13 de juny 2014

DEU CANÇONS (per PERE AGRAMUNT)


Hola, amics. Els de la Gent Normal m’han obligat a entregar-los una llista amb les meves deu cançons favorites del que portem d’any. M’ho van argumentar de la següent manera: es volien avançar a la Pítxforc i a la PlayGraun, que fan aquestes llistes que tant ens agraden, amb els deu mil millors discos i cançons de cada setmana i un terç. I com els seus desitjos són ordres, aquí les teniu.

“The Last Conquistador” / Gruff Rhys / American Interior
Oh, sorpresa. El disc que el Beck i el Mark Oliver Everett haurien volgut signar aquest any (i no han pogut) és el que ha tret el Gruff Rhys. El darrer treball del gal·lès hauria de ser ben apreciat per tots els fans dels Super Furry Animals. Tirant cap als terrenys sonors de principis dels setanta del seu compatriota John Cale i redescobrint el sentiment de descobrir per primer cop l’Amèrica del Nord, com a bon pioner europeu.



“Horizon” / Real Estate / Atlas
Una de molt favorita del seu gran ‘Days’ era “Municipality”. No va ser-ne cap dels singles. Era una meravella no singlelable. I “Horizon” vindria a cobrir la quota municipalista del nou disc dels de New Jersey. Dic, dels de Brooklyn. Hòstia, el Martin Courtney flueix tímidament com Déu. I aquesta pulcritud d’institut privat en les guitarres. Com ens agraden.



“Hollow Ponds” / Damon Albarn / Everyday Robots
La ressaca del Brit Pop era això. Ha trigat uns anyets, sí, però l’ha acabat clavant. Balada folktrònica autoreferencial i melangiosa, amb sampler de metro londinenc inclòs, presència incessant del temps com a subjecte i l’efecte deshumanitzador de la tecnologia com a òbvia crítica blackmirroriana. I la veu del Damon, esclar.



“Mine And Yours” / The Horrors / Luminous
Els xavalins van creixent. On abans hi havia garatge i maquillatge, ara hi ha cançons i producció, molta i bona producció. Ho exemplifica aquesta magnífica peça que hauríem de qualificar de mescla curiosament perfecta entre els Stereolab de l’imperi del tomàquet i els Simple Minds més pomposos. Un dels discos de l’any. Van per lliure.

Escolta aquí

“Chamber of Reflection” / Mac DeMarco / Salad Days
Mac DeNarco, com ja se’l coneix a Vilanova, és el puto amo. I aquest tercer disc seu no té ni un segon de desperdici, des de l’inici à la Ray Davies fins al comiat personalitzat per als oients. La cançó triada és la menys Jonathan Richman, la menys irònica, la que diu que entén que acabaràs amb homes millors que ell. Ai, que es desarma per un instant i, en el trànsit, et desarma a tu.




“An Ocean in Between the Waves” / The War On Drugs / Lost in the Dream
Hauria d’obrir la llista, perquè és, potser, la millor cançó del ramat. El de Philly va molt sobrat. A una entrevista recent a la KEXP de Seattle, la locutora gairebé plora després d’escoltar aquesta cançó en directe. Americanades vàries: Dylan amb sintes, l’Springsteen sense excés de testosterona… L’Adam Granduciel és mig J Mascis, mig Brian Ferry. Set minuts i dotze segons que es fan curts, una vegada i una altra.




“On t’has clavat” / Senior i El Cor Brutal / El poder del voler
Landete i els seus són més importants per al nostre país que Guided By Voices per al seu. Disculpeu-me. No anem tan sobrats de referents estètics i polítics com per no valorar en la seva justa mesura el que estan fent. Nens, folk-rock clàssic de dues guitarres, baix i bateria i les millors lletres de l’any: el retrat de la València que els populars i la farlopa megalòmana han intentat cruspir-se; el relat dels que encara hi sobreviuen, orgullosos i al peu del canó.

Escolta aquí

“Curtains?!” / Timber Timbre / Hot Dreams
Per què ens agraden, aquests? A la primera cançó del disc és el Cohen del ‘Songs of Love and Hate’, fins i tot hi canta diversos cops la paraula “avalanche”. Un desvergonyit, aquest Taylor Kirk. La segona, “Hot Dreams”, és Lambchop cap als tombants de segle. La tercera, “Curtains?!”, sona com si als Tindersticks de l’any 97 els hagués produït el disc el Geoff Barrow de Portishead. Cal que segueixi?



“King's Nose” / The Oh Sees / Drop
Deixem el fuzz i el garatge de coloraines per una estona i anem a fer pop psicodèlic de collita britànica de 1968, devien dir-se els membres de The Oh Sees al local d’assaig. Two, three, four… La van clavar. Fins i tot la referència reial, gens joancarlista i més aviat progressiva-carrolliana, és l’adient.




“Magalí” / Tesseire / Tesseire
Acabo amb la meva primera cançó favorita d’enguany. El nou projecte en occità del Marc Teichenné dels Rippers ha nascut marcat i les seves cançons s’enlairen en la intemporalitat. Catarisme i punk rock cavernós mai haurien lligat dins la mateixa salsa, oi? “Magalí” és un tret d’una època en la que les armes de foc encara no s’havien inventat.

Escolta aquí

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt



(Nota del editor: evidentment això que explica l'Agramunt a l'encapçalament s'ho treu de la màniga. L'amigo tenia ganes de fer llisteta de cançons i nosaltres li cedim un espai)

(Nota del editor 2: El proper cop adjunta els youtubes :D)


Fotografia de portada: Eduard Montoya 
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pendent

1 comentari:

Anònim ha dit...

El tema de Mac DeMarco sembla Italo Disco. Molt, molt xungo.