6 de maig 2014

CARRETERA CAP AL SUD


Duermevela
XebiSF
Any: 2014
Discogràfica: Auto-Editat

Viatge. Dóna per molt, en qualsevol dels sentits, quan vol representar la precisió del terme, anar d’un lloc a l’altre i tot el que passa pel camí o quan s’opta per la forma figurativa, sense moure’s físicament d’un lloc, les voltes que pots arribar a donar i sensacions que es poden arribar a percebre. En qualsevol dels casos, és una experiència prou suggerent per centrar un projecte artístic. Qui sap si massa ambiciosa, però sigui com sigui, amb infinitat de matisos que pot donar-li més sentit si s’escau. El primer disc en solitari de XebiSF sap prendre una mica de tot. Diferents sonoritats com per marcar diferents passatges del viatge, pujades, baixades, rectes, corbes trobem el seu reflex en cadascuna de les cançons.

Vist amb certa perspectiva, "En la sala de espera" és potser la més ben reeixida, que en el context d’aquest disc vindria a representar molts viatges en un sol viatge. Les percussions del principi, amb cert aire a Beirut, i com el tema va evolucionant per acabar trobant lloc per a secció de vents. En l’altre extrem, "Almas gemelas", igual de llarga, però aguantada sobre un ritme percussió de blues, l’etapa en què s’està travessant una carretera recta, llarga i polsosa. Dues formes d’una mateixa proposta. Entremig, "Submergit o volant", amb poderoses veus molt ben posades, "Llepadesagranota", un cop superat l’aversió que pot provocar el títol, s’hi observa també la tendència del sud, banjos i ritmes de percussió. O "Duermevela", amb aquells teclats que recorden vagament al Kid A de Radiohead, és aquell moment del viatge en què el cansament està a punt d’abatre’t.

La proposta, encara que parteixi d’una idea senzilla, és bastant ambiciosa i el resultat, més que satisfactori. Hi ajuda el ventall d’excel·lents músics que s’hi han avingut a col·laborar. La idea pròpia i saber-la executar, aquí hi ajuden anys d’experiència acumulats, rascant guitarres i espolsant-se mals auguris en forma de cançó. Potser un cop escoltat una vegada i una altra, hi predomina cert aire del sud, banjos, ritmes senzills i percutius; i tot i que líricament es deixa notar l'empremta de Nacho Vegas, no puc evitar de pensar en una gran carretera que travessa deserts àrids.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Joan Palahí
Correcció: Montse V.