17 de juny 2014

MALESTAR I POP


Els tambors són nostres
Samitier
Any: 2014
Discogràfica: Indian Runners

Els tambors no són timbals, encara que no ho entenguin sempre així els nostres timpans. La tercera entrega de Samitier, Els tambors són nostres, s’agafa a aquest simbolisme per, en el pop que mai han deixat de practicar, donar-li una capa de vernís de protesta. Més que protesta, els tòpics fan mal, de rebuig i condemna. Hi ha les peces de sempre, la immediatesa i la senzillesa del pop, però disposades d’una altra manera. Com si poséssim fitxes d’escacs en un taulell de dames. I com no, fent-se valer del bagatge acumulat durant aquests anys per fer-ho sonar més fort i madur. Amb ganes de dir coses.

On es nota més aquest saber fer acumulat durant els darrers temps, és en "L’hora que esperàvem", la cançó que obre el disc, evolutiva, més treballada, però igualment efectiva. La porta a l’esperança enmig de tanta denúncia que expressa la resta del disc. Per altra banda, la que també s’escapa del teixit del disc és "Mil Déus". Musicalment, els apropa a tonalitats de l'emo de finals dels 90, octaves i síncopes, però passades pels seus filtres. Interessant carta de presentació. Entra a la primera, i potser l'única cançó del panorama català que ha entaforat "incunable" a una lletra. Disculpin la debilitat. Líricament, veiem els Samitier dels treballs previs, el tema reflecteix un univers personal. A partir d’aquí, la "Bena", la cançó més frenètica que mai han compost amb constants referències al món de consum exprés on vivim i alguna referència al passat segle XX. En altres coordenades trobem "Emma", més reposada, es mou en cànons més estàndards o una altra de les preferides, "Home de profit" amb uns arpejos de guitarra que recorda els primers El Último de la Fila, molt ben enfocat.

Altre cop, un dels fets més interessants, tornen a ser les lletres. Com fins avui dia, treballades, però aquest cop, si cal, més precises i concises. I encara que en algun cas poden caure en el terreny pantanós del costumisme, però calma, no és pas un costumisme de manxego i brie, sinó molt més cru, de feines, inestabilitats, factures i la solució a tot en forma d'emprenedoria. Relat, més plausible del món on ens ha tocat viure, però que és de sana justícia tenir-lo igualment present. A nivell estrictament musical han obert més el ventall però dins el terreny on se senten més còmodes. Al cap i a la fi es tracta d'això.





Fotografia de portada: Arxiu
Text: Joan Palahí
Correcció: Montse V.