4 d’abr. 2014

SALUT TOTAL (per RAMON MAS)


Cada vegada que vaig al supermercat en surto convençut que el món avança més de pressa que jo: tots els aliments, envasats o no, tenen la seva versió bio. És força sospitós que productes que fins ara havíem menjat sense requerir cap mena de certificat d’autenticitat, de cop i volta hagin d’acreditar que són orgànics. És que hi ha aliments no biològics? Pomes sintètiques? Mandarines artificials? Si és així, ja puc deixar de llegir ciència-ficció.

Tonteries a banda, aquesta febre pel menjar natural és només la punta de l’iceberg, una conseqüència prou benigne d’un dels símptomes que millor defineixen la nostra època: l’obsessió per la salut en tots els àmbits de la vida quotidiana.
Com no podia ser d’altra manera, aquesta dèria està tenint una important repercussió en la pràctica mèdica. Actualment, de qualsevol activitat que reconforti a qui la practica se’n pot derivar un tractament: que t’agrada pintar a l’oli?, menjar xocolata?, jugar a petanca? Converteix-ho en teràpia. Així ajudaràs els altres a curar-se del que els afligeix i, de passada, faràs uns calerons. Aquesta és l’actitud.



De fet, si tingués en compte les desenes de teràpies estrambòtiques que sento mencionar diàriament, cadascuna amb els seus propis pacients, hauria d’arribar a la conclusió que la gent està molt malalta. Cromoteràpia, risoteràpia, constel•lacions familiars, teràpia Gestalt, flors de Bach, acupuntura, aromateràpia, teràpia de polaritat, argiloteràpia, musicoteràpia, hidroteràpia de còlon...

I potser és cert, ningú està bé del tot, almenys mentalment. La felicitat que tant pregonen aquests terapeutes d’avantguarda és poc més que una idea, o, si m’apures, una manera d’estar en un lloc i moment determinat. Fugaç com una guspira o un orgasme. La resta del temps: quan no és un all és una ceba. Som animals insatisfets des que vam acceptar coartar els nostres instints per poder viure en societat. Però estar frustrat no és el mateix que estar malalt. Per això em vénen calfreds cada cop que sento un d’aquests gurus postmoderns afirmar que les discussions de parella, la inseguretat a la feina o les ganes de xafar-ho tot, són una patologia, una lacra espiritual o un desequilibri energeticoastral.



Davant de tot això que acabo d’exposar, només hi ha dues conclusions possibles: o la medicina està patint un renaixement comparable al que va experimentar l’art al segle XVI; o hi ha un munt de gent enriquint-se a costa de fer creure als dèbils i els desesperats que els seus problemes (i fixeu-vos que dic problemes i no malalties) es poden curar. Perquè, no ens enganyem, la majoria de persones que freqüenten aquests tractaments no pretenen deslliurar-se de cap afecció concreta, no tenen una conjuntivitis o una pedra al ronyó, el que volen és una cosa molt més metafísica: estar bé. Per això, aquest nou tipus de medicina s’imparteix en una mena de cursets extraescolars on, després d’unes poques sessions, el pacient descobrirà un mètode que li permetrà “estar millor”, signifiqui això el què signifiqui. I és que a mals intangibles, remeis indemostrables.


Ramon Mas (Autor de "Crònica d'un delicte menor" -l'Albi, 12-, editor de Les Males Herbes i membre d'FP)

Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Ramon Mas
Correcció: Montse Venrell