18 de febr. 2014

ZEPHYR LAKE, EN FOTUT ESTAT DE GRÀCIA


Silken
Zephyr Lake
Any: 2014
Discogràfica: Boston Pizza Records

Quarta entrega d'uns paladins de l'indie rock més brut i proper al hardcore punk. Uns exponents de com fer bogeries de cançons que semblen senzilles. Zephyr Lake ho han tornat a fer.

El primer cop que vaig veure a Zephyr Lake va ser tocant al garatge de casa els meus pares, trencant la tranquil·litat d'un poble de l'Empordà durant una tarda. I em van semblar un grup amb pilotes. Negres i peludes.

Ha plogut molt des de llavors, però en posar per primera vegada la cinta al reproductor, la sensació és la mateixa. Tornem als noranta. Perdoneu. Tornem al millor dels noranta. Les cançons d'aquest trio de Barcelona no tenen res a envejar a Dinosaur Jr., Pavement, Sebadoh o els Yo La Tengo més guitarrers. Una cosa els n'allunya, són més bruts que tots a quasi tots els seus discos. Aquesta brutícia els lliga a la perfecció amb el format cinta, que els queda perfecte.

Les premisses no han canviat gaire. Segueixen jugant a barrejar indie americà ultravitaminat, grunge gruixut i ombres de hardcore furiós. La bomba esclata quan hi barreges un dels millors olfactes per a la melodia bruta perfecta i uns jocs de veus passiva-agressiva que et situa en aigües punk. I ja ho tens. Ja estàs brut.

La cinta té una estructura com tot disc hauria de tenir. Va de més a molt més. Comença amb un himne rabiós i justicier com és "Ennui", melodia, èpica i base rítimica trepidant. Primera hòstia amb mà oberta. Tot seguit juguen amb tu, et presenten "Nucleorgasm", que neix amb un riff de guitarra lent i percutor. Aquesta cançó alterna el teu estat d'ànim entre la ira i la desídia, amb una tornada deixada anar i arrossegada. Si les RPM pateixen un lleuger desnivell en aquest segon tema, amb "3Y", Zephyr Lake tornen a cavalcar sobre el teu cadàver. Melodia memorable, ritme frenètic i dents serrades. Una victòria més a la butxaca. Amb "Climax" regalen la seva part més amable i lluminosa, et proposen una treva i inunden la teva vida de felicitat durant dos minuts que es fan curts. I deixen la feina de matar l'EP a "Chrysanthemum". Primer, llegeixes aquest títol i penses en Aina, en el seu adéu. Flotes uns segons en el record fins que et desperta una cançó que no saps si és emo-core, hardcore, posthardcore o el que vulguis que sigui. És, això segur, una cançó guanyadora per acabar amb un EP guanyador.

Els cinc temes et passen volant, amb urgència, i notes com l'EP se t'escola entre els dits, i amb ell la teva joventut, per caure en la puta eternitat.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Xavi Carreras
Correcció: Montse V.