10 de juny 2014

PRIMAVERA SOUND 2014: LES CRÒNIQUES DE DIJOUS (I DIMECRES)


Els redactors musicals de “Gent Normal” ens hem vist molt poc aquest any al Primavera Sound. No perquè ens portem a matar (que també!), sinó perquè la oferta del festival és molt basta, i, com diuen carrinclonament al futbol, cada uno de nosotros lleva a un seleccionador dentro. La part bona de tot això és que tenim un fotimer de concerts diferents sobre els quals escriure les nostres lloances, queixes, sorpreses, decepcions i demés expressions menys 'analítico' que 'emocionals'. Com sempre, ho hem repartit per dies, i a la present entrega, dedicada al que vàrem poder veure dijous (i dimecres), hi trobareu des de Me and the Bees fins a Bo Ningen, passant per Colin Stetson, la Sun Ra Arkestra, i The Ex, entre altres.

Beach Beach, 21.30 h, La [2] (DIMECRES)
Un encert, poder escoltar el trio de bandes de La Castanya que trauran disc aquest 2014 com a prèvia als esgotadors i incòmodes viatges al Fòrum: Aries, Beach Beach i Me and the Bees. De tots ells, a qui venia menys de cara la seva actuació de dimecres era als illencs, que bregaven amb un públic habitual i només amb una cançó del nou disc ensenyada al món, “Just Like Before”. Malgrat aquests condicionants, els mallorquins segueixen en un envejable estat de gràcia, ja consolidats com a quartet estable, defensant el seu primer i excel·lent disc i rodats de tocar en les darreres dates, primer a Anglaterra i després al festival Primera Persona, on van acompanyar Gerard Love dels Teenage Fanclub. Enèrgics, demolidors i amb una essència cada vegada més pop que embolcalla les noves cançons, els Beach Beach s’han col·locat per mèrit propi com a grup-amb-disc-més-esperat ara mateix al país. A La 2 de l’Apolo van sonar un bon grapat de temes nous, que no es van difuminar amb els seus èxits habituals, al contrari, van sonar musculosos, amb certa flaire vuitantera i més harmònics que mai. Això promet.
Jordi Garrigós

Me and the Bees, 22.30 h, La [2] (DIMECRES)
El concert del Primavera Sound no era un bolo qualsevol per a Me and the Bees, era la primera presentació oficial a la ciutat del nou i inspiradíssim disc Mundo Fatal (La Castanya, 14). Malgrat ser una d’aquelles grans ocasions, les Bees ni van recular ni van anar a assegurar, al contrari, van tocar totes les noves cançons quasi seguides, encara que només fes un parell de dies que el disc era al carrer. Normal després de quatre anys sense publicar nou material. Cançons com “Like we were young”, “Silver Cross” o “Two Steps” van sonar compactes i rodones, i és que el nou disc de la banda està farcit d’himnes pop que tomben a la petita de l’Apolo i qualsevol escenari que els posin al davant. Col·laboracions com la Inés de La Célula Durmiente a la magnífica “Blue” (incomprensiblement no escollida com a senzill del grup) o el retorn per uns instants de l’Eli Molina (ex Bees, ara a Fighter Pillow) per tocar “Hugo” i cançons antigues van donar emotivitat a un concert que ja va sortir rodó per si mateix.
Jordi Garrigós

Colin Stetson –foto de sota–, 16.00 h, Auditori
Cap altre grup tocant a la seva hora (de fet, ni tan sols l'entrada al recinte del Fòrum estava oberta), primer concert de la primera de les jornades centrals del festival (és a dir, amb la gent que ja estava per la zona morint-se de ganes de començar a veure bolos)… les condicions eren idònies perquè un saxofonista experimental (ja sigui amb el baríton o el tenor) com Colin Stetson fos acollit amb bona presència de públic a l'Auditori, i així va ser. Tema a part és que bastantes d'aquestes persones anessin desfilant cap als escenaris a l'aire lliure passada la meitat de l'actuació del músic canadenc, ja no només per la proposta en si, sinó també perquè Stetson va redundar bastant en els efectes que feia amb el seu instrument (aquest cop, per exemple, no va realitzar el sorprenent joc amb broquet sol que li vam veure quan va telonejar Godspeed You! Black Emperor el gener del 2012 –que no la visita del novembre d'aquell mateix any– a Apolo), tot i que les bases electròniques en què es recolzava anessin variant. Això sí, els llargs i hipnòtics desenvolupaments amb què va obrir i tancar el seu concert varen ser per treure's el barret.
Arnau Espinach

Lost Fills, 17.45 h, Sony Club
Aconseguir prou aire al metro com per arribar viu al Fòrum. Aconseguir passar prou ràpid per la rampa d'accés sense fer-se endarrere. Aconseguir passar el control d'accés essent sobat pels de seguretat. Aconseguir passar el torn del recinte. I ja quan a un no li queden forces per patir més abusos sensorials, Lost Fills. O com ells es van anomenar, Els Amics de les Arts amb el seu grup paral·lel. Ja em sento com a casa. En Joan i en Pep Toni es marquen el millor concert que he vist fins a la data, aconsegueixen fer brillar tota la màgia dels seus discos, sonen imparables, esbojarrats, sorollosos i amb una melodia addictiva. És el meu primer concert al Fòrum i em penso que ja he vist el millor concert del Primavera.
Lluís Huedo

Real Estate, 18.40 h, Heineken
Obrint l'escenari Heineken, aquell de tan lluny, i tan d'hora, amb el sol de cara, no semblava evident que hi hauria tant de públic, però els cinc de Nova Jersey van reunir força gent sobre la planícia de la part oest del Fòrum. Real Estate són els nois més simpàtics de la classe, aquells que estan secretament enamorats de la seva amiga i que tenen un grapat de bromes internes molt nerds. Martin Courtney et desfà amb la veu i els moviments de colom que fa seguint el ritme de la guitarra, Matt Mondanile fa com que no s'assabenta de res i filigraneja amb els dits, el baixista… tot i els problemes tècnics que va tenir– és el bromista de la banda, el bateria anava en pijama i el teclista, pobre, tothom l'ignora. Venien a presentar Atlas, però ens esperàvem que toquessin algun dels hits antics ("Beach Comber", per exemple) i no ho van fer, de manera que aquest va ser un concert que va començar alegrement i que va acabar per fer caure la llagrimeta a més d'un, calant la tristor i malenconia de les cançons ben endins, ja des del tercer tema, "Talking Backwards".
Glòria Guirao

primaveradijous2 photo primaveradijous2_zpsb73548f5.jpg

Girl Band, 19.25 h, Vice
Els va faltar mala bava (també s'ha de dir que feia escassament hora i quart estaven acabant de tocar a l'escenari Hidden Stage), i al seu frontman se li va fer gran l'escenari, però, renoi, ¡és que encara no han acabat ni els estudis preuniversitaris! Per ara, aquest quartet de Dublin demostra tenir bon gust (el seu so passa olímpicament del post-punk més melòdic i entra de ple dins la vessant seca, eminentment rítmica, i força sorollosa del gènere), capacitat de sonar tensos (i mantenir el pols), la poca vergonya de tocar collonades (“The cha cha cha”, de 25 segons de duració), i fins i tot un hit en potència dins el seu repertori (“Lawman”, de llarg la cançó més celebrada pel públic), aspectes que sumats tots els converteixen en tota una promesa rockera a seguir de ben a prop. Però que els donin ara mateix els entrecots que es foten els pivots de la NBA.
Arnau Espinach

The Ex, 19.30 h, ATP
The Ex no són un grup convencional, la seva proposta va més enllà d’allò que usualment trobem a un concert de rock normal. Tant dimecres a la sala BARTS com dijous a l’escenari ATP, els holandesos ens van donar una lliçó de post-punk, d’aprenentatges fugazians, d’actitud confrontativa. Les seves experiències a l’Àfrica i el seu esperit explorador els porta (i a nosaltres amb ells) a un estat d’intensitat on la repetició i l’actitud ho són tot. Assistir a les sacsejades d’Andy Moor amb la seva inseparable guitarra barítona, o a l'original interpretació de la rítmica africana a mans de la bateria Katerina Bornefeld, és tot un espectacle auditiu i visual. The Ex són culs inquiets, literalment i metafòricament, una banda que dóna un altre sentit al concepte punk.
Daniel González

Sun Ra Arkestra, 20.45 h, Auditori
El Primavera Sound té aquestes coses, de la mateixa manera que no falta la next big thing de Pitchfork, tampoc ens deixen orfes de clàssics inapel·lables. I la presència de la Sun Ra Arkestra engrosseix la nòmina de grans noms del segon grup. Amb un nonagenari Marshall Allen com a cap d’operacions, la gran banda que va tocar el cel durant la segona meitat del segle passat va envair l’Auditori del Fòrum des de l’escenari i també a fora (no van escatimar en excursions fora del taulat). La música de l’Arkestra és com una enfiladissa de free jazz on el caos més absolut està en realitat sota control. Per moments semblava una gran baralla musical on tots els implicats deixaven de barallar-se simultàniament no se sap bé com. Excel·lents músics (segurament dels millors que han passat pel festival), amb una entranyable entrega, per a la qual l’edat no és pas impediment.
Daniel González

Neutral Milk Hotel, 21:40h, ATP
Les tornades a l’escenari. Exercicis de nostàlgia forçada o regal per als seguidors de nova fornada? Tinc els meus dubtes que tot això serveixi d’alguna cosa. El context en el que s’havia de veure a Neutral Milk Hotel era totalment diferent a l’actual, i trobar-te’ls ara no sé si té gaire sentit. No ho considero un error del festival i sí, en tot cas, del grup. El cas és que l’actuació d’en Mangum i companyia va ser força deslluïda, sense força, sense empatia i, sobretot, sense cap tipus d’emotivitat. Fa tres edicions vaig sortir de l’Auditori quasi amb llàgrimes als ulls, atabalat i desbordat per l’actuació d’en Jeff Mangum al festival. Uns anys després, i sobretot després de veure el seu concert a l’ATP en aquest Primavera Sound, penso que tant de bo m’hagués pogut quedar amb aquell preciós record tota la vida. El que van fer en aquesta edició no tenia cap sentit o com a mínim jo no vaig saber trobar-li. El cas és que van aconseguir que em quedés gelat escoltant “In the aeroplane over the sea”, “Two headed boy” o “Holland1945”. I al Fòrum aquest any no hi feia tanta fred.
Jordi Garrigós

Bo Ningen –foto de sota–, 00.20 h, Vice
Boca oberta. Per què estan fent això? Però si abans molaven! Encara no he pogut escoltar el seu darrer disc, però sí que n'he llegit alguna crítica en diagonal. Sabia que eren "més accessibles" però no tant. Han perdut tota la gràcia, ara són un grup més. Un bon grup, potser fins i tot un molt bon grup, però ja no tenen aquella màgia que els feia especials. No puc ni acabar-los de veure. No puc seguir veient això.
Lluís Huedo

 photo primaveradijous3_zps623994cd.jpg

Fotografies: Primavera Sound (Dani Cantó) / Koult (Pablo Luna Chao) / CMJ (Adela Loconte)
Correcció: Marta C.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Que se junten Zeidun para dar un concierto es la hostia pero que lo hagan Neutral Milk Hotel es lamentable y resulta fuera de lugar, no?
Perfecto, cada uno tiene su opinión pero me parece que el comentario destila algo de fanfarronería o de pose "estoy de vuelta de todo".

Anònim ha dit...

Que se junten Zeidun para dar un concierto es la hostia pero que lo hagan Neutral Milk Hotel es lamentable y resulta fuera de lugar, no?
Perfecto, cada uno tiene su opinión pero me parece que el comentario destila algo de fanfarronería o de pose "estoy de vuelta de todo".

Anònim ha dit...

Mira, no diré res sobre Neutral Milk perque me la suen. Només dir-vos que chapeau perque com a mínim heu fet un repàs a molts dels concerts dels grups de l' "escena" barcelonina, i això diu molt d'aquesta web, molt a favor. ¡Seguiu fent pinya nanos!