúcies. Dijous hi podrem sentir el folk de Joana Serrat, la boja electrònica de Guillamino i els hits que posarà Miqui Puig. Si sou afortunats i podeu arribar un dia abans, aquesta pre-festa és un pla immillorable.



Divendres, tot plegat comença a les 22h, perquè qui treballa o ve de fora arribi a temps. El tret de sortida el donen els Raydibaum, que, com la majoria de grups del festi, presenten un disc. Diuen que ho han canviat tot per fer-se un lloc en la complicada i atapeïda escena, ho haurem de veure, aquest directe serà la prova de foc. Mentre decidim si ens han convençut o no, Pau Riba & Pascal Comelade apareixeran a l’altre escenari. Ens sorprèn que aquests dos monstres no hagin decidit amb anterioritat fer música plegats. Les afinitats són òbvies, el resultat, força rodó i “Taxista”, la darrera cançó del disc, un himne amb totes les lletres.

Aquest punt és complicat, perquè la gana empeny i, si hi ha gana, hi ha son. No enganyarem ningú, Refree no és cap festival. L’any passat va passar alguna cosa semblant amb l’hora programada per a Espaldamaceta. Els valents s’hi quedaran, pels covards sempre ens quedaran els boníssims entrepans de Can Torres. Fins i tot podem fer una mica de sobretaula perquè toquen els Manel. Si no en sou fans incondicionals, estareu d’acord amb nosaltres que, en la majoria de casos, són totalment prescindibles. Ara ja em podeu apedregar.



Amb la panxa plena ens preparem per als plats forts de la nit. De Carlos Cros ens n’ha parlat moltíssim el Quique i tenim molta curiositat per veure’l, a ell i als 400 golpes. Nada se resiste al amor ens sembla un disc que és la banda sonora ideal per a aquells que són uns hooligans de l'amor (com nosaltres) i ens ve molt de gust cantar-lo a ple pulmó. Mazoni i els nostres sentiments contraposats cap a Sacrifiqueu la princesa tancaran els directes de la nit. L'últim treball de Jaume Pla i el seu gir cap a l'electrònica és una mica irregular i ens ha deixat una mica freds, sort que té temes per parar un tren i per acabar fent un repertori digne de festival. Esperem que ho faci. Si encara us queden forces i ganes, dj Amable té la capacitat de transportar-vos del Montseny al bell mig del Razzmatazz de Barcelona. Com sempre, pocs riscos però tota l'eficàcia del món.

Tot i que fa una mica de mandra, us recomanem que dissabte comenceu ben aviat. El sarau comença a les 17 h al bosc del Prat Rodó (esperem que aquest any estigui més ben senyalitzat!) i val molt la pena. Enguany hi tenim molt de pop i folk tranquil·let perfecte per l'hora i l'indret. 4 hiverns, Barbacoa i Xavi Alías, tots tres per descobrir, tots tres amb molt bona pinta.

Si heu reservat plaça prèviament, cap a Can Torres falta gent. Els concerts del bar sempre estan molt ben escollits i són molt especials. Alguna cosa ens diu que Renaldo & Clara amb els seus Fruits del teu bosc no serà cap excepció.

Us avisem, dissabte no trobem el forat per anar a sopar. Hi ha un cartell de marató, ho volem veure tot fins quasi la matinada. Potser el més prescindible és Caïm Riba, per previsible i poc sorprenent. Però a partir de Me & The Bees no hi ha descans. De les Bees ja podem dir a aquestes alçades que han tret un dels discos de l'any, pop fresc i urgent, melodies enganxifoses i l'espontaneïtat dels noranta. D'altra banda, el nou disc de Sanjosex segurament no serà un dels millors de l'any, però sempre hi ha ganes de veure'l i d'escoltar-lo. Igual que a The Free Fall Band i a Miqui Puig, de qui no podem ser més fans. A continuació, ens hem de quedar a Anímic quasi per obligació, perquè si Hannibal en disc és gran, en directe, es fa gegant, enorme, contundent.



Mishima són punt i a part. Com que no tenim res bo a dir d'ells, no en direm res. Ja ho fa tothom, així que segurament ningú trobarà a faltar la nostra opinió. Cabo San Roque és l'experimentació feta grup i no només en la música, sinó també en els instruments que utilitzen, tots construïts i inventats per ells mateixos. Poden ser el millor preludi pel geni Joan Colomo. Us heu de dir alguna cosa més d'ell? S'ha de veure, sigui el lloc que sigui, sigui l'hora que sigui, faci el que faci. Com a traca final de festa, Lasers, pop electrònic sintetitzat d'aquest que fa volar i somiar.

Per molts anys, popArb!

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Montse Casas
Correcció: Marta C.