2 d’abr. 2014

'DREAMLAND'; LA FILLA BASTARDA DE 'FAME'


Fame és una pel·lícula mítica però també una gran condemna. Des que es va estrenar, l’any 1980, i després es va fer la sèrie, cadenes de tot el món han intentat trobar un producte similar que barregés les il·lusions d’un grup de joves amb habilitats musicals i dansarines. Fa anys ja vam patir UPA Dance a Antena 3 i ara Cuatro torna a la càrrega amb Dreamland, una sèrie musical que torna als tòpics dels joves perseguint un somni i ens situa en una suposada prestigiosa escola de música i dansa.

Si els somnis tenen un perill és que tenen tendència a truncar-se i aquesta és una possibilitat que no pot descartar Cuatro que, lluny de la seva intenció, s’ha convertit en objecte de burla dels espectadors, que no estan disposats a suportar una sèrie que no només tira de tòpics sinó que, a més, està mal interpretada. I la culpa no és només dels actors joves (tots ells pseudo-amateurs), tampoc brillen per les seves dots interpretatives els adults, com per exemple la directora, que no arriba ni al nivell de funció escolar. Dreamland és la versió més low cost que podem recordar de Fame.

Com no només d’interpretacions excelses i guions semi improvisats pot viure l’espectador, la sèrie ens obsequia amb tot tipus de carn humana i balls seductors de nivell. Òbviament, quan parlem de ball i coses sexis, no pot faltar la referència al món del cabaret, que, com tots sabeu, des de fa un temps és l’espectacle més “cool” que podeu anar a veure. Sembla que el fracàs de Bienvenidos al Lolita, la sèrie d’Antena 3 sobre un local de varietats, no fa por a Dreamland, que situa com una de les trames centrals el “drama” d’una noia que es veu obligada a deixar la seva feina com a reina del cabaret i els lluentons per poder dedicar-se a temps complet a estudiar a l'escola. Abans, però, haurà de fer front a la seva cap, una espècie de madamme de bordell interpretada per Natalia Millán, una de les poques cares conegudes d’aquesta ficció, amb l’accent francès més surrealista que mai haureu sentit.

Dreamland és un cant a la vulgaritat i, el que és pitjor, a l’avorriment si no ets capaç de veure-la amb certa distància i humor. Sembla que el públic pensa igual, ja que el capítol pilot va tenir unes dades d’audiència més que discretes i només va triomfar a les xarxes socials, on els espectadors més cruels es van despatxar a gust amb els comentaris més ocurrents.

Fotografia de portada: Cuatro
Text: Alejandra Palés
Correcció: Joanaina Font