31 de març 2014

MÚSICA PER DOTZENES #7 (Barbacoa i els estius, un altre 'reality show')


Quan era petit passava els estius a Hostalric amb els meus avis. Passava el dia al carrer amb la bici o a un lloc que li dèiem “el bosc”  i en realitat eren 4 arbres junts. Fèiem excursions al castell a la nit i ens divertíem espantant les nenes, anàvem a la riera a mullar-nos els peus, jugàvem a futbol davant del cementiri… Res que no hàgiu fet a qualsevol altre poble. Avui això serà una mica reality show si em permeteu (si no, deixeu de llegir ARA), per culpa de les dues cançons que formen part del primer single de Barbacoa.

Tinc almenys 2 records molt vius d’aquells estius que m’han vingut amb força a la memòria per culpa de la cançó “Estiu de 1995”: el soroll dels grills al migdia els dies que feia tant de sol que la meva àvia no ens deixava sortir al carrer. Era el soroll del desig. Esperàvem mirant per la finestra si algun amic ja estava al camp de futbol, només vèiem l’hora de poder sortir per fi, torrada amb xocolata en mà, i no tornar fins que el sol marxés. El dels grills era el soroll del gaudi prohibit per una estona, mentre els grans, mig adormits, miraven el Tour de França o qualsevol cosa que fessin per la tele.

L’altre és aquella veïna tan guapa. Vivia un parell de blocs enllà i venia només de tant en tant. Fa tants anys que no vaig a Hostalric que té la cara desdibuixada. Recordo alguna samarreta i recordo una faldilla. Ja veieu quines coses. Sobretot recordo l’últim dia d’estiu abans de tornar a Barcelona, les ganes de posar-me a córrer com un boig direcció a casa i pensar que si fóssim novios ens enviaríem cartes. Ara m'adono que semblen fantasies de nena, no m’importa gaire. Mai no vam ser novios, però jo imaginava els comiats i les retrobades, i em sobtava molt cada estiu que allò que havia construït al meu cap no fos real. Quan la trobava em posava molt nerviós perquè jo sentia que havia de parlar-li amb més intimitat, com la meva xicota del poble imaginària. Al dia següent a mig partit de futbol ja ni me’n recordava, era petit.

Com us deia, tot això és culpa d'“Estiu de 1995”, la despulladíssima cançó que obre el single de Barbacoa. La primera meitat és una meravella. Només una veu i un ritme tímid, com de grills,  explicant aquell estiu en què s’hauria casat amb 15 anys i com de diferent és d’aquell adolescent, cantada a cor obert. Els instruments només apareixen quan s’acaba la lletra, i de quina manera! A mig camí entre l'Smog del Wild love i el Ben Watt. És només el record d’allò que vas passar tants anys imaginant i intentant recrear, sense cap artifici, com si el temps es parés mentre esperes que callin els grills per sortir a jugar a la pilota o córrer amb la bici darrere una faldilla.

La cara B és igualment despullada (és marca de la casa), més cap endins, més fosca i espantadissa. És pur Saudade de Le Mans deixat al pur esquelet, talla la respiració. Molt d’ull amb Barbacoa que és molt capaç de posar-nos més tous que la merda d’un gall d’indi i en tan petites dosis t'hi deixa atrapat.

Barbacoa, “Estiu de 1995” (Discos de Kirlian)

Fotografia de portada: Internet
Text: Quique Ramos
Correcció: Montse V.