17 d’abr. 2014

LA MÀGIA DE COMPRAR DISCOS


Ara, parlant internament sobre el Record Store Day comentàvem la importància de promoure la supervivència econòmica de les botigues, discogràfiques i grups de música, és essencial, de seguida ens vam adonar que no tan sols era important per l'aspecte capital, sinó que per nosaltres, i suposem que també per vosaltres, té una importància molt més intrínseca que tot això. És un mar d'anècdotes i experiències navegant entre cubetes, és un despertar cultural a la botiga de referència, és provocar que passin coses. Avui, aquí i ara volem bolcar petites cúspides d'iceberg que ens expliquen i comprenen millor la nostra relació amb aquest acte que no és només una transacció econòmica. Avui us obrim la porta a intimitats nostres.


Les Petites Alegries, per Quique Ramos:

La meva relació amb les botigues de discos va canviar per sempre la temporada que el Marc Piñol va treballar a Cd Drome. Arribava a la botiga i moltes vegades acabava sortint amb discos dels quals no havia sentit a parlar en la vida per culpa del poder de convicció del Marc. Em deia “Has sentit això? Pilla-ho que t’encantarà”, ho ajuntava amb un parell de referències que em flipaven i ja em tenia a la butxaca. És molt divertit passar l’estona a una botiga de discos on la gent que hi treballa sap més o menys el que et pot agradar. De totes les compres impulsives que vaig fer aquella temporada, recordo especialment la de Streethawk: a seduction de Destroyer, perquè va ser l’únic cop que vaig dubtar seriosament dels consells del Marc. El nom del grup semblava el d'una maqueta heavy i la portada no podia ser més lletja, vaig pensar que al Marc se li havia anat l'olla, però no va ser així. Em va dir, “Sí sí, són com Hefner” i em va acabar de convèncer. Aquest disc encara ara és el meu favorit de Destroyer, i poc després quan tots els meus amics estaven enganxats a The New Pornographers, em va permetre fer-me el xulo i dir que el bo era el Dan Bejar, que “Ah, sí, és el grup paral·lel de Destroyer” i vés a saber quantes tontades més.

Moltes de les botigues de discos que visitava a la meva postadolescència ja no existeixen. Tampoc no existeix Luchador, però seria molt imbècil dedicar-me només a lamentar-me i fer-me el vell nostàlgic. Encara procuro passar cada setmana per Revólver, que tenen la meva secció de segona mà favorita, on he comprat alguns dels discos que més m’estimo, i hi ha botigues noves fantàstiques com Discos Paradiso, Ultra-Local o Dead Moon, tots ells gent entusiasta dels discos amb qui pots anar a fer petar la xerrada i deixar-te recomanar pel simple plaer de descobrir coses. Això no arriba ni a anècdota, però el dia que van obrir Dead Moon devia fer poc més d’una setmana que m’havia baixat el recopilatori d'Algebra Suicide. És un disc que té tot el que m’agrada, no sé com havia pogut passar sense escoltar-los, era el moment de màxim flechazo. Spoken word amb cantarella Mark E. Smith, pop esquelètic amb tecladets Young Marble Giant, caixa de ritmes i poca traça. Vaig arribar a la botiga aquell dia pensant de mirar una mica i pillar un disc o dos i allà el tenia. Em va alegrar molt! A més el disc venia amb un cd en directe i un llibret en forma de fanzine amb tot el que vols saber i una mica més del grup. Les botigues de discos són plenes d’aquestes petites alegries.


Repatriar discos - L'aventura de Peret a Bremen per Glòria Guso:

Durant una època vaig viure a Bremen, Alemanya, i a prop de casa tenia un parell de botigues de discos que tenien una secció de vinils de segona mà bastant ben assortida. Hi anava força sovint, amb l’esperança de trobar alguna perla -alguna en vaig trobar. En una d’aquestes, a la secció dels 7”, vaig trobar-hi tota una col·lecció de discos de tango, flamenc i sardanes, a més del single del “Borriquito como tú” de Peret, m’agradaria saber com havien arribat allà. Vaig comprar-ne uns quants, el de Peret inclòs, no per escoltar-los sinó més aviat per repatriar-los, per fer la gràcia. Això mateix devia pensar que feia el de la botiga, que a partir de llavors em saludava cada cop que hi tornava amb un “Hola, señorita” amb un fort accent alemany i jo em sentia obligada a comprar alguna cosa sempre.


La meva mare i el grunge - Discos Balada per Glòria Guso:

Un Nadal, quan encara era força petita, vaig anar amb la meva mare a Discos Balada (parlem dels anys 90) a comprar música per a la meva germana gran, que llavors encara anava a l’institut i li agradava el grunge. Ma mare no es va fer cap llista amb els noms dels grups pensant que trobaria els discos fàcilment i quan vam arribar a la botiga i es va adonar de la complicació de l’encàrrec, va anar directa a un dels nois que treballava allà -cap al guapo, per a més senyes- a preguntar pel disc dels “Desparpailots”. El noi de seguida va saber que en realitat buscàvem el disc dels Stone Temple Pilots però jo, ja tan petita, em moria de la vergonya i se’m devia notar, perquè a l’hora de pagar em va regalar una xapa d’un smiley. Fins que van tancar, Balada va ser la meva botiga preferida.


El Fill Adoptiu de la Velvet per Lluís Huedo:

Corria l'any 2002 o 2003 i jo m'acabava de mudar a viure amb la meva parella. No teníem sexe, no ens fèiem petons, ell era (i és) un mascle com jo, i com jo heterosexual, però a totes llums érem una parella. A casa no teníem televisió i així vam viure uns quants mesos. Al pis on vivíem no hi arribava l'antena de televisió, però finalment vam decidir-nos a comprar-ne una per poder veure pel·lícules de lloguer i préstec. Amb escassos diners, precaris com érem, vam anar a la gran superfície d'electrònica de torn, a comprar la més gran i barata televisió, una de les primeres en format 16:9 i de tub. Per aconseguir arribar a l'apartat de televisors s'havia de creuar una estranya secció de cd on ens vam haver d'aturar i tafanejar com tants i tants altres dies fèiem a les mateixes cubetes de discos de la mateixa botiga del centre de Girona, i de tant en tant a les de Barcelona. Entre molta morralla gasolineresca ens vam sorprendre de la troballa ultrarebaixada d'un disc, el disc, de la Velvet Underground i un disc, el disc, de 2Many Dj's. Amb la televisió vam trigar uns minuts a decidir-nos per la que es corresponia a les nostres necessitats i pressupost, però amb els discos, si no recordo malament, ho vam resoldre amb una mirada i un somriure.

Aquells dos discos eren els nostres fills adoptius que sabríem que, en separar-nos, ens hauríem de repartir. Aquells dos discos són allò i molt més. El meu disc de concisa portada de plàtan així ho demostra i ho representa, com suposo, més ben dit: sé, que fa el d'en Carles.


Pels títols els coneixeràs per Joan Palahí:

Octubre de 1997. Després de guanyar un parell de bitllets de 2.000 pessetes per controlar un partit de futbol 7 de benjamins em dirigeixo a Moby Disk. Després de l’escrupolosa revisió de les darreres novetats, em vaig decantar pel Circo Luso d'El Niño Gusano. La banda em sonava dels recopilatoris que enviava Elefant Records. El que em va acabar de fer decantar per la compra és que aquella setmana m'havia sortit el gentilici "luso" en algun examen i vaig fallar estrepitosament. Beneït error, va ser una de les compres fonamentals de la meva vida.


Allò que vas amb una idea i acabes amb una altra per Joan Palahí:

Hi va haver un moment entre 1996 i 1998, sempre depenent del dia i l’hora o del vent com bufava al repetidor de Rocacorba, que uns quants afortunats vam poder sintonitzar el canal Viva. Era en alemany, això és el de menys, però els videoclips van suposar una alenada d’aire fresc a més d’un. Allà vaig escoltar per primer cop uns tals Downset. Em dirigeixo a Partisano Disc per fer-me amb un disc d’aquest cross-over chicano tan rabiós. Em van dir que no el tenien però tenien una cosa que s'hi assemblava molt que eren Inadaptats i si ho volia. Vaig acabar comprant el Leche con Carne de No use for a Name perquè em va fer gràcia que un grup ianki posés aquest títol. Al cap d'un any, aquell cd es va desintegrar de tant escoltar-lo


Què collons estàs buscant? | Sweet Disc per Joel Panadés:

Mireu aquell mocós que va corrent pel mig del carrer amb mil peles a la mà i un xandall lila llampant visible des de l’altra punta de la galàxia, és l’any 1999 i tinc 10 anys, en Tony Hawk ha fet un Indy 900 i la Madonna ha tret un videoclip que no-sé-ben-bé-per-què em fa picar l’entrecuix. Resulta que fa uns dies vaig escoltar una cançó en algun programa musical de la tele que em va volar el cap, i me’l va volar bé perquè ni recordo el nom del grup ni de la cançó. He reunit suficients diners i aquí estic, corrent com un imbècil cap a la botiga de discos d’un poble de nou mil cinc cents habitants, La Botiga de Discos, en majúscules perquè no n’hi ha cap altra, amb imatges i melodies perdigonades com única pista per tal d’aconseguir aquell disc. Quan entro a la botiga estic aparentment sol. Començo a regirar discos en ordre alfabèticament invers, i quan passo per la meitat sento una veu que surt de darrere del taulell de metre i mig: “Què collons estàs buscant?”, i deixant de banda que per poc em cago als calçotets de l’ensurt, la meva resposta és clara i concisa: “Són unes ties que fan música de guitarres i al videoclip salten molt fort”, i aquell bon home que algun dia canonitzaran pels seus algoritmes mentals que Internet només podrà com a màxim igualar, la va clavar: “Veruca Salt”, i ara com ara encara no tinc la certesa que ho fossin, però en aquell moment vaig dir “Sí! Veruca Salt!”. Em vaig endur Eight Arms To Hold You (Outpost, 1997) que era la seva última referència, i reconec que de primeres va ser massa dur per a les meves orelles virginals tot i que practicaven un grunge bastant assequible, però a còpia de donar-li voltes va acabar entrant com la seda i es va convertir durant un temps en un dels meus discos de capçalera, fins que el vaig perdre.

Fa unes setmanes vaig llegir la notícia que Veruca Salt havien anunciat el seu retorn amb la formació original, la de 1994, amb motiu del Record Store Day, per publicar en format vinil un parell de noves cançons i el seu gran hit “Seether”, de la mà del segell Minty Fresh, responsables del seu debut.

La botiga de discos segueix oberta, Veruca Salt segueixen fent música prop de la cinquantena i Minty Fresh segueixen editant vinils. Jo segueixo corrent com un imbècil.



Hate of Lesbian per Joel Panadés:

Un dia a Discos Castelló vaig apuntar amb el dit un disc de Love of Lesbian i vaig afegir "puta merda disc", i el tio que tenia al costat es veu que era el baixista o el teclista del grup i va marxar de la botiga negant amb el cap. Fi.

Cable Blau, Cable Vermell per Arnau Espinach:

Carrer Tallers. Octubre de l'any 2004. Acompanyo mon germà i el bateria del seu antic grup, Kitou, a renovar material a una botiga d'instruments (no sé si encara existeix, quedava a mà dreta, entrant per les Rambles). Mentre un dels propietaris ens atén, l'altre, al mostrador, posa a tot volum un disc que sona poderosament fresc, directe, encomanadís, rocker. Tots tres al·lucinem, i jo li pregunto pel grup al tio, que balla assegut a la cadira: The Detroit Cobras. L'endemà al matí ja em trobo a Discos Revólver (de les dues, la que fa cantonada), disposat a comprar alguna cosa d'ells. Problema: no li he preguntat al tio de la botiga d'instruments pel títol del disc. Em trobo, llavors, amb dos àlbums diferents, un amb una portada amb pinta de disc de heavy metal ("Seven Easy Pieces"(2003)), i un altre amb una coberta elegant, on apareix el que sembla una cantant soul (més tard descobriré que és Rachel Nagy, la vocalista del propi -i garatger- grup). No vaig sobrat de calés, així que cal prendre una decisió: la portada jeviorra o l'elegant. Cable blau, o cable vermell. Em quedo amb l'elegant, i un cop a casa, el reproductor em dóna la resposta: "Life, love and leaving"(2001) és el final feliç.




Barcelona-Tòquio per Arnau Espinach:

Adquisició especial per venir ni més ni menys que de Tòquio (en concret, de la botiga Tower Records, al barri de Shibuya), i ser un disc que, no només no ha arribat a les botigues de Catalunya, sinó que tampoc s'ha editat per a Europa (tot i que, en temps d'Internet, ja hagi perdut tot romanticisme el concepte de les distàncies), "Scientific experience"(2012), de la desconeguda Computer Magic (recordeu, però, que la vam tenir amagadeta a la programació de l'escenari Adidas Originals dins el Primavera Sound 2013), és un disc que dec a un dels melòmans més actius, entusiastes i amb iniciativa que tenim per aquí, el gran Maurici Ribera, qui va fer una gira de concerts pel país nipó com a The Missing Leech el passat estiu. Tot va anar plàcidament des que vaig demanar el disc a en Maurici fins que el vaig poder tenir a les meves mans, però, sens dubte, és l'àlbum, des del punt de vista de lloc de venda, d'origen més exòtic de la meva col·lecció (i del primer que no entenc ni un borrall del seu llibret).

Alguns homes bonsDOLENTS per Jordi Garrigós:

Facin una llista mental de les persones més detestables del planeta, els primers que tinguin al cap: Pepe, Sandra Bullock, Bono, Sandro Rossell, Manel Fuentes. Ara afegeixin un altre nom al darrere i retinguin-lo per sempre, el meu. Recuerda mi nombre, com deia l’anunci. Amb alguns alts i baixos, però en 32 anys de vida sempre m’havia considerat bona persona. Algun pic de maldat havia aflorat en mi, però res greu, res que em fes entrar en una col·lecció dels pitjors éssers humans de l'univers. Fins fa aproximadament un mes, quan vaig debutar, per la porta gran, amb llums de neó anunciant que el fill Satanàs havia arribat a la terra disposat a fer tot el mal possible.

Era un matí de dissabte, inici de primavera. Temperatura agradable, ulleres de sol, ressaca inexistent i la targeta de crèdit llesta per baixar al centre de Barcelona a comprar discos. Ho faig dues vegades cada mes, més o menys. Primera parada, Revólver. No és la botiga més agraïda de Barcelona, ni on tenen el millor tracte, ni on escoltaràs el millor fil musical, aquest premi sempre el guanya Daily Records. Però sí que és on tenen més discos i on surten millor de preu, innegable. Imagino que com quasi tots els que anem regularment a aquesta botiga, el primer que vaig fer va ser pujar les escales i anar directe a la prestatgeria de l’esquerra, la de novetats i oportunitats. Oh, problema. Aquell dia hi havia dos nois que ocupaven el reduït espai entre aquella secció i la pop/indie/90’s que està pràcticament enganxada al darrere. M’espero mirant-los amb cara de pocs amics mentre repasso amb desgana uns discos apartats, desordenats i apilotonats. Els miro i hi trobo un parell de discos dels Smiths d’entre força morralla, tinc un parell d’LP dels Smiths, tampoc és un grup que em torni boig. Però, quan ja acaba el piló hi apareix una portada negra i verda. The Natural Bridge de Silver Jews. Nou, 8 euros.

Evidentment, el segon disc dels Silver Jews s'acopla directament sota la meva aixella mentre continuo esperant que aquell parell acabin de furgar la secció de novetats i oportunitats. Uns minuts després s’aixequen, recullen el piló de discos apartats que acabava de repassar -i robar part de la merca- per marxar a la zona Setantes. D’acord, els acabo de robar un disc, per l’esquena i de la manera més vil i covarda existent. Juro que no n’era conscient, així que no passa res, acte seguit els aturaré i els diré: “Ei tios, que he agafat aquest disc que és vostre. Sorry”, mentre em giro a seguir de cacera. Però pensen que va ser això el que vaig fer? Ni em va passar pel cap. Vaig amagar l’LP a la zona més inhòspita possible -no ho sé, entre discos de Sam Cooke- i vaig esperar molt pacientment que marxessin sense adonar-se que havien oblidat aquell disc dels Silver Jews que mai tindrien. O com a mínim aquell dissabte. És més, vaig esperar una estona raonable que directament ja no fossin físicament al carrer Tallers, vull dir, que no em poguessin esperar al carrer amb una forca infestada en foc per clavar-me-la al bell mig del meu inexistent cor.

Jo què sé, el segon disc de Silver Jews. Nou, 8 euros.

Vigilin les seves esquenes, amics, sempre pot haver-hi algun afamat-gulas-sense-ànima (jo) disposat a robar els seus petits grans tresors.

No ho tornaré a fer. O sí.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.



nom del link

3 comentaris:

Marc ha dit...

"la importància de promoure la supervivència econòmica de les botigues, discogràfiques i grups de música és essencial"

És essencial que grups i segells es dediquin profesionalment a la música? Tampoc és que vulgui dir el contrari però penseu quants grups i segells de Barcelona que us agraden viuen d'això. I en el cas de les discogràfiques petites que hi viuen, com ho fan.


Lluís Huedo ha dit...

Entenc com a supervivència econòmica no morir en l'intent de.

Potser no m'he expressat bé, però, més enllà que s'hi dediquin o no professionalment, em referia a que es pugui recuperar unes miques dels diners invertits, tant en locals d'assaig, com material, com en desplaçaments, com en la gravació i l'edició física dels discos.

Sabem de sobres que CAP dels grups de Barcelona i Catalunya viuen de la música, cosa que, per altra banda tampoc em desagradaria sempre i quan fos fent el mateix. Però això no vol dir que s'hagi de recolzar la causa i apoquinar de tant en tant per a que els costos els disminueixin i puguin sobreviure econòmicament

Marc ha dit...

Ok, ho deia bàsicament perquè supervivència econòmica és diferent en una botiga, on és evident que han de ser professionals, que en un grup on pot voler dir senzillament no perdre molts diners o guanyar-ne una mica.

Jo crec que tots volem que a la música hi hagi certa sostenibilitat econòmica, una altra discussió és si volem, o és imprescibdible, que hi hagi una industria professionalitzada que hi visqui.