27 de maig 2014

BRILLANT CONSTEL·LACIÓ ZEIDUN


Tot estava disposat quan vaig arribar al CCCB. Els Zeidun i companyia estaven al bar escalfant la gola. Les portes obertes i començaven a sortir els primers col·legues amb la il·lusió de l’esdeveniment, la bosseta amb els obsequis i a fer unes birres per comentar-ho tot.
Cues 5 minuts abans de començar per canviar les entrades. Salutacions de nous i vells coneguts i la sensació en l’ambient d’assistir a alguna cosa tan absolutament genuïna i irrepetible com els mateixos Zeidun.

El dia que en Lluís em va confessar que muntaven aquest tinglado vaig pensar que era la millor idea del món. Que no hi ha grup ni persones que mereixin un homenatge, i més un homenatge com aquest, que ells. Era la millor manera de celebrar 5 anys del Gent Normal.
Els primers vídeos explicaven la humil grandesa de la banda per boca de gent afí. Encara vaig estar atent, tot i que el que volia era música. Van saltar a escena els Zeidun. Sonaven molt bé, cosa que em feia especial il·lusió, encara que em resultés una mica estrany. Jo continuava saludant gent, compartint records i fent birres, però dos temes de l'Oceane (BCore, 2001) i una llarga instrumentalització jazzera constataven que els Zeidun són una de les bandes de la nostra vida. Estàvem tots allà. Segon Sold Out del BCNmp7. I com va dir Joan Colomo: “mai havia coincidit tanta gent del Montseny dins un museu”. La millor manera de demostrar la grandesa de fer les coses amb espontaneïtat.

Primera actuació de la banda, per deixar pas a Autodestrucció en format duo acústic i a Murnau-B. Després, el torn d’Esperit!, primer en versió redux, sense bateria, i després amb en Mike a la bateria, la persona que va fer que en Mau comencés amb la música (mai t'ho agrairem prou, Mike).
A continuació, un dels moments més esperats. La psicòtica música d’Omega 5 (3+2) per recordar-nos un dels millors grups de hardcore del món. Després pausa, tots a fumar (els que fumeu, jo, a fer birres i continuar amb retrobaments i salutacions) i a esperar que l'Orquestra de Sant Celoni ens retornés al santuari en què s’estava convertint el teatre del CCCB a ritme de fanfàrria gipsy i la més alta alegria festiva.



Se succeïen els vídeos i es respectava el timing (sí, és així, per sobre de tots, era una festa familiar i s’havia de respectar l’espai). S’escoltava en Carlos Colomo explicant com anava a buscar els Zeidun quan tocaven a cases ocupes i en estats etílics. Es repassaven fotos, concerts i s’aplaudia amb emoció l’Uri Caballero quan apareixia.
L’encarregat de tornar a posar música després de la pausa va ser en Joan Colomo, que, respectant el que s’esperava d’ell, quelcom fora del comú, i cedint tot el protagonisme a les bandes, va tocar 5-6 cançons en pocs minuts en un popurri ple d’estrofes corejades pel públic amb complicitat en format guitarra hawaiana electrificada. Llavors va canviar de guitarra per desenfundar l’elèctrica i tocar uns quants temes amb la Célula Durmiente. Per mi va ser un dels moments de la nit, escoltar “The role and the rules”, “Deriva” o “Línia Curva” amb aquell solo a lo Santana. Hits de punk pop per celebrar els primers pogos.

En Joan ja no baixaria de l’escenari. Perquè ara es preparaven els Sirles. Els pogos continuaven mentre en Lluís i jo ens proveíem de whisky. Què menys. “Wattussi” i “Taxista” van sonar com el que són: dos pepinos de rock garatge emocionant executat per una de les millors bandes que ha donat aquesta terra.
Tornada al whisky i a riure en escoltar els 5 membres de Zeidun explicar com s’havien conegut (Sant Celoni, Skate i The Get Up Kids són les paraules que recordo). I de cop, tornen a l’escenari.



En Càndid amb la mateixa samarreta de SA amb què va gravar l’únic videoclip de Zeidun. I sí, per fi ens regalen "Galactic". Sens dubte la cançó que ens va fer embogir a tots. Érem uns quants a primera fila fent més que galls que els Zeidun en qualsevol dels seus concerts. Va ser la confirmació que realment han calat molt fort. Estàvem emocionats perquè ens sabem afortunats d’haver coincidit en espai i temps amb una de les bandes més honestes, creatives i màgiques de la història de la música.
Sempre recordarem els seus discos, la seva manera d’entendre la vida. La seva passió i la seva genialitat. La seva manera de concebre el punk (perquè per sobre de tot són punks, hedonistes i despreocupats per tot menys per la família, els amics i la música) El que es va viure dijous és sens dubte un dels esdeveniments musicals que explicarem infinitats de vegades en mil tertúlies.

Aclaparats i feliços s’abraçaven sobre l’escenari els 5 mentre rebien aplaudiments i gratituds sinceres. Orgullosos de la nit i la seva carrera se’ns escapava alguna llàgrima. I ells, com sempre, feien cara d’haver-s’ho passat molt bé.
Gràcies Gent Normal i Gràcies Fonoteca.
Però sobretot gràcies Zeidun per haver-vos conegut i per existir.

Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text: Carles Fajardo
Correcció: Marta C.