11 de juny 2014

PRIMAVERA SOUND 2014: LES CRÒNIQUES DE DIVENDRES


Potser ens estem fent grans, a Gent Normal, tenint en compte que divendres les neurones van donar menys de si a la redacció, respecte a dijous, a l'hora d'escriure unes línies sobre les actuacions que van tenir lloc al Fòrum. O potser va ser cosa del fred, semblant aquell dia als registres siberians del Primavera Sound anterior per culpa d'un ruixat de mitja tarda que va refrescar l'ambient més del compte. Per contra, avui estem davant una selecta llista de concerts (Loop, Dr John, Body/Head...), ja que aquests ens van semblar collonuts, o el següent.

Loop, 19.00 h, ATP
A aquestes altures no caldria repetir que l'escenari ATP, estigui on estigui, és sempre el que té el millor so. Els reformats Loop, o el Pseudo-Paul Weller & els Expresidiaris si voleu, van fer un dels concerts del festival, un d'aquells directes que miraries a la tele i pensaries "com molaria haver estat entre el públic". I dic això de la tele perquè Loop no interactuen amb el públic, ells toquen com en una peixera, fins i tot d'esquenes al públic, mirant-se entre ells, encaixant nota amb nota, portant la cançó d'un lloc a un altre i girant sobre si mateixa, atrapant-te i només deixant-te anar al final. Estic en contra de pensar que a un concert de rock progressiu s'hi ha d'anar predisposat: l'amic a qui vaig enredar perquè m'acompanyés va entrar fent ganyotes i va sortir amb els ulls en blanc, m'ho prenc com a triomf personal.
Glòria Guirao

Dr. John and The Nite Trippers, 20.40 h, Ray Ban
Doncs sí, el vell doctor està gaudint d’una (altra) vida extra, aquest cop gràcies a la seva associació amb Dan Auerbach. El cantant/guitarrista de The Black Keys ha produït l’últim disc del doctor, Locked Down (2012), guanyador d’un Grammy a millor disc de Blues, on els nous rockers donen les gràcies a l’avi Rebennac pels seus ensenyaments (patents a tota la discografia de The Black Keys). Lluny queden els excessos d’anys enrere, ara un Dr. John de 73 anys acompanyat per una banda fantàstica, se centra en les (grans) cançons, totes amarades pels diferents sons d’arrels dels Estats Units, particularment de la seva Nova Orleans natal. Així cançons noves com “Revolution”, el hit que coneixen els que acaben de pujar al vaixell, comparteix protagonisme amb velles fites com ara “Such a Night” o la inapel·lable “Right Place Wrong Time”. Una hora de bona música on el regust clàssic del Blues, l’R&B i el so d’arrels de Nova Orleans van reivindicar la seva rellevància històrica. Fins i tot el gastat numeret de les presentacions i els solos va semblar a lloc, tot i el context de modernor imperant al festival. Gran vetllada, sí.
Daniel González

Body/Head -foto de sota-, 20.45 h, Auditori
Des de l'entrada en escena de Kim Gordon i Bill Nace amb una cançó rap absolutament fora de context ja es veia a venir que el concert de Body/Head seria un clatellot per a qui esperés una actuació d'ortodòxia noise-rockera. El d'aquest parell va ser penjar-se les guitarres, i donar inici a 35 viscerals, intensos i ben mesurats minuts de sorollisme guitarrer i experimental, jugant amb les variacions d'intensitat decibèlica mentre l'exSonic Youth s'esgargamellava fins a perdre literalment l'alè (si alguna cosa se li pot retreure a Gordon és que potser l'edat ja no dóna per a bolos tan necessàriament enèrgics). La fugida del personal reunit va ser espectacular (d'un Auditori quasi ple es va quedar mitja entrada, o menys), però encara va ser més al·lucinant que un grupet de noies s'apropés a l'escenari a demanar a un dels vigilants el setlist (¿?) del concert.
Arnau Espinach

primaveraDivendres2 photo primaveraDivendres2_zps615fb8f6.jpg

Slint -foto de sota-, 23.55 h, ATP
Vaig dir que el de Real Estate va ser un concert de llagrimeta? El de Slint va ser el concert de plorar desconsoladament, de sanglotar fort, un set in crescendo, amb uns silencis calculadíssims entre cançó i cançó, amb una llum blava i tènue a l'escenari i uns focus imposants il·luminant el públic... Era un concert quasi ritual en el qual un havia d'intentar concentrar-se, captar cada una de les paraules de Brian McMahan, cada una de les notes que tocaven els músics i cada una de les vibracions que desprenia la gent del voltant. Com no podia ser de cap altra manera, la litúrgia de l'spoken word guitarrer de Slint havia d'acabar a crits, a crits que deien "I miss you" i que ens van deixar a tots com si ens acabés de passar un camió per sobre.
Glòria Guirao

Darkside, 01.00 h, Ray Ban
Les propostes mil·limetrades poden sonar vives. No ho van aconseguir al dia següent a l'Auditori uns Kronos Quartet tan impecables com encotillats per les seves partitures, però sí a la matinada de divendres el duo format per Nicolas Jaar i Dave Harrington, que sabien com aniria el seu concert de pe a pa abans de començar, però tot i així van aconseguir donar-li ànima i seduir-nos. Tecno fosc, nocturn, i de regust còsmic per analògic, en directe el vessant ballable guanya el detallista (com ja passa amb el projecte en solitari de Jaar), però ho fa amb tanta classe i subtilesa que no desllueix les cançons (el "martell" rítmic era imponent alhora que lleuger, i els visuals minimalistes i efectius: un joc de llums amb un mirall que provocava un trompe l'oeil amb forma de canó lumínic), i la fermesa general d'una actuació que va progressar pacientment en intensitat va fer la resta. Bon gust, li diuen.
Arnau Espinach

!!! -foto encapçalament-, 02.00 h, Heineken
El grup de les tres exclamacions (Chk Chk Chk per als amics) no falla. Tres pesos pesats han abandonat pel camí, han perdut dos bateries en fatals accidents, però encara són aquí, mantenint la maquinària prou ben greixada. Els fans de tota la vida sabem que ja no són el que eren, el període 04-07 va ser irrepetible, funcionant com un exèrcit de devots de la causa Disco, la sexualitat Funk i l’actitud Punk. Tot i així s’han sabut adaptar als canvis donant un gir cap a sons més dance, més sintètics, amb una única guitarra, la de Mario Andreoni (excel·lent guitarrista amb un toc de canell exquisit). Nic Offer, líder incombustible és una mescla de James Brown, Mick Jagger i Michael Jackson, el seu sol carisma justifica la nostra presència. Potser tant de moviment repercuteix en una part vocal descurada, però quan sona una bestialitat com “Me and Giulianni down by the schoolyard” t’oblides d’això. De fet t’oblides de tot, i només et queda capbussar-te dins una espiral Punk-Funk on Liquid Liquid, ESG, The Clash, Konk i Gang Of Four conviuen en perfecta harmonia. Offer va recordar la bacanal viscuda al seu debut barceloní 10 anys enrere, quan el festival es feia al Poble Espanyol. Una dècada després continuen fent rodar la bola de miralls. Llarga vida als putos Chk Chk Chk!!!
Daniel González

 photo primaveradivendres3_zps18571353.jpg

Fotografies: Primavera Sound 2014 (Èric Pamies) / Primavera Sound (Èric Pamies) / CMJ (Adela Loconte)
Correcció: Montse V.