3 d’abr. 2014

L'ACOMODADOR #52 · DESXIFRANT L'ENEMIC


Les respostes són un element clau a l’hora de definir una pel·lícula; no només pel seu contingut, sinó pel moment, la forma i la intenció amb què són revelades. O precisament al contrari: per com no són revelades. Enemy és un film que es defineix exactament per això, per la seva deliberada voluntat de jugar amb tots els enigmes que planteja i les seves respectives respostes. I ho fa ajudant-se d’una atmosfera incòmoda, quasi opressiva, que submergeix l’espectador i l’obliga a activar tota la seva capacitat perceptiva i interpretativa si no vol quedar-se en el desconcert que pot generar el final de la pel·lícula. Sens dubte, tota una experiència cinematogràfica que fuig de les concessions i planteja tot un repte a l’espectador.

Sabíem que Denis Villeneuve és un director a qui no agrada deixar-ho tot lligat –només cal recordar la més que notable Prisioneros (2013)– i que també cuida la importància dels detalls –si heu vist Incendies (2011), podreu saber a què em refereixo–, però pocs esperàvem que el seu següent pas fos una pel·lícula com Enemy. Les reminiscències a David Lynch, David Cronenberg, Stanley Kubrick i fins i tot Alfred Hitchcock es van succeint, amb més o menys rellevància, en el transcurs de la història. El discurs de Villeneuve desorienta, però també estimula, ja que, encara que probablement no serveixen per tancar del tot el cercle, la sensació és que la mateixa pel·lícula amaga diverses pistes del seu significat des del primer minut.

I és que crec que cal estar especialment atent a les primeres escenes d’Enemy. Sense anar més lluny, la primera frase que se’ns mostra en pantalla no pot ser un millor presagi i/o advertència del que vindrà després “El caos és un ordre per desxifrar”. També de seguida apareix una aranya, que té un pes simbòlic clau i la presència de la qual, ja sigui de forma directa o indirecta, es va repetint fins l’últim moment. Finalment, l’explicació d’Adam, protagonista del film, en la part final d’una de les seves classes d’història a la universitat, en què parla de les dictadures, del seu rerefons i dels patrons que segueixen. A partir d’aquí, l’anunciat exercici de desxiframent ens toca fer-lo a nosaltres i intentar traspassar la pell de la pel·lícula per regirar-ne les entranyes.



La proposta de Villeneuve abraça el concepte de la duplicitat personal en la seva màxima expressió, és a dir, presentant dos protagonistes idèntics, però traçant una separació força ambigua i confusa entre ambdós. Els contrastos dels seus respectius entorns, personalitats i formes de vida, però també els detalls coincidents i els moments d’interacció de seguida porten a pensar que estem veient les dues cares d’una mateixa moneda. O més ben dit, la consciència i la subconsciència d’un mateix home, i la contínua disputa que mantenen. Per personificar-ho, és un gran encert l’elecció del sempre enigmàtic Jake Gyllenhaal, que sota una espessa barba s’emmotlla molt bé en el seu doble paper. Incòmode, perdut, obsessionat i fins i tot desesperat… Gyllenhaal dibuixa amb mirada intensa i posat inquietant la pertorbadora evolució del(s) personatge(s). Les rosses –i gens arbitràriament semblants– Mélanie Laurent i Sarah Gadon l’acompanyen també amb el llistó força alt.

Tot plegat s’envolta del que pràcticament podríem considerar dos personatges més: la carregosa fotografia de Nicolas Bolduc, i la contundent i angoixant banda sonora de Danny Bensi i Saunder Jurriaans. Elements que contribueixen al gran pes psicològic d’Enemy, que, intepretacions transcendentals a banda, destaca per un ritme narratiu que manté la tensió en tot moment i absorbeix l’espectador fins a la seva controvertida conclusió. Un final arriscat, però en certa manera coherent amb el conjunt, i que provoca de forma inevitable que la pel·lícula recomenci a la ment de cadascú un cop vista.

És amb aquesta recerca per intentar omplir i donar sentit als buits que deixa Enemy que Denis Villeneuve deixa que siguem nosaltres els qui completem la seva obra, i segurament sense pretendre que tothom n’extregui les mateixes conclusions. En realitat, és possible que n’hi hagi més d’una de vàlida. És aquest exercici el que ens fa descobrir a poc a poc la veritable riquesa del film; és el que mostra, però sobretot el que fomenta.



Fotografia de portada: Indiewire
Text: Martí Aragonès
Correcció: Marta C.