5 de maig 2014

MÚSICA PER DOTZENES #9 (tres fanzines)



No crec que us estranyi gaire llegir això però rarament reviso els textos que han d'anar a internet. Em penedeixo al minut d'enviar-lo però és que no li tinc cap mena de respecte. Entenc això dels blogs o les webs com un format efímer per fer servir i passar al següent. Tampoc no m'entengueu malament: em preocupa el que escric i intento fer-ho el millor que puc, però un cop fet no hi dono més voltes perquè penso que no ha de durar gaires dies enlloc més que en la retina de qui l'hagi llegit. Em sento orgullós si algú em diu que ha tornat a fer "click" a una recomanació que vaig fer un dia, però se positivament que ningú ho rellegirà passat un parell d'anys. Si cala en algú ho farà un sol dia, és qüestió de sort. No és que estigui en contra del "progrés" (una mica si), és simplement que els meus costums són altres i tinc tendència a pensar que els meus costums són les de tothom. Sé que estic equivocat però és que no ho puc evitar. Em sap greu si us sono com un vell.
Potser tot això és un intent de justificar-me per ser tan deixat però és que a mi el que m'agrada és tocar les coses. Si no m'ho puc endur enlloc, no m'acaba de semblar de veritat. És per això que llegeixo amb altres ulls allò que algú ha cregut tan valuós com per imprimir i distribuir. Hi ha un factor de risc i fe en imprimir el que un pensa. Allò acabarà tan podrit com qualsevol de nosaltres. Res no és etern, però abans passarà per algunes mans, apareixerà a una capsa de sabates 10 anys més tard, serà rellegit, deixat, subratllat o llençat entre mudança i mudança. Fins i tot llavors desapareixerà per voluntat d'algú. Sempre m'ha fet una por tremenda que desapareguin un munt de cançons amb cada canvi de tecnologia (on són les milers de maquetes només accessibles en streaming a l'antic Myspace?) o d'escrits (que passarà, per exemple, amb els textos d'A Viva Veu quan el domini desaparegui?). Us sonarà catastrofista però per una persona acostumada a acumular, pensar que bona part de les manifestacions DIY dels darrers 20 anys es perdran em provoca un vertigen insuportable.
Per sort, encara hi ha fanzines per seguir i aprendre de memòria, espero que no ho entengueu com un retard o conseqüència de l'abisme generacional. No crec que el paper sigui cap cosa sagrada ni que el sol fet d'imprimir el que penses tingui cap mena de valor. Sempre he pensat que els fanzines eren una corretja de transmissió perfecta perquè són barats de fer i no necessiten gaire entrenament. Amb ganes i una mica de feina n'hi ha prou. Qui el vulgui guardar pot fer-ho i és tan poca cosa que tampoc no sap greu desfer-se'n. El seu valor més gran és la creació de lligams, certa voluntat marginal i el fet de crear i alimentar xarxes de distribució alternatives. Busquen en diferent grau un canvi en la manera com fem les coses, conviden a replantejar inèrcies, a participar. Si no sabeu per on començar: aquest cap de setmana hi haurà el segon Gutter Fest a Barcelona, un festival d'autoedició maquíssim on trobareu discos, fanzines de tot el món, pòsters serigrafiats, llibres secrets... És probable que trobeu alguns d'aquests fanzines:

MIERDA
M'agrada moltíssim el fanzine Mierda per diverses raons. La primera i principal és que no conec gairebé res del que parlen. És un fanzine centrat en l'escena punk i parla d'un munt de grups que no havia sentit mai. Uns m'agraden, uns altres, no, és igual. M'agrada perquè tot i parlar sobre música és un fanzine molt vivencial. L'escriu el Frutos i parla sobretot de gent propera. Al darrer número parla amb un munt de grups amb els quals s'ha anat trobant de gira amb el seu grup, Absurdo. Les entrevistes són sempre collonudes. Parla de música però sempre s'interessa per altres aspectes: els demana sobre l'escena a les seves ciutats, sobre les seves motivacions i la implicació que tenen amb el seu entorn. Són entrevistes que planten arrels i busquen el moll. També m'agrada molt que parli amb persones que li interessen dins l'escena, no necessàriament per fer alguna cosa concreta. L'entrevista amb Cabeza sobre el punk a Veneçuela és interessantíssima i plena de vida. També m'agrada molt l'interès que sempre posa en les qüestions de gènere. A l'editorial diuen que el fanzine es dissol temporalment per dedicar-se a la publicació del col·lectiu Sotaterra, tant de bo arribi aviat! "Nos sumamos a la lucha militante por la anarquía, el punk y el descontrol. Estamos hartos de ser underground, queremos la sociedad para nosotros entera. Asaltaremos el palacio de invierno. Conseguiremos quemar la embajada rusa de cada ciudad. Los días del post-punk y la invasión darks acabaron. Viva el Comunismo Libertario y muerte a las CUP"

ESKUPE AL ALKALDE
També conegut com a "Fanzine Miguel". És un fanzine personal del Teodoro, fa una pila d'anys que el fa (aquest últim és el número 24). Si us agrada el còmic, el podeu conèixer pel seu àlter ego de dibuixant, "Elreydespaña", autor d'alguns dels còmics amb els quals més he rigut en la meva vida. Al seu fanzine parla molt del punk, del que significa per ell ser-ho i de la seva relació amb l'entorn punk i com les seves idees xoquen amb una realitat gairebé sempre hostil. Per mi és molt inspirador trobar-lo de tant en tant, perquè és algú que es qüestiona tots els aspectes de la seva vida i és gairebé sempre una mena de manifest vital ultrasever, autocrític, amb una mirada enrabiada però plena d'esperança i constructiva. Aquest és un número molt personal (sempre ho és, en realitat) i ple d'angoixa. Hi ha, com sempre, còmics i escrits. L'editorial és una vomitada vital tremenda, desendreçada però molt emocionant, que es pot resumir en el primer còmic. Us copio el text perquè penso que explica molt bé el número i és meravellós: "He dibujado comics muy alegres y divertidos. He pensado comics y artículos realmente tristes. Estoy triste hoy, ayer y lo estaré mañana. tengo pena y añoranza. He pensado cómics y artículos llenos de rencor. Para destruir. Pero sé que quien más va a sufrir y ser destruido voy a ser yo. Estoy triste hoy y me temo que lo estaré mañana... pero no pasado mañana. Me niego a esto. Me niego, como me niego a admitir que el punk ha muerto, que el amor libre es imposible, que la anarquia nunca llegará y que el feminismo es una lucha parcial".

ORFIDAL
El sisè Orfidal és preciós. Està imprès en risografia, en colors rosa i negre i crec que també és el millor número que els he llegit. És un fanzine de crítica cultural on hi cap una mica de tot, ben escrit, sense pedanteria, i amb moltes ganes d'explicar i fer descobrir obsessions i idees. M'agrada veure que han superat l'obsessió per les tribus urbanes que em feia serrar les dents en alguns números anteriors (no em molesten de per si quan són viscudes, però el to solia ser d'admiració i una mica petulant. En cada número hi havia algun article o entrevista que no podia acabar de llegir perquè em posava nerviós). El que més m'ha agradat d'aquest número és la biografia apòcrifa de Valerie Gutiérrez, l'entrevista amb l'artista Cuco Suárez, la crítica del "Sol del Membrillo" i com aquestes es barregen amb coses suposadament menys elevades com l'article sobre algunes perversions japoneses o les anècdotes sexuals d'un amic que té el valor de mostrar-se diferent. Crec que el principal fort de l'Orfidal és aquesta barreja de textos més vivencials amb d'altres sobre artistes o cultura "seriosa". Al final del fanzine hi ha una cita del Raoul Vaneigem que els defineix molt bé: "Los que hablan de revolución y de lucha de clases sin referirse explícitamente a la vida cotidiana, sin comprender lo que hay de subversivo en el amor y de positivo en el rechazo de las obligaciones, tienen un cadáver en la boca".

+INFORMACIÓ SOBRE EL GUTTER FEST  (9 i 10 de maig a Barcelona)

Fotografia de portada: Elreydespaña dibuixat per Jose (HAZ)
Text: Quique Ramos
Correcció: Marta C.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Al tanto, que sé d'un colega que fa uns anys va enviar un sobre amb alguns diners per rebre uns números del "Fanzine Miguel" i MAI li va arribar res. Suposo que es va quedar amb els quartos i va suar d'enviar res. Una llastima, sobretot quan comparteixes moltes de les idees de l'autor del fanzine.

Per la resta, molt d'acord amb l'article en general. Res pot substituir els fanzines en paper.

Anònim ha dit...

Amb això no s'hi guanya, dubto que es quedés cap quarto sense enviar res. L'altre cosa és que sigui un descuidat o que hi hagués problemes amb el correu, però dubto que si li tornés a demanar explicant la situació no li enviés un fanzine per la puta cara.

Anònim ha dit...

No s'hi guanya com per fer-se milionari, cert, pero això no treu que hagi passat i que una persona que volia comprar el fanzine hagi perdut diners. L'anecdota és real.

En tot cas, tampoc vull difamar a tot un món com el dels fanzines que és meravellos i ple de gent amb iniciativa i creativitat. Que la gent segueixi comprant fanzines, jo no ho deixaré de fer.