20 de juny 2014

POPARB, 10 ANYS (i 2)


A la primera part d’aquest especial hi havia un text, que parlava del concert d’Albaialeix, que deia que el popArb era el nostre Faraday de muntanya. I té molta raó. A Arbúcies, com passava a Vilanova, l’ambient és una mescla perfecta d’harmonia i festa. Sense aglomeracions. On coneixies molta part de públic i vas d’una banda a l’altra, amb la cervesa a la mà, xerrant amb tots els col·legues que et vas trobant. És la tossuda persistència a mantenir aquest ambient familiar el que ha fet que, deu anys després, el popArb segueixi sent una referència. Molts els deien que busquessin un espai més gran, però l’Anna i en Marc s’han mantingut fidels a la idea inicial. I quina sort que ho hagin fet. Acabem aquest recordatori de concerts dels 10 anys de festival però no l’especial popArb, que seguirà la setmana vinent amb la prèvia del cartell d’enguany. 5 anys de Gent Normal i 5 prèvies i cròniques de popArb. Així seguirem.




El Guincho - 2011
Oriol de Balanzó (5 edicions)

El PopArb no és només un festival de música. És la festa major de poble de la música. Aquelles cares que reveus un cop l’any, la convivència amb els amics durant 3 dies. Dinars en família. I sobretot, música “collida a mà”, que diria aquell.

Un dels moments més memorables que hi recordo és el concert (?) d'El Guincho l’any 2011. Ho relato com ho recordo:

01.30 h, i molta gent del pal “aquest té el mateix advocat que Radiohead”. Oh, doncs que vingui a tocar l’advocat de Radiohead, tu. El paio comença a fons. Vaja, un octopad, bases pregravades i pinta de flipat. Saps què? Que no sé.... Home, no està malament. T’atrapa, començo a ballar. Els altres també. Ballem atrapats per una teranyina rítmica. Ens ho estem passant de collons i les cançons no semblen cançons, la tribalitat ens porta a ballar com maleïts purgant els nostres pecats. Pam tucutucu pam pam barabà... Que no s’acabi mai aquesta sensació. Estiu.



El Petit de Cal Eril - 2011
per Jordi Garrigós (3 edicions)

Durant tres estius seguits anar al Poparb es va convertir en una tradició. Vèiem bastants concerts, és clar, però sobretot anàvem a passar un cap de setmana de festa amb els amics. A més teníem una casa on dormir a Lloret de Mar i aprofitàvem per anar a la platja i al·lucinar amb la fauna que corre pel poble en època estival. Una altra tradició era treure un colom mort que, juny rere juny, es quedava atrapat a la xemeneia de la casa. També dutxar-nos a manguerassos amb aigua congelada a la terrassa. Good old days. Un concert que recordo especialment va ser al 2011, la darrera vegada que vaig anar-hi. Tocava El Petit de Cal Eril, que hi presentava el Vol i Dol, i tenia moltes ganes de veure’l, perquè aquell disc era una mica tristot però m’agradava molt, tenia cançons brutals com “Decapitació 2”, “Partícules de déu” o “Busca i captura”, que era la meva favorita. No recordo per què, però gairebé ningú del nostre grup va voler anar-hi, crec que era just després del concert de la Maria Rodés al bar aquell dels entrepans tan bons que hi ha enmig del poble. I va ser un concert increïble, màgic i de moment quasi irrepetible dels que he vist a en Pons. Hi havia la meva formació preferida que ha tingut mai el grup, amb en Mau i en Candid, i va acabar tota l’esplanada ballant i cantant totes les cançons. En aquell moment vaig pensar que El Petit de Cal Eril havia fet una passa endavant per entrar a la primera divisió d’això. De fet aquell era un concert de vespre, potser eren les 20 h o així. Dos anys després seria un dels caps de cartell. El de 2011 va ser el meu darrer PopArb, suposo que els dos vam canviar i vam separar camins, no sé si per sempre o no, que aquest any el cartell està molt bé. Gràcies per tants bons moments.



La Banda Municipal del Polo Norte - 2012
per Ari Fleck (5 edicions)

Recordo el PopArb com una gran festa, i com em passa a les grans festes, la memòria queda molt diluïda –concretament amb l’alcohol. El testimoni són aquells vasos de plàstic reemplenables durant el festival i reutilitzables després. Hi guardo els raspalls de dents. Tinc cinc gots, o sigui que he anat a cinc edicions de bona música i companyia.

El que mai oblidaré és l’última vegada. Vam fer un concert en un bar molt petit que estava a rebentar. L’acollida va ser calorosa –bàsicament perquè devíem estar a 40 graus. Notava que la suor em regalimava per l’esquena. La resta de la banda, en un atac de testosterona, es va treure la samarreta. Recordo el terra moll, cables, un home amb una cadira de rodes a primera fila arrencant-li el micro a l’Òscar... Entre el públic hi havia un paio que va començar a colpejar el meu teclat. Li vaig apartar les mans de mala manera mentre em sortien raigs dels ulls. Paradoxalment ara me’l trobo pels llocs i no li puc aguantar la mirada.

Va ser un bolo èpic.



Joan Colomo - 2010
per Muntsa Casas (5 edicions)

Per mi el popArb és sinònim de l'inici de l'estiu, dels primers dies de platja, de les primeres picades de mosquit i de l'olor d'unes vacances molt properes. Anar-hi és més que una tradició, no hi he faltat cap any des de l'edició de 2009 i crec que el dia que ho faci em sentiré una mica més gran. El concert de Joan Colomo el 2010 va significar per mi un abans i un després, va ser quan em vaig fer totalment fan d'aquest home. Al Colomo ja l'havia vist a l'Heliogàbal feia uns mesos i m'havia semblat una autèntica broma. Per què no acabava cap cançó? Per què tanta brometa? Per què no sabia quant de temps li quedava? No vaig entendre res de res. Però al popArb va ser totalment diferent, el meu cervell va fer un clic i vaig comprendre que Colomo és un geni despistat i el seu primer disco, un seguit d'himnes. De sobte, estava a primera fila saltant i cantant totes les cançons, als seus peus, faníssima.





Two Dead Cats - 2009
per Carles Fajardo (1 edició)

Tot va començar com comença el segon dia en un festival hospitalari en què tocàvem dels últims: amb una ressaca descomunal fent proves matineres patint la llum la del sol. No em trobava ni els dits per tocar. En Joan no trobava el bombo, i en Jordi no diferenciava els botons de la taula de so. Sort que els altres tres feien de companys pigall, frescos com excursionistes que pugen al Montseny.

Durant el dia constatàvem que el Pop-Arb és un festival còmode i senzill. Piscina al servei dels assistents i músics. Ombres boscoses al costat del riu per gaudir de concerts lleugers. I cares familiars per xerrar i fer passar la tarda mentre la recuperació física i mental avançava a bon ritme juntament amb les cerveses. Comentàvem la bona mida del recinte i especialment del nostre escenari. El més petit i arraconat, ens contagiàvem de la il·lusió que desprenen els festivals propers. Aquells que aconsegueixen que públic i banda formin un tot.

Demanàvem cerveses estratègiques mentre s’acostava la nostra hora. Sorpresa. Miqui Puig acaba abans d’hora. En Marc (Lloret) avisava la Núria d’Aloud que si volíem, podíem començar abans. Ens reunim tots rere l’escenari i afirmem amb un somriure.

Acceleració dels esdeveniments i del ritme cardíac. Ens sentíem preparats. Instruments afinats. Gats a l’escenari. Guitarres, dits, bombo i veu. Quatre notes per confirmar volum i en Jordi alça el polze.
Tret de sortida. Comença la festa.

La màquina estava perfectament engreixada. El repertori anava de més difícil digestió o més rock’n’roll. Com més avançàvem, més braços enlaire i més mostres de gratitud entre cançó i cançó. Arrancaven els temes i era inevitable ballar. Amics i família van rebentar bosses de confeti i la segona meitat del concert va ser memorable. La gent encaixava amb alegria desenfrenada crits i post-punk, coreografies i ritmes trencats. La complicitat era màxima.

No sabíem quan feia que tocàvem. Li preguntem a la Núria. La Núria a en Marc. Resposta màgica: “Que tirin, que tirin. La gent s’ho està passant de puta mare”.

Doncs fot-li.

Abans de les traques finals, versions de Randy i de Pixies. La Gemma a la bateria i en Joan i un servidor xisclant i saltironant amb actitud hard-core. En Sergi aixecava el màstil al vent i en Marc somreia sense poder ni fer cors. Anunciàvem el final però la gent en volia més. I no en teníem. A canvi, la Gemma va regalar les seves calcetes en senyal de boig i sincer agraïment. L’havíem liat bastant i era el que més ens agradava.

Ens vam abraçar orgullosos. Aconseguir això enganxa. És la droga més dura. Sempre que repassem la trajectòria surt aquell dia. Digueu-li com vulgueu. Els astres es van alinear, va haver-hi comunió. Però el que és cert és que aquesta màgia només s’aconsegueix fent les coses pels altres, amb bon gust i properes. El PopArb aconsegueix que la gent s’ho passi genial. Però aquella nit no s’ho van passar tan bé com nosaltres.




Fotografia de portada: PopArb
Text  intro: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.