8 d’abr. 2014

MÚSICA PER DOTZENES #8 (Una tarda al costat del tocadiscos)


 A Big Day Coming, el llibre sobre Yo La Tengo (aviat el podreu llegir en castellà gràcies a “Libros del ruido”), l'Ira Kaplan fa una teoria sobre per què la gent abandonava el costum de comprar i escoltar singles de 7 als 14 anys. Diu que es necessita una dedicació una mica estranya per ser un adult que seu al costat del tocadiscos canviant de cara cada dos minuts i mig. No deixa temps per fer altres coses, durant una estona X, escoltar cançons és la teva única dedicació possible.

Avui és diumenge, he dinat a casa els meus pares, he anat a veure i trobar amics al Minimúsica, i arribo a casa de bon humor, amb ganes de no fer gaire més que això. Durant una estona no em separaré del tocadiscos, agafaré una pila de singles i me'ls aniré posant. La secció d'avui serà una excepció. “Música per dotzenes” de qualsevol lloc i sense gaire fil. Escoltaré uns discos amb la llibreta al costat i ja està.

SIMON JOYNER, One for the catholic girls (Wurlitzer jukebox, 1998)
Simon Joyner és un dels màxims exponents de l'explosió lo-fi dels 90. Company de generació de mites de l'indie com John Darnielle (the Mountain Goats) o Bill Callahan (Smog), el seu és un dels noms semioblidats de l'escena. Què hi farem! Aquest single és una joia. Sobretot la cançó que li dóna títol. Sembla una d'aquestes cançons rius del Bob Dylan (penseu en “to Ramona”) cantada amb el timbre dolgut de Neil Young però sense la intensitat gairebé llastimosa del canadenc. És tan bona que diria que dec haver escoltat la cara B només un parell de cops. Me l'he hagut de posar dues vegades.
(escolteu-la aquí)

FUCK, Blind beauty (Speakerphone Recordings, 1999)
Com m'agradaven els Fuck! De tots els impersonators de Pavement, ells eren uns dels meus favorits. Els seus discos eren la mar de divertits. Aquí es recreen en el seu costat country. “Blind beauty” podria ser un descarte del Starlite walker de Silver Jews. La cara B, un roquete instrumental amb pintes d'acudit privat. Si algú d'un grup està llegint això: no tingueu por d'acabar els vostres discos amb un acudit. Ho trobo a faltar.
(no és fàcil buscar-los a Internet -aquest nom...- però a Spotify hi ha els discos)

GODSTAR, “Glasgow” (Half a Cow/ Rugger Bugger, 1994)
Nic Dalton és un dels millors escriptors de cançons dels 90. Pop melós amb guitarres distorsionades, com la peça que uniria als darrers Husker Du i Teenage Fanclub. Ell va formar part de l'època clàssica de Lemonheads (It's a shame about ray i “Come on feel the Lemonheads) després que Evan Dando s'enamorés de les seves cançons i les de Tom Morgan en un tour per Austràlia dels Lemonheads. No n'hi havia per menys! Aquest single són 4 pepinazos power-poperos gravats a Glasgow amb músics locals (el gran Eugene Kelly dels Vaselines toca la guitarra) en un dia lliure de gira dels Lemonheads. L'Evan Dando fa coros, juntament amb Tom Morgan i el fill de Nic Dalton, Milo.
(Aquí el Nic Dalton ultra-gigolas tocant una favorita que no està a aquest single. Hit tovet molt tremendo)

THE BARTLEBEES, “The girl that wanted to paint the moon (Perfect Pop Records, 1992)
De vegades no tinc ganes d'escoltar certs grups perquè els seus noms em semblen horribles. A l'inrevés em passa menys, però també em passa. The Bartlebees tenen un nom tan perfecte que el primer cop que algú me'n va parlar (un altre cop: Jose TCR, gràcies!) ja vaig saber que m'agradarien. Hi ha un munt de pistes no estrictament musicals que indicaven obsessió en potència. Estaven fora d'escenes (eren alemanys), tenien el seu propi segell (on van treure amics com the McTells, Television Personalities, the Cannanes, Astroburger...) i tenen un parell de splits amb grups favorits. La cançó que dóna títol al single comença que sembla la continuació de “Love lies limp” d'Alternative TV i de seguida es converteix en Television Personalities acabats de llevar. Perfecte.
(la podeu sentir aquí)

LOS FRESONES REBELDES, Tributo a Pepito Sex y Thy Surfin' Eyes (Elefant, 1998)
Los Fresones Rebeldes fent versions dels grups que van ser l'origen de mite. A la cara A hi ha dues cançons que em feien plorar a llàgrima viva. M'agrada especialment la preciosa “Polifemo otra vez” de Thy Surfin' Eyes, tocada amb grup però sense perdre gens de la màgia original (només guitarra i ritme de casiotone). Pop melancòlic i estrany, per mi els Surfin' Eyes són un dels projectes més especials del món, un dia n'he de parlar. A la cara B, hi ha “Re”, que sempre m'ha sonat als primers Stereolab, i “Permanecer”, que és una altra meravella de pop tímid amb ritme Motown marca de la casa. Aquest single va ser l'últim que van gravar els Fresones amb la Ceci, la Inés i l'Eugènia.
(al bandcamp està sencer!)

VVAA, Kumo-koku-do” (Hotel Rustique, 2012)
És un recopilatori de 7 grups japonesos fent versions del belga Le Ton Mité, projecte musical de McCloud Zicmuse, membre europeu de Maher Shalal Hash Baz. A aquest recopilatori hi participen músics relacionats amb Maher, i és perfecte. Música com a joc de construcció sense cargols ni rosques. Del parell que no coneixia, em segueix encantant el folk psicodèlic de Kawate Naoto, però tota l'estona espero que arribi la miniatura de Tori Kudo, ànima de Maher Shalal Hash Baz, perquè és fràgil, divertida i emocionantísima. Crec que després d'això no podré escoltar res més avui.
(no he trobat cap de les cançons a Internet però aquí teniu un mini-documental INCREÏBLE sobre Maher Shalal Hash Baz)

Fotografia de portada: Simon Joyner per Kevn Jones
Text: Quique Ramos
Correcció: Marta C.