23 de maig 2014

QUAN NOMÉS QUEDA L'ESTÈTICA (per RAMON MAS)


Fot vint anys que sento parlar d’això de l’indie i encara no ho he entès del tot. Haig de reconèixer que tampoc m’hi he trencat massa les banyes, bàsicament perquè no me’n sento part. Tot i així, aprofitant que col·laboro en aquesta web que s’autodenomina independent, em plantejaré algunes preguntes sobre què es coneix avui en dia amb aquest nom, però que consti en acta que no ho faig amb intenció de desqualificar-ho, sinó d’analitzar-ho.

No puc tractar històricament aquesta denominació, entre altres coses perquè no estic capacitat per fer-ho. Tampoc m’interessa parlar de l’aspecte musical, bàsicament perquè indie, com a estil, no em sembla que defineixi res. El seu sentit, pel que diuen els experts, té més a veure amb una voluntat d’existir al marge dels monstres de la indústria, independentment de les grans discogràfiques, sense seguir els cànons predominants i tota una llarga llista de tòpics que són els que tinc ganes de disseccionar.

Avui en dia (i que quedi clar que tot el que diré a partir d’aquest punt només fa referència a l’actualitat) considerar-se indie és com considerar-se guai, manresenc o del barça. En definitiva, que no diu gaire sobre la teva manera d’entendre ni el món, ni la música, ni res en general. M’explico: s’autodenomina indie La iaia després de guanyar un premi patrocinat per la Generalitat i TV3, i es consideren indies la majoria de grups que toquen al Primavera Sound, a l’ombra dels immensos cartells publicitaris de multinacionals. I és que, pel que he observat, qualsevol que no s’identifiqui amb el mainstream més pudent (el de Los 40), gosa penjar-se aquesta etiqueta.

Amb tot, i a banda de les impostures més flagrants, és evident que els concerts patrocinats per marques com Converse i Jägermeister també estan molt lluny d’aquell suposat esperit independent dels 80. El que fan aquestes marques és unir la seva imatge a una certa cultura juvenil, però alhora que fan això estan domesticant i assimilant qualsevol intent de construir quelcom al marge. Així, agafades de la mà de revistes com Vice, converteixen la rebel·lió en gamberrisme pueril, i la politització en una pose estèril. Això mateix va passar amb el punk a través de marques com Vans i tot el que va acompanyar la moguda californiana dels 90. Es tracta d’aigualir-ne tot component ètic i reduir-ho a pura estètica, perquè l’estètica és molt més fàcil de convertir en negoci, però també perquè l’estètica, quan es desvincula d’una ètica, és totalment inofensiva.

Si bé és cert que actualment la música independent és una cosa molt activa, amb una infinitat de segells petits i persones honestament involucrades, també ho és que bona part de les persones que s’autodenominen indies han perdut completament la vessant militant, i eviten posicionar-se tàcitament en contra de certes actituds de la indústria. En vista de tot plegat, diria que l’indie s’ha transformat en un calaix de sastre entre l’underground conscient de si mateix (el que vol articular una cultura que no passi pels canals comercials) i el mainstream més llardós. En aquest espai immens hi cap tothom que no hagi aconseguit un èxit massiu (fins i tot l’Amaral es considera indie), de manera que resulta un lloc molt còmode per a individus i grups sense principis, aquells pels quals la independència és una camisa o un pentinat, i que no tenen cap recança a l’hora de flirtejar amb el cantó fosc de la indústria musical. Aquests grups diuen no ser mainstream, perquè mainstream és la Shakira, però tampoc els hi cauen els anells per sortir a la MTV i demanar alguns milers d’euros per tocar (sempre que algú estigui disposat a pagar-los-els).

Tot això ho dic sobre l’indie perquè Gent Normal s’autodenomina així, però que quedi clar que arribaria a la mateixa conclusió parlant sobre el punk o sobre el hardcore: quan es redueix a estètica, es buida de sentit.

Ramon Mas (Autor de Crònica d'un delicte menor –l'Albi, 12–, editor de Les Males Herbes i membre d'FP)


Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Ramon Mas
Correcció: Marta C.

3 comentaris:

patata ha dit...

Indie es quan vols guanyar calers.

Anònim ha dit...

L'indie és la "cultura urbana" de la gent adulta per antonomasia. Ser indie sembla voler indicar que no t'empasses el jaco-musical de la radioformula, pero que tampoc ets un antisistema (tenir ideals es vist com una cosa risible, naif).
L'aspecte positiu que trobo a l'indie és que és cert que hi ha segells, sales i gent que aquí a Catalunya, i a la resta de l'Estat, està muntant coses realment a l'esquena de les grans companyes, molt probablement perque aquestes ja no tenen tant de poder econòmic com abans i només es centren en la radioformula, i també perque els mitjans de difusió s'han democratitzat més al segle XXI i ja no poden controlar que és tendencia com abans. Tot això fins fa uns anys era impensable, si més no a l'escena catalana, que encara vivia dels Sopa, Whiskyns i algú més (els mítics Dr Calypso). Que hagin arribat Mishima, Manel o la Iaia és quelcom positiu, crec que les seves propostes musicals han donat sang nova a l'escena, i en el fons no deixen de ser fenomens encara molt locals, aixì que no sé si podriem parlar de grans sumes al darrere de tots aquests grups, que no treu que em fotin fàstics els patrocinis, publicitats d'algun cantant per a un Banc, en fi.
La part negativa és l'afany de renovar tendencies que es viu a l'indie cada cert temps, com si tothom passés de ser fan d'un estil o d'un grup a l'altre segons qui estigui en boga al moment. Fa uns mesos era Rodriguez, ¿ara qui?.

I l'altra és que l'indie del s. XXI a diferencia del dels 80's, que era realment independent, és una mena de fill del consumisme, de tots els gadgets i marques que permeten aparentar estar a fora de la massa/mainstream, diga-li Jager, Vans, Appel, Carhartt, tot per adonar-te que tot això que consumeixes en el fons tots els membres de l'indie segueixen els mateixos patrons estetics i musicals, per lo qual, dins de tots són part de la mateixa massa no-mainstream, pero massa al cap i a la fi. Rebel.lia domesticada.
Jo encara no entenc l'indie actual, em sembla massa tou, i pusilànim, buit de contingut i de rauxa.

Marc ha dit...

Bravo Ramón!