6 de maig 2014

LLEGIR I ESCRIURE #22 'LA BARCA D'ISIS'


La Barca d'Isis
Joan Oller
Any: 2014
Editorial: Les Males Herbes



“Read and I felt so small. Some words keep speaking when you close the book” diu en Blake a Condition Oakland, i aquesta és la mateixa sensació que em va quedar després de llegir La Barca d’Isis. Primer, perquè emmirallant-me amb el destí dels personatges em sento com un minúscul energumen portat a cegues sobre la barcassa de la deessa egípcia. Penso: "Merda! Com el destí ha pogut moure així aquesta colla de persones?" Me’ls he cregut de tal manera que per un moment se m'ha oblidat que aquí la fortuna va a càrrec del senyor Oller júnior.

Però, tranquils, aquest text està lliure de spoilers. Després, no podia parar de pensar en tot el que hi havia passat. M’agradaria ressuscitar en Joan, i per què no, també en Dead de Mayhem, i parlar sobre la idea d’ocultisme que tenien tots plegats. Fer una taula rodona de morts. Hi ha fantasmes o no n’hi ha? Existeixen verdaders poders psíquics? Què hi ha de cert en la filosofia esotèrica? Tenim la sort  que en aquella època hi vivia en Joan Oller i no l’Iker Jiménez. Tot està portat amb molt més de tacte. Les tècniques espiritistes te les creus o no te les creus, però el resultat de la seva aplicació no és rellevant per apreciar l’obra. Queda a mercè del lector de triar què vol desacreditar i què no.

Però anem per parts. La novel·la comença una mica com la pel·lícula Viaje a Darjeling, un Bill Murray que corre per agafar un tren fins que és avançat per en Wilson i el fil canvia de rumb. I resulta que no hi ha només un protagonista, sinó que en són tres o més, i tots tenen les seves petites històries! Fins aquí tot és molt Wes Anderson. Però els personatges d’Oller tenen uns defectes molt més grollers: en Soter és un burgès garrepa, geniüt i desconsiderat; en Grau és tan bona persona que a vegades el prens per un il·lús, i en Dionís, el que hauria de ser l’hipotètic guia espiritual, no sap ni com ha d’afrontar la seva vida, i després va donant lliçons! Els odio i els estimo perquè m’hi reconec. Són personatges literaris terriblement humans. I en aquest joc de disputar-se el protagonisme, estan recolzats també per una xarxa d’actors secundaris que entren i surten del fil argumental. Confirmen una narrativa creïble, una espècie d’aventura gràfica en 3D que pot anar cap a qualsevol camí. Incloent-hi el fill mort de Soter, la promesa de Grau o les filles de Dionís, que són figures absents, però que ajuden a donar realitat a l’entorn i a la trama. L’univers que aquí crea Oller és tan complet que el podries palpar amb les mans. Bufetejar-los i abraçar-los tots plegats.

Per si no fos prou complex amb la seva desfilada de situacions quotidianes del període, els problemes interpersonals i l'aparició de pseudoprofetes o il·luminats de l'espiritisme, Oller s’ha proposat jugar a fer un metarelat i incorpora dins la novel·la la seva peça teatral El Bucaner Braç de foc, convertint-la en una suposada biografia d’un filibuster que guiarà el nostre personatge central, en Feliu Soter. Per descomptat, és un retrat de l'època. Però si voleu un text més erudit i contextualitzat, obriu la novel·la i llegireu un pròleg impecable on Sebastià Roig parla sobre la fal·lera esotèrica, poc documentada, de la Catalunya del segle XX. La part més costumista i realista, i que fins ara no s’havia documentat. Sigui com sigui, en tota aquesta llista de motius a favor, n’heu de trobar algun que us desperti la curiositat. L’heu de llegir. Si us he contagiat, LLEGIU-LA!



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Caram, interessant crítica que em venen ganes de llegir el llibre, felicitats!