28 de març 2014

EL RETORN DE L'ALEGRIA

German Carrascosa y la Alegría del Barrio
Tambor Guitarra y Voz
Any: 2014
Discogràfica: Discos Walden, Ayo Silver y Cofradía de la Pirueta
Des de fa un temps, Germán Carrascosa recorre pel país deixant aquí i allà rastres del seu geni en forma de concerts demencials, sigui tocant el clarinet amb Kana Kapila, com recuperant els Bananas, acompanyant Sonny Smith en la seva gira hispànica, amagant-se segons experts ocultistes sota la capa de fantasma de Chícolo K.O. o, fins i tot, fent de guitarrista de l’inenarrable Roger Pélaez. Ara, després d’haver editat alguns EP i splits, publica Tambor, guitarra y voz, el seu primer llarga durada (tot i que de llarg, poc) amb l’Alegría del Barrio, la fluctuant banda que darrerament l’acompanya i que integren, en la gravació, Jordi González, Olatz Azcona, Dalmau Boada i Jordi Irizar.

Com que es veu que és molt important fer sempre relacions amb altres grups, començarem dient que ens fa gràcia pensar que aquest disc es pot agermanar amb el dels Hermanos Cubero, perquè en ell també conflueixen el gust per una tradició musical americana determinada i l’amor per una concepció viva i fervent de la música popular. El primer aspecte el percebem sobretot en l’omnipresent so de la guitarra, que beu dels estils de country blues que tenen en el fingerpicking un denominador comú: el Germán és, ja s’ha dit molt, un guitarrista bastant excepcional en l’àmbit de la música de casa nostra, que sap fer coses com aquesta.

Afortunadament, però, nerviós i inquiet, és incapaç d’embadalir-se amb el seu talent i mai s’acosta, ni per una dècima de segon, a l’onanisme típic de tants bons músics. El riff, un cop fet, ja està fet, i per això ell i la banda ho trenquen tot quan va massa bé, no deixen que cap cançó (excepte la darrera) ultrapassi gaire els dos minuts i permeten que en totes hi hagi petits desastres. Tot plegat fa que no hi hagi descans i fins i tot que, en ocasions, el conjunt soni francament dissonant, salvatge, ofensiu, com una dresina avançant per les vies del far west. Impossible adormir-se escoltant-lo.

En la forma com les cançons es desinflen sense voler o es desboquen de cop en esgarips i bogeria hi percebem el segon aspecte, o sigui, la visió de la música com un joc popular de cap lloc en concret (els gentilicis al costat de la paraula popular els va posar algú al segle XIX amb objectius claríssims i, alhora, molt foscos). Sens dubte, la colla de músics amb qui s’ha trobat Germán entenen el seu concepte a la perfecció i s’hi presten. Tots junts, sense pensar-hi gaire, sembla que voldrien retornar a una música lliure, assilvestrada, potser gairebé inconcebible des de l’existència de gravacions. I ens convencen, si més no, d’estar a punt d’aconseguir-ho.

Després, hi ha les sensacionals lletres, arrelades també en la rauxa que hauria de tenir el folk. Molts ens preguntem per què sovint no ens reconeixem a nosaltres mateixos, però pocs hauríem encarat el tema com ho fa el Germán amb "Un cabrón vestido igual que yo" (perquè, va d’això, no, la cançó?). A "Yo ya paso", fa sang rient-se del propi fracàs, de la idea de l’èxit i dels gustos del públic, i en menys estona de la que tardem a adonar-nos que ha començat, ja s’ha acabat. A "Ven a nuestro hogar", es lamenta que algun dia marxéssim del lloc on pertanyem i deixéssim de ser lliures. Imaginem que sabem a què es refereix, però potser ens equivoquem. Hi ha nostàlgia evocadora a "El viejo teatro", despreocupació "canallesca" a "Vías del tren", aires de bullanga a "Suéltame los perros" o anarquia embogida, sense filtre, a "¿Dónde està?" i a "Elegía a un par de zapatos".

El conjunt és brevíssim, només supera el quart d’hora perquè "Soy barro" s’arrossega pels altaveus durant sis minuts, insinuant una possibilitat d’experimentació sonora feta per músics brillants, distrets, amateurs i apassionats (Maher Shalal Hash Baz desfilen entre les tramoies?). Amb aquesta declaració, es tanca un disc peculiar, esgarriat i desmanegat, que no vol resoldre res, sinó només tirar pedres contra els seriosos, malgrat que moltes acabin a la pròpia teulada (però, i la gràcia que fa, això?). L’han fet, amb desdeny i amor a parts iguals, gent absolutament aliena al que se suposa que s’hauria de fer. Calen músics excepcionals i aquest és el disc que han fet uns quants d’ells.

Aquest dissabte 29 de març a les 20.00 h, Germán y la Alegría del Barrio presentaran el disc a la botiga Chandal (Valldonzella, 29, Barcelona). Més info aquí.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Pol Serrahima
Correcció: Joanaina Font