12 de juny 2014

L'ACOMODADOR #57 · NITS DE JULIOL ENTRE CLÀSSICS GRÀCIES AL PHENOMENA


El Phenomena ja s'ha consolidat com un dels esdeveniments cinematogràfics més rellevants d'aquesta dècada gràcies a memorables sessions que ens permeten recordar, en pantalla gran i sovint en la seva còpia original, grans pel·lícules de la història del cinema que han marcat d'una manera o altra les nostres vides. Tot i que la seva temporada acaba oficialment a final de juny, es reserva una petita part del menú per als més cinèfils que volen passar el juliol d'una manera diferent. Són les Phenomena Summernights, que per segon any arriben als Cinemes Girona per omplir-los, en aquest cas, d'algunes de les millors comèdies del setè art. Serà de l'1 al 31 de juliol, i a continuació en repassem l'extraordinari menú.

1 de juliol: Tiempos modernos (Charles Chaplin, 1936). L'última aparició de l'entranyable personatge de Charlot va ser en la que, per un servidor, és la millor pel·lícula de Chaplin. No només la més divertida, sinó també tendra i punyent en el seu missatge social. Un missatge que, avui en dia, manté tota la seva vigència. Seqüències com la de la cadena de muntatge o la del centre comercial són una autèntica delícia.

3 de juliol: El apartamento (Billy Wilder, 1960). De la millor de Chaplin, passem a la millor de Billy Wilder. No només per mi, sinó també per ell, com ha confessat més d'un cop. Jack Lemmon fa un dels millors papers de la seva carrera, i juntament amb Shirley MacLaine protagonitzen una de les històries d'amor més ingènues i boniques que s'han vist. Tot plegat, amanit per l'humor carregat d'ironia del mestre Wilder.

8 de juliol: Ser o no ser (Ernst Lubitsch, 1942). Bona part del talent de Billy Wilder procedia precisament d'Ernst Lubitsch, un dels pioners de la comèdia satírica que té com a obra culminant aquesta arriscada paròdia ambientada en la 2a Guerra Mundial, i estrenada en plena 2a Guerra Mundial. Sense cap por de ridiculitzar els nazis amb un humor carregat d'intel·ligència i mala llet, Lubitsch va crear tot un referent cinematogràfic.



10 de juliol: Uno, dos, tres (Billy Wilder, 1961). Just després de l'immens èxit d'El apartamento, Wilder no va abaixar el llistó i ens va regalar una divertidíssima visió de la Guerra Freda a través d'una història plena de moments memorables i que pràcticament no dóna descans entre diàleg genial i diàleg genial. James Cagney està estel·lar durant tota la pel·lícula.

15 de juliol: Arsénico por compasión (Frank Capra, 1944). La comèdia negra també havia de tenir cabuda en aquest cicle, i qui millor per oferir-la que un altre dels mestres: Frank Capra. L'adaptació teatral de les famoses tietes amb certa debilitat pel verí té a Cary Grant com a gran estrella, i si bé no transmet tanta mala llet com els títols comentats fins ara, és de totes formes una font de riures contínua.

17 de juliol: Sopa de ganso (Leo McCarey, 1933) + Una noche en la ópera (Sam Wood, 1935). La sessió doble del Phenomena Summernights és ni més ni menys que el doblet d'or dels inigualables germans Marx. La primera, la considero la seva millor obra, i la segona, probablement aniria just al darrere; i és que entre les dues incorporen algunes de les escenes més llegendàries de l'esbojarrat humor de Groucho, Harpo, Chico i Zeppo.



22 de juliol: El quinteto de la muerte (Alexander MacKendrick, 1955). Una de les grans comèdies britàniques de la història, amb estrelles com Alec Guinness i Peter Sellers. Personatges pintorescos, escenes d'humor absurd i un dels plans de robatori més excèntrics que s'han vist. Els Coen van fer-ne el remake sense massa èxit (Ladykillers), així que val més gaudir de l'original.

24 de juliol: Las joyas de la familia (Jerry Lewis, 1965). Jerry Lewis demostra tota la seva versatilitat interpretant un total de set personatges en aquesta comèdia força esbojarrada, però que probablement és la més discreta de tota la programació. No obstant això, veure el talent d'un dels grans còmics del cinema sempre és un bon motiu per donar-li una oportunitat.

29 de juliol: Primera plana (Billy Wilder, 1974). És l'última gran pel·lícula que va rodar Wilder, amb la inconfusible parella Jack Lemmon-Walter Matthau com a protagonistes, juntament amb una jove Susan Sarandon. Aquesta vegada, el director fa un refinat retrat satíric del món del periodisme sensacionalista, ple de diàlegs marca de la casa. Una altra de les imprescindibles de Wilder.

31 de juliol: La fiera de mi niña (Howard Hawks, 1938). El cicle no podia tancar-se sense la screwball comedy per excel·lència, on Cary Grant cau a les urpes de Katharine Hepburn. Una intel·ligent comèdia que sap treure tot el suc d'escenes quotidianes i també del joc sentimental entre els dos protagonistes, tot i que a vegades cau en un cert benevolisme. Però vaja, tot un clàssic més que necessari.



Fotografia de portada: Phenomena
Text: Martí Aragonès
Correcció: Marta C.