22 de maig 2014

L'ACOMODADOR #55 · LA DISTÀNCIA EMOTIVA


Lluny de voler caure en cap mena de visió provinciana ni res per l’estil, sempre fa una especial il·lusió que una pel·lícula catalana tingui èxit a nacionalment i internacional. A mitjans del passat mes de març, 10.000 KM ja va sorprendre tothom al prestigiós Festival SXSW 2014 d’Austin (Texas), on no només va ser l'única producció espanyola exhibida, sinó que a més a més hi va guanyar un Premi Especial del Jurat gràcies a la seva parella protagonista. Dues setmanes més tard, el film arrasava al Festival de Sevilla amb un total de cinc guardons, incloent-hi els de Millor pel·lícula, Millor direcció, Premi Especial de la crítica, Millor guionista novell i Millor actriu. Un brillant reconeixement per a aquest drama aventurer i innovador en les seves formes, però tremendament proper en el seu fons.

Carlos Marqués-Marcet, format a la facultat de Comunicació Audiovisual de la UPF –així com diversos integrants de l’equip de la pel·lícula–, és el principal responsable d’aquesta història que posa un concepte tan "antic" i humà com és una relació sentimental a les mans d’un entorn tan virtual i modern com són les xarxes socials i les noves tecnologies en general. En aquest cas, 10.000 KM no se centra en les particularitats d'una relació que neix a distància, sinó en les conseqüències que suposa introduir-la entre dues persones que ja fa set anys que estan juntes. Un joc de proximitats que el director no només aborda en el seu vessant físic, sinó també mental i emotiu, que en realitat és el que acaba resultant clau en l'evolució de la història. D'acord que aquesta no és una qüestió que la pel·lícula necessiti descobrir-nos a aquestes alçades, però el seu veritable mèrit és la versemblança i habilitat amb què ho explica.

La pel·lícula està clarament dividida en tres actes, no només pel que fa al guió, sinó també en la posada en escena. Els 20 minuts –un pèl llargs– de pla seqüència amb què comença 10.000 KM escenifiquen la fluïdesa comunicativa entre una parella que fa temps que viu sota el mateix sostre, tot i que les separacions visuals que busca l'enquadrament ja ens fa petits avanços del que vindrà. Un cop es produeix el distanciament, el film passa a avançar de forma molt més entretallada i també heterogènia, amb continus salts temporals i jugant amb recursos audiovisuals de tota mena. Paral·lelament, l'evolució dramàtica dels personatges i la seva relació va demostrant a poc a poc que els 10.000 quilòmetres de distància física es poden salvar, però el distanciament afectiu amb l'altra persona ja és un altre aspecte força més complex. És aquí on el film pren tota la seva força.



I no només ho fa en la riquesa narrativa i estilística, plantejant situacions on l'espectador es pot veure clarament identificat, sinó també gràcies a l'immens treball dels dos actors que porten tot el pes de la pel·lícula de principi a fi. Natalia Tena i David Verdaguer protagonitzen un duel interpretatiu molt meritori, en què al final ella acaba sobresortint lleugerament per la seva major expressivitat i també experiència. En tot cas, els dos són capaços de donar una immensa credibilitat a la història i ens ajuden a comprendre els personatges i les seves decisions, i a decidir si hi estem d'acord o no. El film no evita algun canvi una mica brusc en el seu transcurs, així com algun contingut capritxós que pot agradar més o menys, però s'esforça de no estancar-se i oferir variants narratives interessants en tot moment. Escenes com per exemple la repetida reescriptura d'un e-mail aconsegueixen tenir un rerefons molt gran.

Carlos Marqués-Marcet no només aconsegueix una història propera, sinó també tremendament actual en l'època que vivim. Un film on cada escena té el seu paper, més enllà de les expectatives que pugui generar de cara a la resolució de la història. En realitat, 10.000 KM no destaca per grans girs inesperats i el seu desenllaç fins i tot pot resultar previsible, però la veritat és que els últims minuts estan resolts de forma força brillant, destacant especialment la seva imatge final. D'acord que l'argument és totalment lineal i al voltant d'una sola trama, però suposo que al director no li interessava introduir massa elements externs més enllà del que la vida va procurant als dos protagonistes, ja sigui conjuntament o de forma individual. Així doncs, 10.000 KM és un debut més que destacat per un dels directors joves catalans que haurem de tenir en compte a partir d'ara.

Fotografia de portada: Filmaffinity
Text: Martí Aragonès
Correcció: Montse V.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Suposo que el gran merit de la peli és ser filla del seu temps, reflectir el context on ha nascut. Per als que, com jo, trobem tot el món tecnológic massa frívol i superficial, una peli que basa part de la seva potencia en mostrar com viu la distancia una parella per mitjà de la Xarxa ens tira una mica enrere. Crec que l'amor al segle XXI està massa desangelat. Ho sé, és una visió personal i nostàlgica que res té a veure amb la peli. Quin remei, és el que ens ha tocat (sempre ens quedarà "Casablanca").
Per això, alhora que em genera un lleuger rebuig, m'intriga, ¿com és pot plasmar una historia d'amor al segle XXI?, aquesta pel.licula poder pugui donar respostes, amés de noves imatges que serveixin per capturar la sensibilitat de'aquest segle XXI dels Skype, Youtube, Instagram, Facebooks, VideoChat, etc. (el montatge en paral.lel del Street View amb la imatge real que es veu al trailer em va semblar brillant) i és per això que la aniré a veure.

Enhorabona per l'article.