3 de març 2014

MÚSICA PER DOTZENES #6 (Matrimonio i Juli Bustamante)


Aquests dos discos ja no estan d'actualitat encara que tinguin menys d'un any. El temps passa ràpid a Internet i en uns dies ja sembla que hagi passat el tren i no es pugui parlar gaire del que passava la setmana passada. Però els discos no tenen data de caducitat. No aquests.

Matrimonio són Juan Carlos Fernández (ex-Penelope Trip, pares/tiets de l'indie espanyol i Dos Gajos) i Gloria Vilches (també coneguda pels seus brillants collages) i aquest single és el primer que editen plegats. Quatre cançons precioses, blues tímids amb lletres quotidianes tan sintetitzades que són plenes de misteris i arestes que no sabem on porten. “Ya me gustaría” sembla una cançó de Saudade de Le Mans que no es deixa endur per la melancolia (“una gran revolución se me antoja inminente/ siento la fuerza del cambio”, diu, i és plena de capes: amorosa i política), “Me vendría bien” és una gran cançó de parella. Canta les seves inseguretats i enveja les qualitats de l'altre, el to és gairebé de conversa abans d'anar a dormir, ple d'intimitat i confiança, sense afectació. A la cara B trobem dues perles més: la gairebé fúnebre “Las horas” i l'elusiva “Himno”, on semblen estar constantment a punt de donar consells a una colla de dubtes alegres o desagradables i en canvi acaben sempre amb un “mmmmm”, com quan als cantants de soul i rythm'n'blues se'ls acaben les paraules i omplien les tornades amb un “ring a-ling” o un “auamba boluba balam bam bú”. Estic plenament convençut que si ara mateix es plantegés una segona part de l'homenatge al Juli Bustamante, algú proposaria els Matrimonio o ells mateixos es postularien per versionar-lo, però tots dos discos van sortir gairebé a la vegada.

El single del Juli Bustamante amb els seus amics Fred i Son, Doble Pletina i Renaldo & Clara és una joia, la guinda d'un pastís que feia uns 3 anys que coïa. És una obra d'amor a les cançons i a la vida darrere les cançons que va començar amb uns Fred i Son obsessionats per Cambrers, un dels millors discos de pop ràpid fet a la Península. Aquest disc sembla, sense saber-ho, una resposta mediterrània als Orange Juice o els primers Aztec Camera, és normal que la bona gent s'hi obsessioni. A mesura que els Fred i Son van anar relacionant-se amb el Juli Bustamante, va anar creixent l'amor i la tendresa per l'home que escrivia aquelles cançons. El primer va ser tocar junts i gravar una versió d'”Avions” per a la sèrie Pop Ràpid, allò va ser l'inici d'una relació maquíssima marcada per una injustícia: com pot ser que algú tan bo sigui tan invisible? Van venir homenatges amb el Juli tocant amb tots els seus nous amics, va venir un documental signat per Txesc Cabot (baixista de Fred i Son), una peça íntima i afectuosa que es va fer amb el premi del públic al darrer festival In-Edit. I va venir també aquest single.

El set polsades s'obre amb la cançó que va fer que tot comencés, un “Avions” amb el Juli Bustamante i Fred i Son que recupera el múscul original i l'omple de vida. Segueix una de les meves debilitats del darrer Bustamante: “Gatitos pequeños”, un petit swing gairebé infantil, del disc Lluvia cascabel (dada important: en Juli Bustamante està actiu, i els seus darrers discos són plens de cançons fantàstiques), que millora l'existència de tothom qui l'escolta en boca del Juli o de la preciosa versió de Doble Pletina que trobem al disc. La cara B del single fa tallar la respiració. “L'esperit de la pluja” tocat per Renaldo & Clara i cantat a mitges per la Clara Vinyals i en Juli Bustamante. Comença la lleidatana cantant alguns dels millors versos d'en Juli (“Dius que la bellesa no és més que l'inici de la tempesta, que tot allò que encanta acaba prompte”), i el Juli respon amb veu tremolosa i visiblement emocionada.

Aquestes cançons van sortir amb unes altres 16 al CD que regalaven amb la revista Rockdelux (el número 320: val molt la pena pillar-lo a la seva web). De totes aquestes, les meves favorites són un aquàtica “Cambrers” de Villaroel i Aleix Clavera, la nerviosa “Cargo de mi” amb Senderos tocant i el Juli cantant, “Un mundo sereno” a càrrec de Miss Carrussel, que és alhora Randy Newman i Guillermina Motta, tota ironia de cabaret i alegria de viure, la inèdita “Ferrocarril” que sembla escrita perquè la canti Ricardo Solfa i que la Montse Azorín es fa seva, posant-la a mig camí entre el so cubà i la cançó francesa. Menció a part per a les dues versions de “Sur del corazón”: la primera de Cuchillo, lluminosa i perfecta (amb un final apoteòsic enganxant els darrers versos amb la tornada d'"Unchained melody"), i la segona, d'uns Sènior i el Cor Brutal que toquen la cançó com si fos el “Nebraska” del Bruce Springsteen.

MATRIMONIO, s/t (Snap! Clap! records)
JULI BUSTAMANTE amb FRED I SON, DOBLE PLETINA i RENALDO & CLARA, s/t (Discos de Kirlian)
V.V.A.A., tributo a Julio Bustmante (Rockdelux)

Fotografia de portada: Quique Ramos 
Text: Quique Ramos 
Correcció: Montse V.