15 d’abr. 2014

LLEGIR I ESCRIURE #20 LA DISTORSIÓN INTELIGENTE


La Distorsión Inteligente
Marcos Gendre
Any: 2014
Editorial: Quarentena Ediciones



Avui he acabat de llegir Post-hardcore: La reivindicación del punk. La Distorsión Inteligente d'en Marcos Gendre i el tinc posat a l'estanteria a l'espera. A l'espera de si l’incorporo dins la llibreria o el llenço per la finestra, sense mitges tintes. Es quedarà a casa o caurà sobre l’asfalt del diumenge de pluja que fa avui a Barcelona, i és convertirà en paper mullat. Hem tingut una relació d’amor-odi radical. Ha set el primer cop que he pogut veure juntes les nines dels meus ulls, Jawbreaker amb els Aina, UNITS, encara que sigui en tinta (i sobre un paper que pot ser que acabi desfigurat). De fet, també ens hem enfadat per Jawbreaker. Però li havia promès a aquesta colla de Gent Normal una ressenya d’aquest llibre, així que us explicaré el perquè de tot plegat.

Fa cosa d’un mes, a la pàgina Dead Moon Records hi va aparèixer una foto amb el següent peu: “Tenemos un par de copias del nuevo libro ‘La distorsión inteligente’, que habla sobre bandas como JAWBOX, BIG BLACK, DRIVE LIKE JEHU, UNWOUND, THE JESUS LIZARD, SLINT, SHIPPING NEWS, FUGAZI...”. No sé com ho van poder sintetitzar, perquè el llibre també parla de formacions tan cèlebres com Embrace, Rites of Spring, Girls Against Boys, Lungfish, Bastro, Circus Lupus, Monochird, Moss Icon, Nation of Ulysses, The Make-Up, Shudder to Think, Policy of 3, Hoover, Regulator Watts, The Dismemberment Plan, Kerosene 454, Bluetip, Smart Went Crazy, Faraquet, Q And Not U, Naked Raygun, Rapeman, Shellac, Sweep The Leg Johnny, Squirrel Bait, Crain, Rodan, June of 44, Unsane, Quicksand, Helmet, Texas Is The Reason, Chavez, Jawbreaker, The Promise Ring, The Get Up Kids, Drive Like Jehu, Hot Snakes, Bitch Magnet, Distorted Pony, Dazzing Killmen, Indian Summer, Shotmaker, Scratch Acid, Johnboy, At the Drive-In, Polvo, God Bullies, Hammerhead, Janitor Joe, Blind Idiot God i Don Caballero. En aquest ordre. A tots ens hi falten noms, però podem fer una llista de les bandes que ens manquen i segurament també acabaríem barallats.

L’autor és gallec i ha sabut trobar influències i paral·lelismes amb la nostra escena nacional. Seguint el seu gust propi hi ha afegit Nacional 713avo Amor, Aina, No More Lies, Standstill, Half Foot Outside, A Room with a View, Lisabö, Nisei i Margarita. On són Zeidun, Les Aus, The Cheese, Linn Youki, Nueva Vulcano, Corn Flakes, Madee i altres? És el seu assaig, hi ha posat a qui li donat la gana, i això està molt bé. És un mèrit per si sol saber englobar-ho tot sota l’etiqueta de post-hardcore internacional, que, arribat aquest punt, té més corrents i variants estilístiques que el propi jazz.

L’objectiu d’en Marcos Gendre és apassionat i requerit en tots els països. La cultura musical és rica i s’ha de reivindicar, encara que sigui des de mitjans alternatius, que en aquest tipus d’afers són els principals. M’omple d’orgull poder veure Nisei al costat de Polvo, Lisabö amb Drive Like Jehu, encara que no sigui a l’escenari. Són bandes que estimem al mateix nivell. Fins i tot estimem més als de casa, són els nostres, ens toquen de prop, qui si no està cridat a fer-ho?

Tot i així estic enutjada amb aquest llibre i he tingut fortes temptacions de fer-lo volar per la finestra. El rebuig ve arran de trobar-me amb “Nuestra banda podria ser tu vida” d’en Michael Azerrad: Un recull de vivències d’una profunditat quasi íntima a l’hora de transmetre la influència de tretze grups abans que sortissin del circuit independent. En Lluís Huedo ja ho va dir en el seu moment. Ara he volgut fer lo propi, però m’he trobat que les ressenyes de La Distorsión Inteligente no estan al mateix nivell. Denoten la basta cultura de l'autor, però es queden en una mera descripció de Vikipèdia. No hi ha gens de proximitat amb els grups, tots els detalls es poden trobar fent una ràpida recerca per internet. Els comentaris oscil·len entre la descripció discogràfica, la momentània caracterització sonora d’uns àlbums escollits i la comparació amb altres artistes que van de Hüsker Dü a Gang of Four, Wire, The Pop Group, The Fall, Joy Division, Sex Pistols o Mission of Burma. Però sobretot Hüsker Dü. Vull un fotut euro per cada cop que diu el seu nom!

Per a posar un exemple còmode, amb Jawbreaker es concentra sobretot en el Bivouac. Tampoc explica el canvi brutal de Dear You, que ja s’anava intuint ens els discos posteriors al Unfun, i es devia als problemes vocals d’en Blake, el seu líder i cantant. Són fets desencadenats i que marquen la història de la banda i donen cohesió a la seva evolució. Mancances com aquestes són habituals també a la resta de descripcions. Dóna la impressió de saber poc de tot i molt de res. Els textos no han de ser més llargs, però si més reflexius i millor documentats. Un verdader anàlisis del que hi va passar a dins i el que va suposar per al moviment, des d'un punt de vista privilegiat com és el d’en Gendre, que s’ha involucrat a la cultura musical des de molts àmbits. Ell podria haver anat un pas per endavant, vist des de la crítica constructiva.

També hi ha una penalització per l’editorial. Tot i que la portada enamora per l’amplitud de referències, i el disseny lo-fi és acord amb el contingut, hi ha errors d’edició i faltes d’ortografia. Fa mal a la vista veure els peus de pàgina, amb les adreces web afegides en ‘copy-paste’, com un treball de principi de carrera. És necessari ser caut amb aquests aspectes que molesten al lector i tractar-los amb la cura que l’autor hi ha dedicat en escriure’l. Des d'un punt de vista constructiu i alliçonador, un llibre és quasi una peça de museu i de la mateixa manera que gaudim col·leccionant les edicions cuidades, ens esgarrifen amb les que han estat negligents. Un exemple pròxim és la bona feina de LaBreu Edicions, amb notes de peu de pàgina que són realment instructives. Llegiu Vegonya d’en Soljenitsin i veureu que les anotacions dels traductors i editors tenen tant de pes pel relat com els mateixos textos.

Per concloure, m’hauria agradat dir, com vam fer amb Azerrad, que és una peça que s’ha de llegir. Llegiu-la! En imperatiu! Però diré: tingueu-la, i investigueu sobre els grups que no coneixeu. O preneu-la com un record amable del fet que aquí també hi tenim referències que beuen de l'estela de Fugazi. Compreu-la i doneu diners a les editorials petites perquè continuïn treballant, publicant i millorant. I si no us agrada, obriu la finestra i que volin. Al cap i a la fi, us ho haureu passat bé.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Joanaina Font

5 comentaris:

Males Herbes ha dit...

Molt bon article Aïda, es troba a faltar gent que sigui capaç de fer una mala crítica d'un llibre i fonamentar-la. La crítica literària en aquest país tendeix a parlar bé de tots llibres, i si no els ha agradat directament no en parla.

quique ha dit...

i amb la música més encara!

sempre he pensat que és millor parlar del que a un li agrada, sobre tot sent una cosa com Gent Normal deliberadament fanzinera i amateur (no vol dir cutre: ho fem el millor que sabem), però ara que escric casi setmanalment tinc un dubte molt gran. Si no parlem mai del que ens desagrada, no perden el valor les crítiques positives?

en tot cas, jo no soc ni vull ser crític musical ni tinc cap mena d'interés en ser creible, però el dubte em torna cada setmana.

JG ha dit...

Jo tinc la meva teoria sobre això. Estic d'acord amb els dos, en que costa moltíssim trobar una mala crítica,. Però fer aquest webzine és el meu hobbie, i normalment el faig a les meves hores lliures. Per això prefereixo parlar sobre les coses que m'agraden i em valen la pena.

Igual si em paguèssin per escriure cada dia sobre música (o literatura o el que sigui, waterpolo) podria gastar aquest temps en fer males crítiques. Però a un blog personal/col·lectiu, prefereixo parlar dels SI's i no dels NO's.

Però vaja, és una opinió totalment personal.

jordi

Anònim ha dit...

Fazer uma má crítica não tem nada de mau, por suposto, mas não por isso deixa de ser impressionista, tanto ou mais que o que diz criticar.

Mas vá lá, a autora é catalá e não tenho mais nada a dizer.

Aïda ha dit...

Realment la meva intenció era que fos un dilema i no una crítica negativa. Em vaig comprometre a fer la ressenya abans d’haver-lo llegit perquè els grups que hi sortien em van emocionar i desprès he trobat punts que no m’han agradat i la intenció era exposar-los d’una manera constructiva valorant l’esforç i les bones intencions de l’autor i l’editorial.

Jordi, estic d’acord amb tu que poc temps que hi dediquem, millor parlar de coses que ens agraden. Hi ha una mica d’amor en aquest text, sinó no l’hauria fet.