9 de juny 2014

OLIVER SCHRAUWEN, UN NOU LLENGUATGE DEL CÒMIC ALTERNATIU (per SERGI PUYOL)


Si el nom d'Olivier Schrauwen us diu alguna cosa, segurament no necessitareu llegir la resta d'aquest text ja que, d'alguna manera, només he intentat fer una breu ressenya del que ha publicat l'autor fins ara. El motiu: la recent edició en castellà d'Arsène Schrauwen, primer i únic volum editat fins avui d'una trilogia que assegura ser de lectura obligada per tot lector de còmic alternatiu. Personalment, des que Norma va editar el seu primer còmic Mi pequeño, he anat adquirint i llegint la majoria d'obres que ha produït (que no són gaires) i ha esdevingut un dels meus autors cabdals.

Si comencem parlant breument de la seva biografia, podem llegir a la web de Fulgencio Pimentel que Olivier Schrauwen (Bruixes, 1977) va estudiar animació i llenguatge de còmic a Brussel·les, ha participat en diverses antologies internacionals i ha publicat llibres amb l'aclamació de la crítica.



Imatges de Mi pequeño.

El seu primer llibre, Mi Pequeño (Norma, 2009), com deia el Santiago García al seu blog, és una mena de "Little Nemo in Slumberlandeuropeu", com un somni amb un filtre un pèl retro que explica histories estranyes i macabres sobre un home enorme i el seu diminut fill. També tinc un petit fanzine titulat 30.000 years of bad luck que sembla que va ser editat el 2010 a l'editorial Bries. Crec que aquesta és usualment la seva editorial belga. No he trobat gens d'informació a Internet sobre aquest llibret, però cal destacar que és una historia prou original, plena de conceptes llençats de la boca de dos homes salvatges. És a dir, van dient en veu alta allò que senten a mesura que els van passant diferents situacions pròpies d'un home prehistòric.



Portada de 30.000 years of bad luck.



El seu segon llibre llarg és El hombre que se dejó crecer la barba (Fulgencio Pimentel, 2012) i crec que podem dir que és una obra impecable en tots els sentits. Es tracta de diverses històries curtes amb un estil de dibuix que va variant lleugerament a cada història. Això sí, sempre en perfecta harmonia amb el tipus de narració i en funció del que vol explicar i dels matisos que vol donar a cada una. Crec que Schrauwen ha desenvolupat un nou llenguatge molt propi amb el qual pot explicar històries i transmetre sensacions d'una manera que no s'havia aconseguit fins ara.



Portada de l'edició finlandesa d'El hombre que se dejó crecer la barba.



M'encanta l'estètica d'El hombre que se dejó crecer la barba.



Entre el llibre anterior i Arsène Schrauwen també trobem una petita obra d'art, un objecte preciós: Le miroir de Mowgli, (Ouvroir Humoir Editions, 2011). Un còmic imprès a 2 tintes planes que l'autor fa servir a la perfecció al servei de la narració: una historia muda, que explica, amb una visió alternativa, el clàssic del noi salvatge i la seva relació amb els animals. La impressió és tan maca que sembla serigrafiat i el paper sembla que hagi estat imprès en una sola tira i plegat en acordió i posteriorment enquadernat.



Portada i un interior del llibre-objecte: Le miroir de Mowgli.



Per acabar, arribem al primer volum d'Arsène Schrauwen que comentàvem al principi. Es tracta d'una espècie de biografia fantàstica de l'avi de l'autor i, com ja us podeu imaginar, als còmics de Schrauwen pot passar qualsevol cosa. Amb aquest primer tom ens submergeix en una època antiga i futurista alhora on l'Arsène descobreix l'amor en un món oníric, macabre i preciós també. Tot dins el context de la Bèlgica colonial de meitats del segle XX. L'espera dels propers volums, sens dubte, se'ns farà eterna.

Sergi Puyol (Dissenyador gràfic, dibuixant de còmics i membre dels grups Son Bou i Viva Ben-Hur).


Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Sergi Puyol
Correcció: Montse V.