27 de juny 2014

M’ESTIC CONVERTINT EN SENYORA (per TOMÀS FUENTES)


Un dels primers records en què vaig haver d’exercir el meu sentit de la responsabilitat data de l’any 1989. Aleshores tenia sis anys i la meva mare em va portar el vídeoclub. Em va deixar que triés jo la pel•lícula que llogaríem. El dilema es va fer evident de seguida: arriscar o no. Podia anar sobre segur, i llogar un clàssic que ja havia vist, com ara Teen Wolf (que algun geni del mal va traduir com De pelo en pecho); o bé jugar-me-la molt i decantar-me per alguna d’aquelles pel•lícules rares que tant agradaven als jovenets de P-5.

Tot apuntava que Teen Wolf seria la guanyadora. Fins que em vaig topar amb una caràtula que em va fer explotar un ull. Em va fer tremolar, com anys després tremolaria el protagonista de Teen Wolf. No podia assimilar tanta bellesa en només una portada de pel•lícula: Hero in the Family, una cinta que un autèntic heroi va traduir com ¡¡¡Ese mono no es mi padre!!!.



La trama era deliciosa. Un noi adolescent, fill d’un astronauta de la NASA, segueix per la tele la missió del seu pare: intentar apropar-se a una estrella acompanyat d’un ximpanzé. Sí. Un ximpanzé. Imagino Pedro Duque a casa, veient al mico dins d’una escafandre i cridant: “No funciona així! No és tan fàcil!”.

El cas és que era una cinta amb molt poc pressupost. S’ho devien gastar tot en contractar el ximpanzé i no van poder comptar amb els serveis d’un assessor científic: els dos astronautes s’apropen tant a una estrella (que, per cert, a la pel•lícula tenen la mida d’una totxana) que no es pot estar de tocar-la. I aquí comencen els embolics. Per una llei física que ara no ve al cas, en entrar en contacte amb l’estrella, l’astronauta i el ximpanzé intercanvien els cossos. El cervell del pare es teletransporta al cap del mico, i viceversa. Així, tenim un adult comportant-se com un primat amb poques llums (un Mario Vaquerizo avant-la-lettre) i un animal comportant-se com un humà. Ara tothom reivindica el film espanyol Pancho, el perro millonario, però tot això ja hi era a ¡¡¡Ese mono no es mi padre!!!.



No havia tornat a pensar en aquest clàssic dels anys 80 fins fa relativament poc, quan vaig descobrir que, potser, hi ha alguna cosa certa en aquesta trama. No sé què he tocat, quin és l’equivalent a l’estrella de la pel•li, però crec que jo també estic en un procés similar d’intercanviar cervells. No amb un mico, sinó amb la meva mare.

Hi ha infinitat de petits detalls que demostren aquesta teoria. Com ara, el llenguatge. La meva germana i jo sempre hem celebrat amb hilaritat quan la mare ha intentat fer-se la “moderna” i dir paraules en anglès. A casa no jugàvem a la Play Station; jugàvem a la “Plei Esquei” (sic). Encara hi ha un venedor de gelats de Badalona que riu en recordar quan la meva mare va voler comprar-se un “Winner Taco” de Frigo i va demanar un “Walker Tanner” (¿?).

Ara sóc jo el que s’equivoca amb el lèxic. Sóc incapaç de dir, sense assajar, el títol de la pel•li de Jim Carrey El Show de Truman. Sempre em surt “El Trow de Shuman”. També va ser molt celebrada la meva cagada al cinema, quan vaig anar a veure la pel•li Lope (sobre Lope de Vega) i vaig americanitzar el títol al demanar una entrada per “Loup”.



Fa uns mesos vaig comprar-me una moto. Una scoopy. Sabeu com la vaig demanar? Dient “Hola, venia a comprar una “escuti”. El dependent m’ho va fer repetir diverses vegades.

- Una escuti, eh?
- Sí, una escuti.
- Jose, enséñale a este chico las escutis.

Mesos després, vaig anar a queixar-me perquè no em funcionava el pilot de reserva de benzina de l’escuti. I el venedor em va tornar a humiliar.

- Así que no te funciona el pilotito de la gasolina de la escuti.
- Eso es. Se encendió una vez, a la semana de tenerla, y nunca más.
- ¿Estás seguro?
- Segurísimo.
- Jose, que al chico de la escuti no se le enciende la luz de la gasolina. ¿Por qué crees que puede ser? El caso es que se le encendió una vez...
- Pues ya es raro, porque este modelo de escuti no tiene luz de gasolina.

El lema d’aquest concessionari de motos ben bé podria ser: “Sempre al servei de la humiliació”.

Un altre símptoma que m’estic convertint en la meva mare és que em comença a fer por Internet, mentre que ella s’està transformant en hacker a una velocitat endiablada. Jo gairebé no faig servir Facebook, odio el Whatsapp, i evidentment no faig servir Tínder. No vull una altra xarxa social on fracassar emocionalment. Per això ja existeix la vida.

L’altre dia em va arribar un SMS de Microsoft (us ho juro). Em deia que estava intentant canviar la contrasenya de Windows. Fins a set vegades diferents. Jo no faig servir Windows, així que vaig trucar a la meva mare:

- Mama, me están llegando SMS de Microsoft.
- Ah, sí, luego te cuento.
- No: cuéntame ahora.
- Es que me ha pasado una cosa y me pedía un número de teléfono y he dado el tuyo.

Emoticona de cara amb una gota de suor regalimant pel front.

- Verás, ¿te acuerdas de Fulanito? ¿Aquel vecino de hace 15 años, que se fue a vivir fuera?
- Eh... Sí...
- Lo he encontrado en el Badoo.
- Ai.
- Le ha hecho mucha ilusión, al hombre, y me ha dicho de hablar por Skype.
- Ai, ai.
- He aceptado y he encendido la webcam.
- Ai, ai, ai.
- Al principio me ha parecido raro que estuviera en la cama con el ordenador...
- Vale. Adéu, mama. No quiero saber más.
- Ay, hijo, qué antiguo eres.
- Vengaaaa, chao.

Encara no sé (ni vull saber) com va acabar la història, ni què pinta Microsoft en tot això.

Hi ha altres símptomes claríssims d’aquest intercanvi de cossos: m’emociono amb alguns anuncis de Nadal, la gent jove em sembla molt mal educada, quan veig la meva neboda jugant, no puc parar d’imaginar desgràcies inversemblants (“No juguis amb la pilota, a veure si rebotarà contra un arbre, caurà una branca, espantarà un gos i et mossegarà contagiant-te la ràbia!”)...

Com tantes vegades he fet al llarg de la meva vida, hauré de revisar ¡¡Ese padre no es mi mono!! en cerca de respostes.

Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0



Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Tomàs Fuentes
Correcció: Montse V

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets tan adorable!

Anònim ha dit...

Mola trobar coses que encara estan ben escrites :)

Visuet ha dit...

La teva mare es bonissima!!! Quan ens apropem als 30 (2 mes o 2 menys, dona igual perque sempre serem drl club super 3 :D) a tots ens surt "el ramalazo" de la mare. Jo mateixa he tingut que parar de parlar per dir en veu alta "Mierda! Soy mi madre! -_-"