1 d’abr. 2014

LA INFINITAT DE LA FOSCOR ÉS CONTUNDENT

Marasme
De llums i Ombres
Any: 2014
Discogràfica: Autoeditat
Com et quedes si en reproduir per primer cop un bandcamp que t'han recomanat et vénen a la ment els primers Standstill, els The Tide, els Moksha, arribes fins i tot a sentir coses de Lisabö/Dut, i que tot sigui post metal? Bé, la base és post metal, però tenen molt d'allò que es va anomenar Hardcore New School i que al centre i nord d'Europa feien tan bé. Com et quedes?
Jo he tirat el matí enlaire per escoltar i paladejar aquest De Llums i ombres dels balears Marasme i escriure'n aquesta ressenya.

Hi ha moments que em recorden aquell grup que una vegada va existir anomenat Face Down, però, vés a saber, fa més d'una dècada que no els escolto. A això s'hi ha d'afegir una èpica emo ben agreujada i propera al post rock. Juguen a tocar del doble bombo i els crits que deixen anar són de cornisa i vendaval.

Tot el disc és l'última posta de sol. De saber que s'ha vist l'últim sol, l'últim dia. Ràbia i desolació a parts iguals.

La cançó més curta és de gairebé 5 minuts i mig, i amb això està tot dit.

Els mallorquins, que el publicaran físicament aquest 2 d'abril amb una festa a CineCiutat (Palma), també presentaran videoclip i, a sobre, serà la presentació en societat del col·lectiu de cineastes From Outer Collective. Amb tot això ja avises que "certes imatges poden ferir la sensibilitat de l'espectador". Vés que no sigui la imatge del grup a l'escenari.

Un ésser amb els peus enganxats a terra i un moviment repetitiu com de cos atrapat a una guitarra entre el mar i les onades, o un home corpulent escridassant un micròfon amb els ulls tancats i el braç esquerre a l'esquena en forma de L.

És una sort, la nostra, que encara hi hagi gent amb collons i talent per endinsar-se en coses així. De paisatges de Constellation a immersions a Hydra Head.
Està clar que al que més s'assemblen són als Pelican i companyia, sens dubte. Per això farem com si no coneguéssim cap d'aquests mastodòntics i llegendaris grups.
Marasme són capaços d'emular les guitarres afilades i més dures d'Explosions in the Sky al cantó de veus a mig camí entre l'screamo i el hardcore més robust. Dels moments més foscos de Lisabö al crusty extrem. Tenen capacitat per jugar amb les tonalitats més baixes a l'estil Hearth i d'endinsar-se en passatges dels primers Standstill, on l'Enric estroncava la veu per cridar en una pujada d'intensitat com si la cosa no anés amb ell. Una amalgama de sons de llum i ombres que beu del bo i millor de la música fosca i contundent per deixar-nos asseguts i pensatius.
Metal d'avantguarda de fa una dècada que, si jutgem per aquest disc, segueix estant a l'alça.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció:Joanaina Font