19 de juny 2014

POPARB, 10 ANYS (I)


La temporada de festivals d'estiu ja ha començat. És quasi impossible enumerar totes les ciutats i pobles dels Països Catalans que fan una aposta clara i decidida per l'escena local. Potser és agosarat dir que aquesta xarxa de festivals no existiria sense el popArb, però el fet és que ells van ser, no sé si els primers, però sí els més constants. El que és clar és que durant una bona etapa, el popArb va servir de balança perfecta del pes i el lloc on es trobava cada un. Aquesta és l'edició que en fa 10, i aquí segueixen, al peu del canó. Cada festival escriu un petit capítol de la teva vida. En un festival rius, beus, descobreixes, t'emborratxes, balles, t'emociones, i si tens sort, inclús t'enamores. El popArb ha estat tot això per nosaltres, petits moments de vida, intensos i inesborrables. Que aquestes línies serveixin d'homenatge a aquests records, i a ells, als qui l'han fet possible durant aquesta dècada. 10 concerts, 10 moments que recordarem per sempre, explicats en primera persona per fans del festival. Ocasional, fidels, que s'hi han involucrat, que hi han tocat, que hi han treballat. Primera entrega dels nostres concerts favorits dels 10 anys de popArb.




Albaialeix - 2007
per Quique Ramos (5 edicions)

Cada concert d’Albaialex era el primer concert d’Albaialeix. Crec que mai no els vaig veure fer el mateix: canviaven de bateria, tocaven amb amics, sols o fins i tot amb el tiet de l’Aleix tocant la flauta travessera i fent-nos plorar com nens petits en un atac de pura bellesa. No convenia perdre-se’ls mai, és per això que vaig anar al meu primer popArb. A veure’ls a ells, a estar amb ells. Aquell cop tocava la bateria el Pablo (El Guincho) i el recordo com un dels concerts més viscerals del grup. Recordo tenir la impressió a cada concert que estava veient un capítol futur de la història de la música catalana. Ara em direu exagerat, però per mi el seu disc és el Dioptria dels meus temps. Veia altres grups del que llavors floria en l'escena catalana i no hi havia ningú com ells. L’Aleix cantava com un homenot de les cavernes, amb una joia esquinçada, i mentre el Pablo semblava empènyer el nervi, l’Alba l’endreçava i el feia bonic. 

Va ser l’inici del meu idil·li amb el festival: encara avui recordem anècdotes d’aquella nit. De seguida ens vam sentir com a casa i fins i tot els grups que no ens agradaven ens van caure simpàtics. Aquell any també vam veure Hidrogenesse mentre ens preguntàvem com collons podien ser tan bons, i ens ho vam passar pipa veient els Doctor Mashirito, l’equip local. No em pregunteu gaire més. Crec que també tocaven Los Carradine? Em vaig emborratxar alegrement, tant que l'endemà, després d’haver dormit com sardines una estoneta (Érem 6 persones a una habitació on cabien dos llits individuals i poc més), no tenia ni ressaca ni res. M’hi hauria quedat a viure. 

Per mi el popArb és un Faraday a la muntanya on, com canten Fred i Son parlant de Vilanova “tenim clar que tornarem/ sota els estels que brillen”. No vaig posar-ho per escrit en això d'“El millor del món” perquè hi vaig acabar treballant i em feia vergonya formar-ne part i alhora parlar-ne en aquests termes. Espero que no us importi però és la veritat: és un festival al qual pertànyer, on els músics tornen (toquin o no) i on la gent se’n sent part de seguida. Trobo a faltar els Albaialeix.



Els Surfing Sirles - 2010
per Lluís Huedo (2 edicions)

Posem-nos en situació: Can Cassó, tot i semblar que fa dies només fa hores que ha tancat. Ens estan fent fora d'un bar anomenat Obi i al calendari posa 25 de juny de 2010. Aquest és l'any que més cops he vist els Sirles en directe, Girona, Arbúcies, Vic, Barcelona, i a saber a quines altres poblacions. El seu nom està corrent com la pólvora. Fins i tot ha tret un compartit amb Mujeres, una cosa impensable per a molts. Però des de fa estona i fins ben entrat el dia un bon grapat de pòtols pretenem posar-nos del revés. El dia ha sigut dur, he arribat amb Els Amics de les Arts sobre l'escenari i els Rosa Luxemburg a la dutxa, i no ha sigut fins Joan Colomo que no m'he apartat de la barra. Us podeu imaginar on era a Delafé, Standstill, Dorian o Mendetz. Us podeu imaginar amb les ganes que he arribat a l'Obi. Parlo en la primera del singular perquè el comando que hem fet per venir a Arbúcies ha sigut molt variat. M'he passat tota la tarda i vespre saltant de grupúscle en grupúscle. He sovintejat la meva nova família GN que encara no conec gaire, i, sobretot, encara no coneixen la meva alegria nocturna. He donat bandades com un gos al desert i només ha sigut gràcies al tamís de les hores i de l'alegria de viure que m'he retrobat amb els que acabarien sent "els meus" de la nit. No, això no és cap crònica del concert d'Els Surfing Sirles, tampoc se'm deu una nit de divendres, això només és la traça que em va deixar amb els ulls guenyos i el puny alçat tot bramant cançons dels de Vallcarca, riotes a altres cantants d'altres grups d'aquella jornada que em miraven amb cara de llàstima, a les reunions al carreró del costat del local amb altres pro homes de les contrades (de La Bisbal, de Blanes, de Girona, de Sant Celoni, etc.) i el final de la nit a una piscina on no hauríem d'haver estat, la del popArb, a plena vista de tots els hostes. El concert i el festival van estar molt bé, però si em quedo amb alguna cosa és amb les persones i aquells instants irrepetibles a la piscina amb els dos Caballero, en Xavi, la Laura i en Palahí. Quasi no recordo què vam fer, però sí el somriure amb el qual me'n vaig anar, perquè, amics, la música només és una part, i sovint només un preàmbul, com el popArb.



Adrià Puntí - 2006
per Mireia Madroñero (9 edicions)

'Que t'he dit que no la vull!' va cridar tot llençant una gorra estil pescaire l'Adrià Puntí a l'assistent que l'acompanyava i tossuda insistia d'entaforar-li al cap. Hi tocava una clatellada de sol a Arbúcies aquell migdia, asseguts en un racó, després de les proves de so. Vaig pensar "el tracten com un nen petit i queda clar que ens dóna a tots unes quantes voltes". L'Adrià -li diré Adrià i no Josep perquè així s'anunciava al cartell de la segona edició del popArb- sempre m'ha semblat algú uns graus elevats als músics de casa nostra. Només cal revisar la discografia d'Umpah-pah i la seva en solitari. Lletrista sublim i cançons magistrals. L'admiro, és així.

Tot i el compromís establert via contractual, tots sabíem que era un risc programar-lo aquell any. L'última vegada que l'havia vist en directe en feia set i, entremig, la gent deia que havien passat moltes coses. "Ens han promès que ho farà bé" va dir-me l'Anna convençuda, mesos abans, quan m'explicava el cartell i em va proposar ajudar-la amb la premsa i promo del festival. Al matí, des de l'habitació de l'entranyable hotel Montsoriu on ens allotjàvem vaig sentir que provaven "Coral·lí" (segurament la que més em perfora l'escorça) i d'una revolada vaig vestir-me i vaig baixar emocionada a peu d'escenari, tot pensant "serà un bon concert, sí".

Ho va ser. Recordo intentar evitar corredisses amb els setlists cap a la unitat mòbil de TV3 que havia vingut a gravar i veure pràcticament l'actuació sencera. Quan treballes, no sempre és tan fàcil. Però aquest, per a mi, era un moment important. Alguna de nova i repertori de clàssics. Piano, guitarra, harmònica, tot sota control i amb banda acompanyant brillant. La majoria de cançons va sonar de dalt a baix impecable i bocins girats permesos tot fent el Tom Waits i saludant les Annes, les Montses i les Pepesllargues. Li notaves cap i corda, sentiment i molta força; la música ben viva per dintre. Un moment d'ensurt va ser quan força abans de l'hora establerta va fugir de l'escenari tot engegant un "s'ha acabat", però vam aconseguir fer-lo pujar de nou i va desplegar una segona part apoteòsica.

Tot el públic va cantar el seu cançoner privilegiat i les cares somrients desprenien aquella emoció que enrampa i que només sents a la revetlla més maca de les faldes del Montseny.

En acabar el concert l'Adrià va passar-se la nit sol, quiet, assegut en un racó; al mateix lloc on al matí havia llençat aquell barretet de ximple. A plena hora de la tonteria, vaig tornar a pensar que ens donava moltes voltes a tots plegats.

Per aquesta i tantes vivències, gràcies, popArb. I que per molts anys més et duri, et duri duri, et duri duri la bona sort.



Guillamino+Pedrals - 2006
per Marçal Lladó (8 edicions)

En Pedrals i en Guillamino s'havien mig conegut un dia a Catalunya Ràdio i, sense saber molt bé què farien junts, van decidir que calia fer alguna cosa. Van quedar un dia a l'Horiginal per parlar-ne i en Pedrals, només d'arribar, va dir: "Ja tinc el primer bolo". I aquell primer bolo era al festival popArb, que tenien ganes d'apostar per la poesia i havien apostat per ell sense saber quina en duia de cap. Però és que en Pedrals tampoc no ho sabia. Ni en Pau. Ni ningú. Gràcies a aquell primer bolo es van haver d'empescar alguna història i d'allà en va sortir "En/doll", una de les "marcianades" més grosses on mai ens hem vist involucrats però -com hem dit moltes vegades- una broma molt seriosa. Encara els recordo fent el destraler des del vell pati de Can Cassó al crit de RRRRRRRRRRRAAAATES! I fotent cops de porta amb una porta giratòria. Putos cracks. Animals.
RRRRRRRRRRRAAAATES!



Anímic i Will Johnson - 2010
per Joan Palahí (1 edició)

Hi ha festivals i festivals. Alguns els associem a la pluja, d’altres al fang. Després hi ha els que han marcat època marcant ben de prop les fronteres estilístiques, d’altres que diuen sí a tot perquè només van de cara la pela. No sé on posaria al PopArb en tots aquests, sí que té una línia clara, que tampoc vull glossar ara, però el que es va viure el 2010 crec que és prou identificatiu amb el festival. Em refereixo a col·locar a un dels a priori, millors dies del festival, un dissabte, i a una de les millors hores, les 10-quarts d’onze, una proposta com Anímic i Will Johnson. Dos artistes que s’admiraven mútuament però amb prou feines es coneixien. Una proposta estètica delicada, lluny del que podíem trobar en altres festivals d’un dissabte a hora punta de la nit, ni estridències ni decibels. Tot molt ben ordenat, cap to sobre un altre. Es van succeir “Les fulles fan d’ocells” dels uns, amb “Vultures Await” de l’altre. Molta màgia sobre l’escenari i a pesar d’alguna lleugera imprecisió, era el primer concert de la gira, tothom va sortir satisfet. Cal reconèixer l’atreviment i el bon gust, sobretot ara vist en perspectiva. El risc que el concert acabés en un segon pla, com una mena de fil musical de festa major era molt gran. Per l’altre, els dos artistes que es van agermanar sobre l’escenari han seguit amb trajectòries ascendents.  El cercle, però, el vaig tancar uns mesos més tard quan l’In-Edit va programar el documental que recollia l’experiència. Escarxofat a la butaca del cinema de Gran Via vaig anar reproduint mentalment escenes d’aquella nit. Hi vaig ser.


Fotografia de portada: Poparb
Text intro: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

segurament el millor concert dels Sirles, segurament....

Anònim ha dit...

Un altre minipunto pels Sirles. Dignes de ser vistos en directe, un caos sonor perfectament ordenat, i la comunió amb el públic era total. Ac-ti-tud. Llàstima haver-los pillat tard.

Més bandes aixì a Barcelona si us plau, n'estic fins els col**** de grups de folk i merdes poperes farcides de pusilanimitat.
Falta rock and roll.