25 d’abr. 2014

SANT JORDI AL BAR (per PERE AGRAMUNT)


Em vaig passar tot el Sant Jordi al bar. I no a una terrassa assoleiada veient l’esclat lent de la primavera. Va ser una aventura d’interior. No hi va haver manera d’escapolir-me. Tot el sant dia tancat al temple pagà no esportiu per excel•lència. El bar. No vaig poder sortir a comprar el darrer volum de l’amic Knausgård. De fet, no sé ni què escric, com la gran majoria de lectors habituals mai trepitjo les llibreries el vint-i-tres. Pobres llibreters, prou feina tenen.

Tampoc vaig anar a voltar per la Rambla (la vilanovina mai pluralitza, tot i que és prou llarga i travessa el poble gegant des del casc antic fins a baix-a-mar) i no vaig remenar entre les cada cop més escadusseres parades de vell, allà on molts vam forjar una primerenca biblioteca de clàssics subterranis de pàgina esgrogueïda a preu de saldo. Enguany, res de res. Sant Jordi mig sant. Beat Jordi, que tampoc sona malament.

El bar, el bar, el bar. Un mantra. Una oració. Algunes cançons. Molts s’hi han deixat els ronyons. Abans, també els pulmons. Molts més els colzes i els fetges. Allà m’hi vaig deixar el dia sencer. Una jornada entretinguda netejant racons, llençant allò sobrer, reunint-nos amb proveïdors, rebent amics que passaven per allà i ensenyant-los el piset, fent càbales per a la imminent obertura del tuguri amb els companys que també van estar tot el refotut dia tancats allà dins. Condemna compartida. No-sé-quants anys i una diada.



Només vam sortir de permís a l’hora de dinar, enfilant Santa Madrona avall a toc de corneta per endrapar com déu mana. Un dinar que és tradició comunal privada des de l’adolescència i al qual només s’hi pot faltar amb una certificació notarial. Com n’hi va haver, de baixes justificades, d’aquí a unes setmanes farem un segon dinar de Sant Jordi on tindrà lloc el tradicional intercanvi de llibres, ensabonades i feliços retrets. L’amistat.

Com de previsible és dir que Sant Jordi és el teu dia preferit de l’any. Doncs, sí. De llarg i de sempre i de molt abans de tenir consciència de què significava. És una sensació pretèrita que reviscola només en aquesta jornada. Desconec si deu ser el dia feiner més festiu de la societat civil occidental.

Fa un parell d’anys, però, l’atzar va voler que es convertís, també, en una funesta data assenyalada. Com de previsible és que el teu dia preferit de l’any, aquell al qual tens associat la joior infinita, el gaudi constant que mai enfila cap a l’èxtasi, sigui el del pitjor dels diagnòstics de la persona que més t’estimes en aquest món. I com he trobat a faltar no dur-li la rosa per primer cop.

Ja em disculpareu per haver-vos encolomat aquesta peça de dietari emocional. Entre la crònica geopolítica ucraïnesa de corresponal de comarques de la darrera entrega gentnormaliana i aquesta incerta glòria d’un dia d’abril de pa sucat amb oli, potser millor que me’n torni cap al bar, a escombrar i a punxar-hi el nou disc de Mac DeMarco a tot drap. El bar no tanca.



Pere Agramunt
(Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pendent