12 de juny 2014

PRIMAVERA SOUND 2014: LES CRÒNIQUES DE DISSABTE (I DIUMENGE)


Potser per allò de cremar les naus la darrera jornada (jornada forta, que diumenge, com veurem un exemple al final de l'article, també hi va haver concerts importants), tenim un munt de cròniques sobre les actuacions del dissabte, i, detall encara més revelador, un bon grapat d'elles a hores golfes! Sí, vam tancar el Fòrum després de passar-ho de faula amb artistes com Juventud Juché, Connan Mockasin, Seun Kuti & Egypt 80, o Nine Inch Nails, entre altres.

Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernández Miró –foto encapçalament–16.00 h, Auditori
D'aquest Primavera Sound em quedaran gravats tres moments: el viatge-concert de Grouper, de principi a fi; la irrupció i estada a l'escenari de Teho Teardo & Blixa Bargeld de la filla d'uns quatre anys del segon; i l'emocionant interpretació que Sílvia Pérez Cruz va realitzar de l'”Hymne à l'amour” d'Edith Piaf, que va omplir la immensitat de l'Auditori bàsicament amb la seva veu (de fons hi havia els subtils i ben posats espasmes de guitarra d'en Raül Fernández Miró). Superats (potser una mica massa, però és lògic, perquè no eren una proposta evident del festival) pel quasi ple que van registrar, els nervis no van fer acte de presència i sí que ho van fer les taules i la profunditat emotiva durant una actuació on la nostra parella protagonista va tirar de pocs temes propis i molt cançoner aliè (“Mercè”, de Maria del Mar Bonet, va ser una de les peces més punyents, alimentada pel detall que en ple silenci es va sentir la veu d'un nadó i Pérez Cruz va intuir la seva ubicació sense deixar de cantar, i també va destacar la col·laboració de Lluís Llach amb Pere Quart “Corrandes de l'exili”), per tancar el seu excel·lent recital amb una versió sobre una versió del “Pequeño vals vienés” cohenià-morentià, que va esdevenir tot un terrabastall vocal. Si els guiris no van venir a veure-ho, ells s'ho perden, perquè no tenen més Sílvies als seus països.
Arnau Espinach

Jupiter Lion, 17.00 h, Ray-Ban
La primera hora al Fòrum és la de la pluja. És minsa però no amaga amb xàfecs. Som pocs, els que ens hem atrevit a desplaçar-nos fins al PS. Jupiter Lion tenen un escenari gran, massa gran, massa plujos i amb massa llum, però a poc a poc, quan et deixes emportar pel seu kraut i t'endinses en els seus sons, desapareix tot i balles, paraigua en mà, fins on et portin. Els valencians fan anar omplint l'esplanada, van sumant enters, hi ha guiris que somriuen, desperten cops de cap i els aplaudiments a cada silenci són notoris. Una altra hora, un altre dia, un altre moment. Penso que això mateix d'aquí a 8 o 9 hores s'emportaria el públic i la crítica de carrer, però és ara i aquí, i els que hi som els gaudim.
Lluís Huedo

Univers, 17.40 h, Pitchfork
Segur que intimida tocar en un escenari gran com el Pitchfork, acostumats a fer concerts en sales petites on s'esquitxen de la suor del públic, però Univers van saber gestionar els nervis prou bé durant gairebé tot el seu set. Tot i que plovia al principi, va haver-hi prou gent que va arribar d'hora al Fòrum per veure'ls i també van enganxar bona part del públic estranger que estava veient La Sera a l'escenari del costat. Amb un setlist basat en cançons del seu primer llarg, L'Estat Natural, i els hits dels seus anteriors EPs, La Pedregada i Cavall Daurat, van saber portar el públic per on volien, i van crear alguns moments d'èpica emborronada de puny aixecat força emotius. No, l'escenari no els va quedar gran.
Glòria Guirao

Juventud Juché, 20.00 h, Sony Club
Fa mesos que sento a parlar d'aquests madrilenys. Han tocat a Barcelona i no els he pogut veure, tenen bandcamp i no l'he escoltat, i aquest Primavera, amb tan poc fluorescent gastat, em resulta idoni per regalar-los el meu goig. Quin encert. Segurament el concert anterior a Barcelona hauria estat molt bé, però aquí hi ha una condició que en resulta crucial: hi ha molts madrilenys que se'ls coneixen de memòria i creen un concert com si estiguessin jugant a casa. Ells es deixen abraçar i exploten. A mig camí entre Betunizer i els primeríssims The Rapture, són, o haurien de ser, la sensació del moment.
Lluís Huedo

Connan Mockasin –foto de sota–, 22.05 h, Vice
A la prèvia ja vam dir que Connan Mockasin era un divo i al concert (i en la seva aparició, unes hores després, a l'escenari amb Blood Orange) vam poder comprovar que sí, que ho és. Dir això no és pas pejoratiu, però pot costar d'entendre si un no està familiaritzat amb la seva manera de fer. El concert de Connan Mockasin va ser elegantíssim, semblava calculat per mantenir l'atenció des de la primera nota i sostenir l'emoció fins al final, i fer-nos esperar un clímax que semblava no arribar, i aquesta és la gràcia. He sentit dir que va ser avorrit o que es va passar d'excèntric. Bé, jo no ho crec, però ja he dit que potser un ha de conèixer més que Forever Dolphin Love per gaudir d'un concert com aquest.
Glòria Guirao

PrimaveraDissabte1 photo primaveraDissabte1_zps117c1e6a.jpg

Seun Kuti & Egypt 80, 23.55 h, Ray Ban
Potser perquè sabien que només disposaven de 50 minuts, Seun Kuti & Egypt 80 van anar per feina des del segon zero de l'actuació, i van desenvolupar un afrobeat predominantment intens i febril que no perdia el ritme ni quan la banda abaixava la intensitat. El fill de Fela, però, va tenir temps per reivindicar el Dret a Decidir català tot relacionant-lo amb la història del molts països africans (la seva proclama va ser una mica més elaborada que el ”libertad para Catalunya” de Julian Cope i el doble “in, in de, in de pen dèn ci a!” de Prurient), i de marcar-se uns quants balls amb saxo i sense (i acompanyat per dues coristes/ballarines amb biquinis aborígens). Llàstima que els obliguessin a parar quan l'assumpte havia començat a bullir, perquè, d'haver disposat del doble de temps (on són les dues hores i mitja de què van gaudir The Cure al 2012 quan hi ha grups que les necessiten de veritat?), la festa d'aquest tros de banda no hagués deixat sensació de coitus interruptus.
Arnau Espinach

Nine Inch Nails –foto de sota–, 00.30 h, Sony
Trent Reznor és un gran productor i un gran empresari. Des de fa uns anys també és home casat i pare. Un home de bé. Però quan passats uns minuts de la mitjanit de dissabte va sortir a menjar-s’ho tot a l’esplanada de l’escenari Sony, es va transformar en un maleït mascle musculat, amb cara de pocs amics. Un malaltís cyborg. La fi del món és un estat a la deriva on ell hi estaria ben a gust. Tot arrufant les celles, invocant l’apocalipsi, Reznor i els seus tres acompanyants van deixar anar una tempesta d’un rock que regalima testosterona. Sempre en tensió masculina, NIN van oferir un concertàs on van cabre totes les èpoques i estils per on han passat en el seu quart de segle de carrera. Electrònica que sonava a metall líquid (“Me, I’m Not”), balades desassossegants (“The day the world went away”), punk industrial (“March of the Pigs”), dobles bombos agressius (“Gave Up”). Un show mil·limetrat amb un so espectacular (el millor del festival) i un desplegament de llums fet a mida. Vam sortir d’allà impressionats, tot i veure el futur molt més negre que hora i mitja abans.
Daniel González

Black Lips, 03.00 h, Pitchfork
Black Lips són aquell grup que alguns miren per sobre l'espatlla, com dient que fan una música fàcil però munten uns shows divertits, i que d'altres adoren perquè no és tan fàcil fer el que ells fan. Jo sóc dels últims, sóc molt fan de Black Lips i no només per fer pogo als concerts o per veure'ls escopir, també m'agraden els seus discos. Segur que no sóc l'única, perquè a les tres de la matinada hi havia força gent congregada davant l'escenari i, tan bon punt ells el van trepitjar, va començar a agitar-se la cosa amb cerveses volant i tota la pesca. Tot i que va ser un concert divertit i que va oferir tot el que prometia, em va decebre una mica que tiressin només de "grandes éxitos" ("Katrina", "Dirty Hands", "Bad Kids") i que no toquessin més el darrer disc, del qual només van tocar dues cançons, i no precisament les millors, només les més ballables. Potser és perquè era un festival i perquè era tard, o potser ja faran una gira de presentació, ja ho sabrem. Igualment, l'amic a qui vaig enredar perquè vingués amb mi (el mateix del concert de Loop), que és un dels no-fans de Black Lips, va acabar en el pogo amb en Valero Sanmartí, i això m'ho prenc una altra vegada com un triomf personal.
Glòria Guirao

Cut Copy, 03.30 h, ATP
A aquelles hores de la matinada, la banda de Dan Whitford ho tenia tot a favor per oferir un gran show. No va poder ser. Tant ells com els anglesos Foals minuts abans van semblar de joguina després de l’exhibició de NIN. En disc, el dance-pop dels de Melbourne funciona, tenen hits, però en directe queden diluïts en un terreny que ni és rock ni és dance. Va faltar so i va sobrar escenari. El que no els va faltar és empenta, és veritat. Per moments (“So Haunted”) van tenir certa electricitat. A més van rebre una gran assistència de públic, i força bona resposta d’aquest (amb “Hearts On Fire” ningú mai els falla). Les intencions eren bones, plantar una multitudinària rave colorista amb projeccions molt ben triades, però venien a defensar un disc (Free your mind) molt fluixet, de manera que sí, però no.
Daniel González

Angel Olsen, 23.00 h, BARTS (DIUMENGE)
Diumenge. Ressaca de tot. Horari completament girat. Al Barts?! Sacrifiques Vàlius per tenir-hi lloc. El que calgui: toca Angel Olsen, ara amb banda, presentant el seu segon disc, Burn your Fire For No Witness. Comencen puntuals i desenfunden les guitarres amb l’energia continguda pròpia del nou disc. "Are you lonely too? Hi-Five, SO AM I", ironia sobre la soledat a braç alçat, i ja te n'has oblidat del neguit que et creaven els gegants nòrdics que t'envolten. Rock i tocs grunge però sense deixar de banda l'arrel folk, tal com demostren amb "Iota" i "Miranda". Malgrat que ho fan tots de collons, amb gust i control sobre els silencis i la intensitat, qui hipnotitza el públic és ella i ho sap. Ho sap, i ens ho dóna. En comptes de fer bisos, la banda marxa i es queda sola a l'escenari –"empieza lo bueno", diu algú. Guitarra i veu. Una veu com acabada de llevar de la migdiada que es transforma en falset country i quan menys t'ho esperes es trenca amb un ofec que t'estreny les entranyes; una veu que quan canta “I heard my mother thinking me right back into my birth” et fa pensar que és el millor vers de la història  –i si saps que és adoptada, encara més. Però no és només la veu. És també la presència i l'encís d'una persona que és capaç que tractar allò només pensat i sentit com a part activa de l'experiència viscuda, i fer-t'ho viure a tu, el diumenge del Primavera.
Núria Curran

PrimaveraDissabte2 photo primaveraDissabte2_zps32af358f.jpg

Fotografies: Primavera Sound 2014 (Xarlene) / Primavera Sound (Xarlene) / Primavera Sound 2014 (Dani Cantó)
Correcció: Marta C.