2 de maig 2014

L'ACOMODADOR #54 · EL PES DE LA CULPA


La sorprenent proximitat i versemblança dels conflictes familiars i dilemes morals que conformaven Nader y Simin: Una Separación (2011) –Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 2012 i Ós d'Or a Berlín el 2011– ja posaven de manifest l'habilitat del director iranià Asghar Farhadi com a narrador dramàtic. Sobri en les formes, però atrevit i capaç d'incomodar; honest i curós, però sempre amb algun as guardat a la màniga. Amb El Pasado, el cineasta ens demostra que, tot i sortir fora de la seva terra fruit del seu gran èxit internacional, segueix fidel a si mateix i mantenint el llistó d'allò més amunt. Tot i que la pel·lícula no assoleix el nivell de la seva predecessora, ofereix un melodrama familiar intens i molt ben estudiat per deixar-nos atrapats fins al final. Una història on els al·licients van arribant de forma successiva i on l'espectador torna a tenir un paper actiu i analític respecte als fets, diàlegs i actituds que va presenciant.

Un dels aspectes que subratllàvem de Farhadi ara fa dos anys era la facilitat amb què superava les barreres culturals i ens feia identificar amb una història, uns personatges i un entorn a priori tan allunyats de nosaltres com són els d'Iran. Ara, amb el salt del director a la producció europea, evidentment el conjunt resulta encara més proper. La desestructuració d'una família no és res nou a aquestes alçades, al contrari, genera situacions que es poden considerar normalitzades, però el que sí que defineix cada cas són les causes que hi ha darrere. I aquí resideix la veritable força d'El Pasado. En una de les primeres escenes del film, en què la protagonista fa marxa enrere amb el cotxe per sortir d'un aparcament, ja se'ns avisa simbòlicament que mirar en aquesta direcció pot provocar col·lisions. A partir de llavors, Farhadi ens va servint a poc a poc un relat que creix en expectació, tensió i complexitat.

La pel·lícula avança en dos sentits de forma paral·lela: a mesura que la història evoluciona en present, més detalls se'ns van desvetllant sobre el passat. D'aquesta forma, cada personatge va adquirint una dimensió i una funció diferents des que se'ns presenta per primer cop fins al final del film. Tal com feia a Nader y Simin, amb la qual El pasado comparteix més d'una escena força semblant, Asghar Farhadi posa els seus personatges en una espiral de problemes, decisions i remordiments que no deixa d'entortolligar-se cada vegada més, sense pràcticament cap concessió. La diferència, però, és que a El Pasado no puc evitar pensar en algun moment si no hi ha un cert excés de dramatisme en tot plegat, cosa que li resta un punt de naturalitat. En tot cas, el director aconsegueix un cop més que ens posem a la pell dels personatges i que intentem analitzar i entendre la seva actitud, sense assenyalar bons i dolents. Això ens ho deixa a les nostres mans.



El treball dels actors és per treure's el barret, començant per una Bérénice Bejo a qui molts vam descobrir muda a The Artist (Michel Hazanavicius, 2011). L'actriu, que es va emportar el premi al Festival de Cannes de 2013, fa una gran demostració de talent dramàtic, de fortalesa i debilitat a la vegada, i compleix sobretot en les escenes clau de la pel·lícula. Al seu costat, Tahar Rahim i Ali Mosaffa representen de forma meritòria dues personalitats marcadament diferents a l'hora d'actuar i reaccionar en cada situació, però sempre pensant, en el fons, en el benestar dels altres. Finalment, Pauline Burlet i Elyes Aguis exemplifiquen les conseqüències que el desmembrament familiar tenen per a una adolescent i un nen, especialment significatives en el primer cas i amb més mèrit interpretatiu en el segon. Cal destacar que El Pasado amb prou feines se sustenta sobre mitja dotzena de personatges, fet que fa augmentar el valor del seu repartiment.

Farhadi demostra també que sap jugar amb l'atmosfera adequada. D'una banda, la pluja constant i abundant que cau quasi en tot moment accentua la càrrega que suporten els personatges, mentre que, de l'altra, l'absència de banda sonora evita qualsevol tipus d'influència sobre el que està passant. És cert que El Pasado té una durada excessiva, especialment pel que fa al seu primer tram –el fet que es guardi bona part dels fets clau per l'última mitja hora no li juga a favor en aquest sentit–, però sap mantenir un bon nivell d'atenció en tot moment. El seu estudi sobre la culpa, sobre la decisió d'amagar-la o revelar-la, i el pes moral que tenen les conseqüències que això pot provocar dóna peu a més d'una interessant reflexió. A més a més, ens regala un final d'aquells que ens mantindran ocupats durant una bona estona. L'encerti més o menys, Asghar Farhadi és un director que ens fa pensar. I només per això ja té un gran valor.



Fotografia de portada: Beatroute
Text: Martí Aragonès
Correcció: Marta C.