18 de març 2014

LA FORMA DE LA DELICADESA


Els Fruits del teu bosc
Renaldo & Clara
Any: 2014
Discogràfica: Bank Robber

Pensar en quina forma pot prendre la delicadesa és un exercici divertit i a voltes complicat. Segur que molta gent l'associa a una figura de porcellana, un guant de seda, un jersei de llana fet a mà… entre moltes altres coses. Si ho portem al terreny musical, de ben segur que pensarem en arranjaments orquestrals, veus dolces, melodies fràgils. A partir de la setmana passada, en el meu diccionari particular per l’accepció delicadesa hi ha un lloc per al disc de debut de Renaldo & Clara. Més que merescut.

Hi ha moltes coses que el fan gran. Potser, el primer de tot es que aquestes alçades de la vida, estiguem parlant de disc de debut. Després de més de tres anys de veure’ls al soterrani del bar Fantàstico, de seguir-los la pista en infinitat de concerts amb el format duet, d’un EP o d’una versió memorable i imprescindible de Red House Painters al programa d’en Miqui Puig l'estiu passat. Després d’aquest recorregut, com qui no vol la cosa, el disc de debut. Una pica a Flandes. Amb això demostren un gran saber fer, controlar el temps i administrar les dosis amb suficient paciència. Potser és més senzill, i es podria resumir en prendre’s el seu projecte com el que els agradaria que fos, lluny d’estridències o fites efervescents. Tot al seu temps.

Si baixem al terreny particular, ens trobem que el repertori que hi han encabit oscil·la entre dos pols. Un més folkie, quasi d’arrel britànica –o almenys ho he percebut així–, que els emparenta ni que sigui de lluny amb Richard i Linda Thompson, a tall d’exemple “Fallits els plans”. I un altre pol, quan acceleren lleugerament els tempos o es decanten pels arranjaments, amb el pop melancòlic i orquestral, ja sigui del que es va facturar per allà Donosti durant els 90 del segle XX, si, em refereixo més a La Buena Vida que a Family, però també a Le Mans, en aquesta línia destacaria “Veueta” o “Els dies s’allarguen”. Entremig, potser “Homenatge” i “Migrador” sintetitzen d’alguna manera la proposta que han presentat.

Si en un altre nivell una de les pitjors frases que he sentit a dir mai és “està sorprenentment bé” (penseu un moment en la crueltat que educadament deixa anar la frase),  el “amb el que fas per mi et podries extingir” que canta a “El camí” n'és l’equivalent en el món de la música. Més, si és cantat amb la veu de la Clara. Devastador. Com ho pot ser escoltar el disc segons el dia que tinguis, amb això també s’ha de saber administrar el temps, per fer-ho durar més, fins que es vulgui.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Joan Palahí
Correcció: Marta C.