23 d’abr. 2014

RECOMANACIONS DE SANT JORDI (I)


Un any més arriba Sant Jordi i potser no sabeu quin llibre comprar. Un any més, estem disposats a ajudar-vos i com que nosaltres no tenim gaire criteri hem demanat a tot un seguit de persones a les quals admirem que ens recomanin tres llibres. Estem molt satisfets de poder comptar amb músics amb tant de talent com Edu Chirinos, Isabel Fernández d'Aries o la Inés Martínez, baixista a La Célula Durmiente. Amb veus amb tant de seny com l'Eugènia Broggi o la Marina Espasa i amb imaginacions tan il·lustrades com l'Alexis Nolla o la Clara Iris. Aquesta és la primera entrega, podeu anar prenent nota, en tindrem més!


Edu Chirinos
Cantant i guitarrista a Las Ruinas

Cinco Semanas en Globo, Julio Verne
De niño estaba siempre enfermo, y pasaba mucho tiempo en cama. Mis padres me regalaron este libro, era una novela corta sobre 3 personajes que recorrían el África central en un globo especial diseñado por uno de ellos (el científico excéntrico), pasando todo tipo de aventuras con animales salvajes, tribus y paisajes desconocidos. Para mi fue como viajar y me hice fan de Julio Verne, asi que me leí todas sus novelas desde La isla misteriosa hasta Una ciudad flotante, y luego ya aficionado a las novelas de aventuras pasé a otros autores como HG Wells o Robert Louis Stevenson.

La Palabra del Mudo, Julio Ramón Ribeyro
Era un libro de cuentos viejo que había en casa, me llamaba la atención el título y la portada de aquella edición, salía una concha de caracol y al lado un hombre con cabeza de caballo. Cuando finalmente lo leí, aquellas historias me impactaron, hablaban de mi ciudad, Lima, gris y triste, pobre, y los personajes eran seres marginados, perdedores, los olvidados por la sociedad y el estado. También estaba muy presente la diferencia de clases, los complejos y la falsedad, todo ello contado con lenguaje sencillo, sin grandes metáforas, pero muy sincero. Vargas Llosa o Bryce Echenique también hablan de mi ciudad, pero ninguno como Ramón Ribeyro, el taciturno observador.

Las Ciudades Invisibles, Italo Calvino
Marco Polo le cuenta al emperador de los tártaros sobre una serie de ciudades imaginarias. Es un libro sin orden, sin trama, puedes empezarlo por el principio, el final o cualquier página al medio, siempre habrá el relato de alguna ciudad fantástica, que responde a algún concepto o a las características de la gente que la habita. Es un gran ejercicio para la imaginación y para la reflexión sobre las ciudades y sus gentes.


Isabel Fernández
Fa cançons meravelloses. Abans amb Charades, ara com a Aries

Retrato del artista adolescente, James Joyce
Soy muy fan de las novelas de aprendizaje, algunos de mis libros favoritos son Demian, Bajo las ruedas o La Montaña Mágica.
Me interesa y preocupa la pérdida de la inocencia y la llegada del escepticismo adulto. O las novelas que retratan la lucha de un joven sensible en contra de las convenciones de la sociedad de su tiempo. Como la canción I just wasn't made for these times de los Beach Boys.

Filosofías del uderground, Luis Racionero
Este libro me marcó cuando era pequeña: me enseñó mil cosas que hoy considero grandes referentes y amores. Es un ensayo sobre las corrientes que Racionero considera que constituyen el “movimiento underground”: filosofías de tipo individualista, románticas y anarquistas; las filosofías orientales y las filosofías psicodélicas. Racionero es muy didáctico y generoso.

El rayo que no cesa, Miguel Hernández
Antes de cumplir los 31, Miguel Hernández ya había escrito El rayo que no cesa.
Cuando lees estos poemas (sonetos amorosos la mayoría), ardes por dentro y te dan ganas de que arda el mundo entero también.


Eugènia Broggi
Fundadora i editora de L'Altra Editorial

Algun dia ens ho explicarem tot, Daniela Krien (Ed. Empúries)

Aquesta és una esplèndida novel·la que va passar injustament desapercebuda la primavera passada, i que segur que encara trobareu a les llibreries. Una mena d’Anna Karènina de final del segle XX, i amb poc més de 150 pàgines, Algun dia ens ho explicarem tot és una novel·la dura i alhora molt llegidora sobre les passions descontrolades, salvatges i destructives: una noia jove s’enamora bojament d’un home de quaranta anys que és veí de la casa on ella viu amb el seu nòvio, també molt jove. Teló de fons: una RDA en vies de desaparició, poc després de la caiguda del mur de Berlín. Novel·la intensa, apassionant i lluminosa, una petita joia curteta i devorable.

Dies de frontera, Vicenç Pagès (ed. Proa)
Ja se sap que els premis literaris importants són un referent una mica discutible, des de fa molts anys, i que sovint són decebedors. Una honrosíssima excepció és la novel·la Dies de frontera, de l’autor figuerenc Vicenç Pagès, que ha guanyat el Sant Jordi aquest any. Després de l’excel·lent Els jugadors de Whist (que podeu trobar ben baratet al segell labutxaca), Pagès ens brinda una novel·la més telegramàtica, plena de sentit de l’humor i de píndoles d’una filosofia petita, la filosofia del dia a dia, que és un dels trets més distintius i celebrables de l’autor. Dies de frontera és una història d’amor i de desamor al segle XXI, de ruptura, immaduresa, recerca del sentit de l’existència i reflexió sobre la quotidianitat, la parella i el pas del temps. És divertida, intel·ligent, convida a la reflexió, algun passatge desperta l’instint de discussió, i de diàleg, i de discrepància, i en general és una lectura plena de sorpreses que no decau en cap moment. Tota la sal de la vida en poc més de 300 pàgines. Molt recomanable.

¡Melisande! ¿Qué son los sueños?, Hillel Halkin. Traducció Vanessa Casanova. (Libros del Asteroide)

Novel·la de tall molt asteroide, o sigui, molt en la línia editorial d’aquest excel·lent segell en llengua castellana, Libros del Asteroide, que fa molts anys que demostra la seva solidesa i el seu encert a l’hora de triar títols: una història llegidora, accessible, plena de melangia i bastant atmosfèrica, agredolça i literària. La novel·la narra la història a tres bandes de Hoo (que és qui ens l’explica) i els seus amics Ricky i Mellie; ella és, en realitat, la destinatària d’aquesta novel·la, l’objecte de l’amor i el desig de Hoo, el centre vital de la història que s’explica. Hoo, que ja és gran, mira enrere i ens explica com i on va començar tot, i construeix un retrat commovedor de l’amistat i l’amor, de la complicitat, la devoció, els misteris i conseqüències de la fidelitat i la infidelitat dins d’una parella, i el que en queda, de tot plegat, quan arribem al final de la nostra existència. Lectura edificant, satisfactòria, plena.


Inés Martínez de Albornoz
Baixista al grup més divertit del món, La Célula Durmiente, ara també amb Hans Laguna

Crónicas marcianas, Ray Bradbury (1950)
Este libro lo descubrí por casualidad a los 14 años, leyendo una mediocre novela cuya protagonista hablaba de Crónicas Marcianas. Me llamó la atención y lo busqué, y me enamoré desde la primera página. Relata los diferentes viajes que realizan los terrícolas a Marte a partir de 1999. Me fascina la mezcla de hiperrealismo y ciencia ficción de las historias; te trasladan al mismo tiempo a cualquier pueblo de la América profunda de finales de los ‘40 y a un ambiente futurista cincuentero en pleno Marte. Hace unas críticas bestiales a la cultura americana más prepotente y salvajemente colonizadora mientras relata una serie de historias entrañables, sensibles, emotivas, melancólicas y, al mismo tiempo, divertidas.

Ana Karenina
, León Tolstoi (1877)

Ha sido uno de los libros con los que más he disfrutado de toda mi vida, entre otras cosas gracias a las precisas descripciones de ciertas escenas bucólicas, que te cuentan al detalle pasajes en los que no ocurre nada y al mismo tiempo son realmente conmovedoras. Como cuando describe una tarde del verano ruso en la que los campesinos cortan el trigo; leyendo este fragmento puedes llegar a oír la siega con las hoces, sentir los rayos del sol y su luz cegadora, el calor aplastante, el pesado olor a campo, el lento pasar del tiempo, el silencio mezclado con la respiración ahogada de los trabajadores… De las diferentes tramas que se desarrollan, mi favorita es la vida de Levin, su transformación, el desarrollo de sus convicciones, su fuerza, su ideología, sus conclusiones… Levin es al mismo tiempo una persona práctica y un teórico al que le inunda la angustia vital. Rechaza el sufrimiento y el romanticismo, siendo a la vez uno de los personajes más tortuosos de la novela. Dicen que Tolstoi se describe a sí mismo a través de este personaje.

El Senyor Romaní Carme Pons y Miguel Bustos (2013)

Hace unos días sus autores nos regalaron un ejemplar de este cómic, así que es el último libro que me he leído. Es un cuento muy bonito y entrañable con unos dibujos igual de encantadores, realizados a dos tintas (azul y rojo). Me llamó la atención porque el objetivo o propósito del héroe protagonista es unificar dos pasiones que comparto absolutamente: la música y las plantas. Tiene pequeños detalles que te dejan con una sonrisa en la boca cuando lo acabas. Ha sido todo un descubrimiento.


Marina Espasa
Filòloga, escriptora, guionista, periodista cultural i traductora. Una dona amb criteri.

Retorn a Killybegs, Sorj Chalandon (Edicions de 1984)
T'has sentit mai traït pel teu millor amic? T'ha caigut l'ànima als peus quan has sabut que el teu heroi era, en realitat, un farsant? Això és el que li va passar a Sorj Chalandon, un periodista francès bregat en mil batalles, quan es va assabentar que el seu amic Denis Donaldson, un dels caps militars de l'IRA, havia treballat pels serveis secrets britànics durant vint anys. Per què lluitem per un país, per què el traïm, per què mentim? Chalandon va escriure aquest llibre amb el cor que li sortia per la boca, suant i plorant: la història d'una Irlanda ocupada per un exèrcit britànic cruel i classista i la història d'un idealista que també va ser una mica covard. Com tu, o com el teu millor amic.

El franctirador, Albert Pijuan (Angle Editorial)
Un franctirador dispara a l'atzar i causa el pànic a la ciutat de K***. Som a Polònia, som al 1991. El Mur de Berlín només fa un parell d'anys que s'ha esfondrat, i no tot rutlla en les societats post-comunistes, més aviat és un campi qui pugui empobrit. Els antics agents dels serveis secrets es reciclen i es converteixen en jubilats amables, però hi ha qui no oblida què van fer i busca venjança. Krysztoff, l'heroi involuntari, sent veus que atribueix a Déu i no troba feina. L'hivern és cru i la policia sospita d'en Krystoff. La història d'aquest llibre és la història d'una venjança personal contra un règim dictatorial que ningú no s'ha molestat a depurar ni a condemnar. Ben mirat, Polònia no cau tan lluny.

¡Ponte, mesita!, Anne Serre (Anagrama)
Oblideu Houellebecq, oblideu Catherine Millet. Penseu, més aviat, en Anaïs Nin i la seva prosa de somni, perquè el que passa en aquest llibre minúscul però infinit és tan transgressor que només és tolerable si algú ens ho explica com si hagués estat un somni. Serre es posa dins de la pell d'una dona que, de petita, va participar en les orgies que organitzava la seva família amb tota normalitat: allò sí que era una família ben avinguda. La petja que aquesta particular educació sentimental li va deixar al damunt és el que l'empeny a explicar-nos la seva versió de la història, aquella que corrobora la teoria que els ogres són sempre dins de casa.


Alexis Nolla
Il·lustrador genial. Els seus dibuixos han aparegut a Gent Normal i a revistes de prestigi com Colibrí, Perdiz o Hilo

Diario 1887-1910, Jules Renard (Mondadori)
M’ agrada llegir dietaris d’artistes o escriptors que m’ interessen. Aquest de Jules Renard és un dels meus preferits. M’ agrada el seu humor àcid i demolidor. El llibre està plagat de frases lapidàries com ara aquesta: “Por fin sé lo que distingue al hombre de la bestia: los problemas de dinero”.

Romance, Blexbolex (Libros del Zorro Rojo)
Blexbolex s’ha convertit en un dels meus dibuixants preferits per aquest llibre meravellós en què hi trobem bruixes, follets, un gat bandoler i un munt de situacions pròpies d’una novel·la de Jules Verne.

Cuentos Completos, Lydia Davis (Seix Barral)
M’agrada molt, com escriu Lydia Davis. Escriu amb un estil molt depurat i lacònic, que la porta a escriure relats curts sovint no més llargs d’una pàgina. El seu sentit de l’humor és molt sec i desconcertant, ideal per les seves històries mig tristes i mig absurdes protagonitzades precisament per gent normal.


Clara Iris
Il·lustradora i cartellista d'imaginació infinita i sorprenent

Apocalipsis No, Roberto Equisoain (1+1=11, Producciones Escopeta, 2012)
Hi ha llibreters increïbles que saben que encara que col·leccionis trilions de llibres, el concepte d'acumulació és absurd si no conté llibres extraordinaris. Roberto Equisoain és un dels grans descobriments que m'ha fet aquest darrer any la Virginia de Loring Art. Aquest llibre en concret, és una revisitació de l'Apocalipsi de Sant Joan mitjançant la redacció inversa o en negatiu, emprant un joc formal que consisteix a afegir l'adverbi de negació NO a totes les frases contingudes al text bíblic. En definitiva, donant resultat a una apocalipsi NO. Quin absolut plaer de llibre! Deixo un fragment posant negreta als NO del text afegits, una de les paraules que més m'agraden del món: "Y no vi a los siete ángeles que no estaban de pie delante de Dios, y no les entregaron siete trompetas".

The Cage, Martin Vaughn-James (Coach House Books, 2013)

Fa un parell de mesos he tingut el plaer d'aconseguir la versió canadenca de The Cage, obra del mític pioner de la novel·la visual contemporània que és Martin Vaughn-James, el quasi Alain Robbe-Grillet de la ficció gràfica. No tinc molt més a dir, és una llepolia indescriptible, simplement: The Cage, i encara m'ho miro i remiro a estones abans de dormir.

The Order of Things: An Archaeology of the Human Sciences, Mikko Kuorinki (Mark Pezinger Verlag, 2012)
La forma més àgil que he vist fins ara de posar en pràctica el text de Foucault. I també la millor broma. Si el llibre original Las palabras y las cosas (segons la traducció espanyola) es proposava realitzar una arqueologia de les ciències socials, i si és cert que tal com sospitava el filòsof en el món existeixen les dues regions, la de les paraules i la de les coses, Kuorinki descompon el text i el reordena alfabèticament per termes del mateix i crea un nou cos textual. Divertidíssim al mateix temps que angoixant. Una seqüència de pàgines plenes de termes repetits com "dominated", "civilization" o "crocodile". Aquest llibre és una absoluta revelació sobre l'anàlisi del discurs com a realitat material i una de les millors introduccions que es puguin fer sobre el pensament de Foucault. En aquest cas, la recomanació fou de part d'Anna Pahisa de Múltipos.


Fotografia de portada: The Royal Tennembaums
Text: Gent Normal
Correcció: Marta C.