17 de març 2014

PUTINEJANT UCRAÏNA (I CRIMEA) (per PERE AGRAMUNT)


Em permetreu, per una vegada, que abandoni la frivolitat acadèmica del món del rock-and-roll i la cultura pop, qüestions intranscendents de summa importància que acostumo a glosar en aquests articles heptasetmanals a ca la Gent Normal. En aquesta nova entrega estava debatent-me entre escriure sobre la violència de gènere en les glorioses cançons d’amor d’en Phil Spector o bé explicar-vos com la Grace Slick (Jefferson Airplane) va intentar posar LSD al te d’en Richard Nixon. Espero repescar alguna d’aquestes històries més endavant.

L’abandonament temporal, doncs, ha estat en favor de l’afer ucraïnès, un tema que feia dies que em rondava, amb diversos fronts oberts: la manca d’una anàlisi en profunditat per part de tots els mitjans estatals i l’acumulació de notícies al dictat de les agències internacionals; la barra dels tertulians professionals -aquella raça a extingir-, parlant de la fugida de Kíev de Víktor Ianukòvitx amb el mateix fals aplom que quan, al cap d’uns minuts, els toca defenestrar el “Tata” Martino; les converses de bar sobre els mesos de revoltes populars i contrarevoltes institucionals de l’EuroMaidan, de les quals un no treia l’entrellat sinó tot el contrari, a mesura que anaves sabent més coses, més incògnites tenies per resoldre… Tothom estava igual de perdut que jo, amb l’assumpte?

Els comentaris sociopolítics dels amics a les xarxes socials acostumen a ser bons indicadors ideològics dels subjectes, gairebé sempre. En aquest cas, l’ucraïnès, no. D’entrada, la complexitat dels bàndols i els interessos creuats que es contemplen han fet que hi hagi menys gent opinant-ne que si fos qualsevol altre conflicte. Potser per això vaig voler saber què me’n podien explicar un parell de coneguts que havien trepitjat el terreny, i donar-los veu a ells a mode d’entrevista, més que no pas d’article d’opinió. Les peticions, però, no han estat del tot reeixides per diversos motius, i per això m’he vist “obligat” a escriure aquestes línies, tot i que, com qualsevol analista polític Bartleby, hauria preferit no fer-ho.

En primer lloc, el senyor X (la primera persona a la qual vaig demanar l’opinió, i que restarà en l’anonimat) em va dir que com que hi estava treballant directament des del cos diplomàtic no podia expressar una opinió pública. És prou obvi, em direu, però com que sóc un cap de política de casa meva massa ingenu no hi vaig caure, d’entrada. Llàstima. Amb tot, en privat, em va fer un breu apunt de la situació a la península de Crimea, on s’ha traslladat l’acció i el centre d’interès en els darrers dies a causa de la proclamació d’independència per part del Parlament crimeà i la convocatòria d’un referèndum de secessió per al proper diumenge 16 de març, amb el qual aquesta república autònoma ucraïnesa vol propiciar el seu ingrés a la Federació Russa. I, malgrat no el pugui reproduir, li agraeixo.



Per una altra banda, també vaig demanar l’opinió a en Miquel Cabal, músic, traductor del rus (no us perdeu els seus Dovlàtovs, a LaBreu Edicions) i investigador del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona. En Miquel va publicar, la setmana passada, un magnífic article a "El Punt Avui" en el qual es parlava de les llengües a Ucraïna i també de les seves minories silenciades (deportades a l’Àsia Central per Stalin l’any 1944, vaja), com els tàtars de Crimea (no confondre amb els tàtars del Tatarstan-Kazan i altres comunitats russes). També té un bloc on va anar explicant les seves peripècies l’any 2011 per terres crimeanes, quan va estar preparant un documental sobre els tàtars, precisament. El bloc havia revifat en les darreres setmanes per anar-nos penjant informació de primera mà del que estava passant per allà, com per exemple una crida dels acadèmics de la Societat Historicofilològica de Khàrkiv, del qual reprodueixo un fragment prou explícit:

“Hay pruebas suficientes para afirmar que ésta no es sino una parte de la agresión llevada contra Ucrania por la orden del presidente ruso Vladímir Putin. A este respecto, insistimos en declarar que el pretexto de la defensa de los derechos de la población rusohablante de Ucrania, utilizado por la propaganda rusa, no es más que pura invención. El idioma ruso siempre ha funcionado libremente en los medios de comunicación, escuelas y universidades ucranianas y en la vida cotidiana. Ucrania posee una de las mejores legislaciones en el mundo que garantiza los derechos de minorías étnicas, incluyendo escuelas estatales con lengua de enseñanza, además de la rusa, también la tártara de Crimea, la húngara, polaca y rumana. En muchas regiones, incluida la ciudad de Járkiv, es el idioma ucraniano el que necesita protección y apoyo.”

Doncs, bé, al Miquel, el vaig bombardejar amb una bateria de preguntes inhumana sobre el conflicte a la zona (llargària “estil Kiko Amat” , perquè ens entenguem) i ell, molt comprensiblement, no ha tingut el temps necessari per contestar-me-les com era degut i m’ha emplaçat a citar els seus textos ja publicats, com així he fet. Per si això no fos prou, dijous al matí publicava una nota al seu Facebook personal explicant que Wordpress, sorprenentment, li havia tancat el bloc. Dijous al vespre la putinejada es va aclarir: li havien tancat, temporalment, per publicar un enllaç del diari electrònic Hvylya. Va despenjar l’enllaç i va tornar a disposar del bloc. Diu que quan trobi una estona ens traduirà l’article original “perquè acabi de quedar clar que no hi ha raó humanament comprensible per censurar-lo”.




Fent un succint repàs a l’afer, podríem dir que els qui es posicionen al costat dels ucraïnesos prorussos al•leguen que la nova presidència del país del prooccidental Oleksandr Turtxínov no té cap mena de legitimitat, després que el president Ianukòvitx (antic membre del PCUS, perquè ens situem) fos destituït il•lícitament del seu càrrec el 21 de febrer, i, sobretot, perquè el govern encapçalat pel nou primer ministre, el jove i influent Arseni Iatseniuk (antic president de la Rada Suprema, ministre d’Economia i d’Afers Exteriors) ha incorporat al seu govern diversos membres del moviment ultradretà i antisemita Svoboda. Tot això amb el vistiplau de la UE i l’aprovació dels Estats Units, esclar. El mateix Iatseniuk ja s’ha reunit amb Barack Obama, amb advertiment inclós de La Casa Blanca cap al Kremlin perquè cesi les seves influències en la política ucraïnesa, eufemisme per dir “invasió encoberta de Crimea”. El president Turtxínov, a la seva vegada, és considerat la mà dreta de Iúlia Timoixenko, l’exprimera ministra, empresària i una de les líders de la Revolució Taronja de 2004, empresonada per diversos casos de corrupció en disputes gasistes amb Rússia (sentència que la UE i bona part de la comunitat internacional van criticar com una condemna política), recentment alliberada i que ja ha declarat que es presentarà a les properes eleccions.

El que és ben evident és que Rússia va esperar, calculadament, que acabessin els Jocs Olímpics d’hivern de Sotxi (23 de febrer) per començar a enviar tropes a Crimea, i enfortir així la base naval que sempre ha conservat a Sebastopol, enclau estratègic i porta de la seva flota a la Mar Negra i, per tant, també un accés directe al Mediterrani. (Si voleu tenir una imatge més clara del conflicte crimeà sobre el mapa us remeto al recull gràfic de "The New York Times".)

I si algú venia predicant allò de “la fi de la història” i que el segle XX i les batalletes de la Guerra Freda quedaven ja una mica lluny, que comenci a revisar el seu credo.

Pere Agramunt
(Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt

Fotografia de portada: XX
Text: XX
Correcció: XX

1 comentari:

can_pixa ha dit...

Hola Pere, et recomano fermament que per tal de poder entendre la complexitat del conflicte, en el meu parer de caire geopolític,i de reconèixer molts dels actors que hi formen part de manera directa i indirecte, així com dels precedents històrics condicionant del conflicte, fullegis el llibre de Yves Lacost que es diu directament "Geopolítica", hi ha un capítol específic per tot el que és antiga URSS, nova Federació Russa, i el paper dels estants veïns, així com la pugna pels recursos. No crec que en puguis extreure la gran veritat, però és una gran aportació i forço objectiva.

Laia Vives