29 d’abr. 2014

L'ANHEL INFINIT

Toti Soler
El teu nom
Any: 2013
Discogràfica: Temps Record
“Hi ha uns homes -els escollits dels Déus, com diria Goethe- als quals l’anhel de felicitat els és donat infinitament i a la vegada els és donada una puresa que no els permet de conciliar aquest anhel amb la vida en la terra on res no és prou per sadollar-los. Per a ells tota bellesa terrenal no és mai una fi en la qual el seu amor pugui reposar sinó que a través d’ella manifesta l’etern inassolible cap al qual tendeixen. D’aquesta contradicció neix en alguns la poesia.”1

Vinyoli explica Hölderlin d’aquesta manera, que ens sembla del tot pertinent, per introduir unes notes sobre l’últim disc de Toti Soler, publicat fa uns quants mesos i que potser ens ha passat inadvertit. El teu nom (Temps Record, novembre 2013) és el disc número trenta de Toti Soler i torna a ser un cant a la sensibilitat. Podríem caure en el parany de definir aquesta sensibilitat com a excessiva i tova però ens sembla que no mereix aquest judici, per pura i honesta. Celebrem que, com Vinyoli i Hölderlin, en Toti no es defensi dels excessos del desig i ompli d’emoció les seves melodies on Plou el so de l’ànima.2

El teu nom són onze cançons en què es combinen els poemes musicats (Espriu, Cernuda, Pessoa, Soler) amb les melodies sense veu, guitarra nua. El completen dues versions (MacColl i Montllor). El disc comença amb una versió de "The first time ever I saw your face" d’Ewan MacColl popularitzada per la seva dona Peggy Seeger, germanastre de Pete Seeger. La versió catalana de Sílvia Amigó la canta Gemma Humet, que ja havia acompanyat Soler en altres gravacions "(A raó de viure", per exemple). Tot seguit, trobem la primera cançó musical titulada "Un got d’aigua", on pressentim el degoteig de l’aigua sobre l’aigua. "L’alquimista", "L’un i l’altre", "La mossegada" (potser la cançó més alegre) i "Palau" (el cant dels ocells a Palau-Sator) completen els temes musicals. Melodies melangioses, estil Toti Soler (flamenc, cançó, clàssic, jazz, tantes-etiquetes-com-vulgueu), que ressonaran dins nostre per sempre. Escolteu L’alquimista a tot volum i deixeu que el pessigolleig us acaroni el clatell.

En els discos del Toti no han faltat mai les versions del seu estimat Ovidi Montllor; "Va com va", en aquest cas. L’Ovidi ha estat sempre present en la vida del Toti i ens el reivindica com un artista de cap a peus menystingut en un país on hem barrejat i confós cultura, institució i tradició. Cada versió del Toti (potser millor vindicació?) recull l’essència de les cançons de l’Ovidi. Pensa que sols diré fins que més no podré: / va com vull... com volem! Acaba la cançó i de seguida volem escoltar-la de nou en la veu vigorosa de l’Ovidi.

Dels altres poemes musicats, destaquem "Amor en música" (Cernuda) i "El poeta és fingidor" (Pessoa), potser perquè és en Toti qui ens els diu i ens els fa propers. En el primer cas, la música omple l’esperit d’aquell que ha perdut la pena o el goig a causa de l’amor. I del segon... sí, el poeta és fingidor. Fingeix tan completament / que fins fingeix que és dolor / el dolor que de bo sent. Fa molts discos que en Toti diu, canta i recita poesia, tot alhora. Quants poemes ha musicat des de l’imprescindible Liebeslied, 1972?

El teu nom poesia, Orfeu, Laura, Abelone, mort, cançó, amor o qui sigui, tant és. El fet és que el Toti continua vessant l’emoció de l’ànima en la seva guitarra. I que duri! Per cert, si no l’heu vist encara, Toti Soler: d’una manera silenciosa.

1- La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli, Solà Pep, Girona 2010.
2- Plou el so de l’ànima és el haiku de Caterina Lloret.



Fotografia de portada: XX
Text: Gerard Segura
Correcció: Miquel Saumell