21 de febr. 2014

ENTREVISTA A EN SERGI EGEA DE FAMÈLIC RECORDS


Buscava una excusa per entrevistar-lo i per fi la vaig trobar! En Sergi Egea és una persona que crida molt l’atenció precisament perquè és silenciosa, i tot i així, la mà omnipresent i responsable de molts projectes dels quals em declaro militant infinita. Des de Famèlic Records a l’Heliogàbal, i durant un temps de La Castanya, Aloud Music i el Festus de Torelló. Ell té un criteri que no tremola, porta la credibilitat inscrita, i inclús a l’hora d’explicar les opinions més conflictives, té un tacte que a molts ja ens agradaria. En Sergi i colla fan que cada cop sigui més injust mirar el passat amb una nostàlgia que ja fa pudor. El que s’està fent aquí i ara té un nou valor i és molt valent!

Ja no només les bandes que defensen les ètiques heretades i els músics que s'atreveixen a pujar a l'escenari, tot i que les condicions no són les propícies, que en són la cara visible. Cada cop cal mirar més les persones que fan la feina al darrere, i si tots tenim un moment per presumir de ser fans de SST, Dischord o inclús BCore, Famèlic és el següent pas, el que ens toca ara i el que més ens correspon per context i generació. Per motius com aquests, és tot un honor poder dedicar-li una entrevista i que ens ho expliqui de primera mà!

Famèlic va començar sent el segell fantasma de la maqueta de Furguson La Mort del Bonminyó el 2008?
Els Furguson van treure la maqueta i van buscar un nom que els agradés i l'Aleix Vila, sobretot, és molt bo inventant-se històries i noms, i van triar aquest per autoeditar-se. Però no tenia més que això, un nom. No pretenien fer feina de discogràfica. També va molt lligat a l'època del MySpace, que hi havia un apartat on posava discogràfica”, ja de sèrie a la fitxa. Per no deixar-lo buit, ells expliquen això. Quan uns anys més tard van començar a muntar alguns concerts a la Jazz Cava, van dir "per què no recuperem aquell nom perquè es vegi que ho estem muntant els Furguson?".

Tot i així, podríem dir que ja es veien els inicis de Famèlic quan vau començar a preparar el Pere Casacuberta Fest portant grups grans com Delorean, Margarita, Za! i Nueva Vulcano el 2004 i 2005, al Femer i al Pavelló de Gurb?
Sí, ells van començar a fer concerts com ja havien fet molts altres, com els FP, que després muntarien el Sugar Il·legal Fest, on tots hem anat. Els Furguson van voler organitzar concerts de grups que els agradaven, de diferents estils. Jo allà encara no els coneixia (els Furguson) però els tenia vists de molts concerts. Hi vaig anar, però de públic, al Pere Casacuberta Fest. Duia el nom d’un personatge de Gurb que era el seu entrenador de futbol sala i també va ser un atleta que va ser campió mundial de cros a Nova York. Els va influenciar molt. Després també li han dedicat una cançó i un videoclip.

Com vau decidir fer la discogràfica realitat?
Érem una colla d’amics que fèiem concerts i festes per a nosaltres. Un dels moments clau va ser el concert de The Wave Pictures a la Jazz Cava que ens va sorprendre perquè es van exhaurir les entrades i va ser el primer on vam poder recollir una mica de diners de fons, per invertir en altres concerts. Després va venir el segon concert de l’Hereu Escampa, que també va ser a la Jazz Cava, el maig del 2011. Ens va agradar moltíssim i vam decidir treure el seu debut. L’Aleix ho va tenir claríssim i el mateix dia em va dir “hem de treure un disc a aquests”.



Si ho haguéssiu d'explicar a algú de fora, com definiríeu el segell?
La meva àvia moltes vegades em diu “¿Pero tú qué haces realmente?”. No ho entén gaire pobra dona. “¿Tú tocas?”. No iaia, jo no. Si ho expliques a algú que no és aficionat a la música, el més probable és que et prenguin per un il·luminat. Que t’hi estiguis tant temps a animar una cosa que té tan poc rendiment econòmic, no s’entén gaire des de fora, però et dóna tantes altres alegries que és igual. Famèlic és una discogràfica que vol treure discos de música que ens agrada, i això és el bàsic.

I quin tipus de música us agrada?
És molt difícil definir un estil perquè la música ens agrada per l'estil, però també per les lletres o simplement pel que ens transmet. Amb Famèlic no hem intentat definir-nos estilísticament, perquè hi ha moltes altres coses que ens dóna la música, a part d'això. Una de les que sempre tenim en clau interna és que si els tres no n'estem convençuts, no ho fem, no val la pena. Ens ho hem de creure i ens ha de flipar. No tant pels diners que pugui suposar, sinó perquè estàs invertint el teu temps.
Realment, si tu no t'ho creus, li estàs fent un flac favor al grup. Hi ha molts intangibles, l'única forma que tenim nosaltres de triar els grups, no té cap fórmula matemàtica, és totalment subjectiva. La majoria que hem editat canten en català, però ha sigut totalment esporàdic, perquè nosaltres no estem acostumats a escoltar música en català, més aviat en anglès. Com que ha sortit així no hi donem més voltes. Potser si inicialment haguéssim dit quin tipus de grups volíem fer, hauríem marcat un so més aviat americà, el que hem vingut escoltant tota la vida.

Aleshores, quin tipus de segell diries que és Famèlic?
És un segell minúscul, no tenim estructura, ningú cobra, no tenim personal contractat i fem fins on arribem. Sí que hi ha una certa ambició de voler fer d'això, —no tant la nostra professió única, perquè és molt difícil— però sí que hi ha la intenció que sigui un complement, tant de temps com econòmic.

Nosaltres sabem que el sector musical és molt complex i molt difícil però farem camí molt tranquil·lament, molt a poc a poc, però amb un objectiu. Si no s'hi arriba no passa res, nosaltres seguirem en aquella direcció. No deixarem d'editar discos ni de fer això perquè no guanyem diners. Si més no, és el que ara pensem. La gent canvia d'opinió i les coses et cansen, ho tenim molt clar, però el nostre objectiu és anar en aquesta direcció.

Com va sorgir la col·laboració de la vostra banda Mates Mates amb en Vic Godard i la sèrie d'esdeveniments conjunts que han sortit des d'aleshores?
Va sorgir sobretot gràcies a dos germans de Vic, en Sam i l'Isaac Cantos. Ells es van assabentar que en Vic Godard venia a tocar a Catalunya i es van posar en contacte amb ell per fer-lo passar per Vic. Vam organitzar un concert a l'Insitu, que era un bar que en aquell moment estava regentat per l'Andreu Ribas, baixista dels Mates Mates i en Pipen, que va ser l'amic que en un moment donat ens havia facilitat també un espai en un hotel per fer el festival. És el fill del propietari de l'Hotel Can Pamplona. El concert va sortir molt bé, els grups van congeniar. El pròxim cop que en Vic Godard va tornar també li vam organitzar les dates de la gira, a la Jazz Cava de Vic i a l'Apolo de Barcelona, on també va tocar amb els Mates Mates.
Va ser en aquella segona visita que el Sam va tenir la idea de fer-li un documental. A en Vic Godard ja li n'havien fet d'altres, però vam decidir provar-ho i també va sortir la idea que fessin un tema junts per fer un single. La cosa va sortir tan bé que van sortir 3 cançons en comptes d’una, que són els que formen el 7” ara. Per al documental vam comptar amb l'ajuda d'en Lluís Huedo, que quan li vam presentar el projecte, s'hi va tirar de cap. Durant aquesta última visita que ens va fer en Vic Godard per tocar amb els Mates Mates al Festigàbal, li vam ensenyar les imatges i va quedar encantat. La seva dona va dir: “Mai havia vist en Vic de veritat davant les càmeres. Aquí l'heu sabut copsar”. En Vic és una persona increïble, s'hi treballa molt bé i està a gust amb tot.



Teniu previst continuar amb el projecte dels Mates Mates i en Vic Godard?
Realment no hi ha res tancat, però ell ens va dir que tenia moltes ganes de venir aquí, estar amb els Mates Mates, fer cançons noves i venir a gravar un disc sencer. Però de la mateixa manera que el documental tardarà dos anys, això també s'allargarà. És complicat perquè ell té la seva feina, els seus concerts i els Mates Mates també tenen la seva vida i els seus projectes així que suposem que serà difícil de coordinar, però les ganes per part d'ell, del grup i del segell, hi són.

Tot i ser un segell novell, moltes de les vostres bandes han sortit a festivals, tan nacionals com internacionals. Com ho heu aconseguit?
El Primavera Sound juga un paper molt important a la ciutat. En l'ambient de la música a Barcelona, a Espanya i a bona part d’Europa marca un context que fa molts anys que se l'han estat treballant. Entenc que ells han arriscat molt i han fet molta feina de base, han treballat molt fort. A vegades pel simple fet que ho digui el Primavera, allò va a missa. És veritat que darrere tenen un bagatge molt important per poder fer sentències d'aquest tipus, però ens falta una mica d'autocrítica. Segurament és el nostre festival preferit, i dic nostre, ja no només parlant per Famèlic, sinó de la nostra generació. Poques coses han sigut tan descobridores. Però el món no s'acaba al Primavera Sound i això és molt important tenir-ho present.

Nosaltres hem tingut la sort que des del primer dia que ens hi vam anar a presentar ens van fer cas. Perquè tenen una cosa molt bona, i és que escolten. Són molt sensibles amb la feina que està fent gent com nosaltres o altres segells.
El primer any els vam proposar fer un showcase, una mica agosaradament: “Som un segell, hem nascut fa mig any, però tenim moltes coses a dir i a ensenyar i creiem que vosaltres sou una finestra molt bona per poder ensenyar-ho”. I ens van dir que sí. Aquell dia vam fer un brindis! Per nosaltres era molt important. Era un primer pas com a discogràfica que no ens havíem pensat. Farem un segell quatre amics, traurem un disc, fins que no n'hàgim tret uns quants la gent no sabrà gaire què és, no ens faran cas. La gent ens ha fet cas, es veu que interessa.

I què em pots dir d’altres festivals?
A Catalunya, de seguida el popArb es va posar molt de cara amb nosaltres o el Faraday. A altres festivals on no hem pogut arribar són el FIB, Sonorama... Penso que on estem còmodes és a festivals mitjans. Et pots imaginar que hem escrit a tots els festival d’Espanya i ens han respost un 10%, encara que sigui per dir-nos que no.

Quina relació teniu amb La Castanya, segell on hi ha Furguson? Teniu grups molt afins, com us els repartiu?
Primer de tot hi ha una relació personal perquè tant l'Albert com en Joan Guàrdia són gent molt propera, més enllà d'estar dins el sector. Te'ls trobes i pots parlar de qualsevol cosa. A part de tot això, editen els discos de Furguson. No ens hem parat mai a definir quins són els límits ni les col·laboracions, tot és molt fluid. Com tu dius, hi ha grups que podrien ser tant d'un segell com de l'altre: Aliment, Beach Beach, L'Hereu Escampa, Mates Mates... Són grups que si no fossin en un lloc serien a l'altre. La decisió o és de la banda o és del moment.



I quina mena de suport us doneu?
Jo he estat gairebé dos anys fent-los les promos dels discos, perquè ells es dedicaven a altres coses i tenia el temps per poder-los ajudar. Em sento part de La Castanya també, perquè he treballat molt braç a braç amb ells. I a nosaltres sempre ens han donat suport amb tot, des de petits dubtes, com la fabricació d’un disc, si fer-ho aquí o fer-ho allà. Fan una mica de germà gran. T’aconsellen, et donen el seu punt de vista. En general amb els segells d'aquí, de Barcelona, hi ha molta fraternitat, més que ser un sector on la competència és ferotge.
Aquí, que és l'experiència que puc tenir jo, és al contrari. Quins problemes tenim? Com els podem afrontar? Què ens fa falta per vendre discos? Muntem una fira entre tots i cadascú té una convocatòria i si entre tots cridem alguna gent, i els que crides tu veuen el que és meu i els que crido jo veuen el que és teu, doncs fantàstic!

El futur és col·lectiu, si tothom va a la seva en una cosa com és la música petita, aquest nivell de segells com nosaltres, La Castanya o BCore (que és un segell que té 20 anys però té la mateixa manera de veure les coses) no anem enlloc. Fent coses comunes ens en beneficiem tots.

Les idea que he vist en general, amb la gent que té altres segells, és la fraternitat. Parlo tant de Sones, com de Bankrobber, Indian Runners... Potser musicalment no som afins, o només en alguns punts, però en canvi hi ha alguna cosa més enllà de cordialitat.

Quan veu fer Famèlic us vau inspirar en alguna altra discogràfica anterior?
Jo tenia molt a prop Aloud Music, perquè hi vaig estar treballant dos anys i ells tenien molt a prop La Castanya perquè és qui edita els discos a Furguson. I tots tres hem mamat molt de Bcore. Tots els grups amb els quals hem crescut són la majoria d’allà, és un referent, com el Sant Feliu Fest. Moltes vegades, més enllà de la música, és la manera de fer les coses, no saps per què és intangible, no es pot quantificar.

Què us ha mogut a treure tota aquesta tirada de cassets amb temes inèdits de grups emergents com Dofí Malalt, Roger Guàrdia, Germà Aire o Pingüill?
És un format que ens agrada. Ho vam veure com una manera de fer petites edicions de coses que ens agraden, sense necessitat de fer una gran inversió. Els diners en aquest món són un impediment per fer moltes coses i s'han de buscar recursos per fer-ho igualment especial, que tu internament ho puguis tractar amb el mateix afecte, però que et costi menys diners perquè si no és inassolible.
Els cassets també han servit com a banc de proves per als grups i per a nosaltres, però no només això. Ens han servit per fer projectes que no estan molt consolidats, o que ja no existeixen però que igualment ens agraden i els volem treure, com és el cas de Pingüill, que té quatre hits, és brutal. L'altre dia parlàvem amb en Marià, que és un d'ells, i li dèiem: “De veritat que ja no tocareu més?”. Només en tenen dos penjats a Internet i al casset n'hi ha dos més. És impensable que puguem fer un vinil d'això perquè no tindrà recorregut, però en canvi el casset ens dóna la possibilitat d'ensenyar això a la gent.

Teniu pensat treure alguna de les propostes en llarg?
Germà Aire ha gravat amb en Joan Pons d’El Petit de Cal Eril i això ho traurem en llarg.
Ara fa tot just mig any que ells estan donant voltes al tema, han fet alguns concerts i fins que no treguin el disc no en faran més perquè ho volen portar molt ben preparat. Amb el disc ja gravat, ampliaran la banda i poliran el directe.
Ens agrada molt perquè ja sabem qui són, sabem que ens entenem i ens agrada que sigui diferent dels Mates Mates. Té una part reconeixible que és la veu d'en Luca, però alhora té un caràcter molt diferent, és molt més fosc. Hi ha cançons com “El Procés” que és a cavall entre els dos llocs. Quan ho van gravar ells, dubto inclús que estiguessin convençuts que era un projecte ferm i sòlid, voler fer un disc, gira i tot el que comporta. Tant per ells com per nosaltres el casset ens ha servit per convèncer-nos. Novament és això de les sensacions, somiar amb quines possibilitats té.

I vist que tot són sorpreses agradables, com definiríeu la bona acollida del segell?
És inesperada totalment. Abans t'ho deia, ens plantejàvem coses utòpiques i n'han anat sortint moltes. La gent que teníem al voltant ens ha donat molt suport. D'alguna manera hem caigut amb gràcia. No hi ha cap secret, ni cap estratègia, ni res semblant.

I el públic que us segueix?
Fa uns dies que vam arribar a 1.000 seguidors de Facebook, que no té més importància que això, però penso: “Jo mil persones no les conec, no sé qui són”. En puc conèixer dues-centes i les altres vuit-centes no tinc molt clar com han arribat. Objectivament tampoc sé quin és el públic. Sé que són gent majoritàriament jove, de la nostra edat (de 18 a 35 anys). Connectem perquè vivim el mateix tipus de vida, suposo. Veuen gent que podrien ser ells fent coses que els agraden. El que estem fent nosaltres no té res d'innovador, hi ha moltes persones que ho fan i millor. No considero que “l'èxit” sigui exclusivament de la feina que hem fet, n'hi ha molts que s'hi han dedicat igual que nosaltres però no han tingut tanta sort.

Com funciona Famèlic a les xarxes socials? Quina és la vostra manera d'acostar-vos al públic?
La manera que tenim nosaltres de comunicar-nos amb el públic, la via més directa és el Facebook, que és com ho està fent tothom ara. No estic obsessionat de tenir-hi molts seguidors perquè no m'interessa una persona que cliqui “m'agrada” a la pàgina i després, al dia a dia, quan tu li estiguis explicant coses, “Ha vingut en Vic Gordard... Estem a punt de gravar aquest disc”, realment no li interessi. A mi aquella persona m'és igual que estigui allà. Tenir 300.000 seguidors al Facebook que no els importa el que els estic explicant... Prefereixo tenir-ne menys i que hi estiguin interessats. D'aquesta manera nosaltres no incentivem, no anem a buscar la gent directament a aquests canals. Progressivament ens han anat trobant i ens han anat seguint. És molt més important tenir-ne un que et troba i et ve a buscar, que no pas 10 que els has anat a buscar tu, perquè realment no els interessa el que els explicaràs.

El grup de persones que s’ha format entorn a Famèlic té una forta relació amb la del Sucre, l’Eclèctic de Torelló, la de Girona i també la de Barcelona. Què diríeu però que la caracteritza? Les particularitats osonenques?
Penso que el que s’està dient que és aquesta escena, que jo no sé si és una escena o no ho és, però que algunes persones han remarcat com a tal, també hi entren grups que no són de Vic. S’ha focalitzat a Vic perquè la gent a vegades necessita tenir un punt on agafar-se o un referent. Hi ha bandes que abans de venir a tocar a Vic no l’havien trepitjat en la seva vida i que són part imprescindible del que ha passat musicalment al nostre entorn.

Parlant de gent com els Beach Beach per exemple. Ells han fet un primer disc increïble, són de Mallorca, a priori no haurien de tenir res a veure amb l’escena de Vic, però després no saps per què, és d’aquells grups que els tens molt a prop i els consideres molt afins, per l’edat, per l’estil de música, pel que sigui. O amb Síctor Valdaña & The Check This Outs, ell és d’aquí Barcelona i en principi no ha de tenir-hi cap relació. Penso que està mal dita l’escena de Vic, perquè es deixa moltes coses. Els imprescindibles que diuen, el que necessita una escena és una discogràfica, un lloc de trobada, una ciutat, un estil de música... Si només es defineix això, no n'hi ha prou. Hi ha moltes més coses, però allò fàcil quan es parla d’això és dir Vic, a quin lloc? A la Jazz Cava o al Festival Hoteler. Quins grups? L’Hereu Escampa, els Mates Mates, Furguson,... que són de Vic, Manlleu, Gurb... acaba sent a tota la plana.

També t’oblides de moltes coses que han passat abans a la plana. Focalitzant l'escena allà, d'alguna manera també estàs faltant el respecte a molta gent que porta molts anys fent coses allà, que pel que sigui no han tingut la notorietat que ha tingut això. Jo sí que d'alguna manera percebo que hi ha un moviment de gent, un algo, que són les persones de la nostra edat, que ens agrada la música i que anem més o menys als mateixos concerts, que realment som molts i ens portem bé entre tots. Amb alguns et coneixeràs més i amb altres menys, però ens tenim simpatia. N’hi ha 4 de Vic, 4 d’un altre lloc i 4 d’un altre. Però això ha passat sempre.

Com és la vida musical a les petites ciutats o als pobles?
Si t'ho volgués dir, t'estaria explicant la meva vida d'adolescent, perquè ja no visc allà. Considero que sóc una persona molt diferent i ara no ho viuria igual. Però en aquell moment, musicalment parlant, el millor que et podia passar és que hi hagués un concert a prop de casa teva. Després que tu te n'assabentessis que a Barcelona passava algun grup que tu havies escoltat. Internet, en aquell moment, no era el que és ara. Tenia amics que eren 5 o 6 anys més grans que jo, que em deixaven discos. Recordo una molt bona època d’anar a casa seva a escoltar discos. Ara això no es fa, no?


L'equip del FESTUS amb en Sergi Egea i la regidora de cultura. Foto de La Vanguardia.

Ara hi tens accés per moltes altres vies! I què ens podries explicar de la teva experiència treballant amb la música?
Allò de dios los cría y ellos se juntan, que es fa servir, no precisament per a bona gent, jo m’hi he trobat però precisament a l'inrevés. M’hi he trobat a la meva vida. Mai he tingut una feina entrant pel currículum i que em diguin “m'agrada molt la teva formació i la teva experiència i et contracto” sinó que ha sigut sempre enllaçant projectes.
En algun projecte que estic fent conec algú i aquesta persona s'interessa per mi i per la manera com treballo i en el moment que necessita un cop de mà em crida. Ha sigut tot així, sempre, des que tinc 15 o 16 anys. Ara fa més de 10 anys que estic molt en contacte amb la música.
A la meva colla d’amics sempre hi havia algunes persones que tocaven, no van arribar, ni com aquell qui diu, a fer un concert, però jo sempre era aquell que els anava a veure assajar. Allò que altres trobaven molt avorrit a mi m’encantava! Anar allà, veure'ls assajar i proposar-los coses.

Un any pel Festus de Torelló (on he estat molts anys col·laborant), em va escriure un tal Sergio Picón, que em va contactar a principis de juny i em va passar unes propostes de grups increïbles d’aquí. Aquell any va arribar tard perquè ja ho teníem tot tancat però li vaig dir: “L'any que ve serà el primer amb qui em reuniré per programar”. L’any següent amb el primer que em vaig reunir va ser amb ell, i era en Sergio d’Aloud Music. Em proposava Ghouls’n’Ghosts, que era un grup amb el qual tocava en Santi Garcia i en Ramón de Madee, que ara en dirien The New Raemon, em va proposar Lek Mun, Headtrip, etc. Ell és una persona molt espiritual, més del que pot semblar, i va valorar moltíssim que jo li digués “seràs el primer amb el que vindré a parlar” i realment va ser així. Van passar dos o tres anys després de la trobada i ell en el moment que va necessitar algú per a l'Aloud em va trucar. Jo al·lucinava, quan em va trucar va ser brutal! Crec que fins aquell moment no m’havia plantejat que això realment podria ser la meva professió.

Et va trobar?
Ens vam trobar. I d'alguna manera, tot el que he anat fent ha estat per això. Fer un projecte, conèixer algú, caure’t bé i en el moment que ho hem necessitat ens hem posat en contacte. Per això tinc aquesta teoria, d’estar rodejat de bones persones. És millor que tenir molts diners i fer negocis.

És una mica el que passa quan ens trobem tots al Festival Hoteler?
Sí, a l'Hoteler ve gent de tot arreu, però sempre et trobes amb persones que van venint cada any i que realment valoren el que fem, més enllà que hàgim pogut sortir en mitjans. L’Aleix també és molt emotiu amb això, ho veu i diu: “Ho hem tornat a fer! Ha anat molt bé, han vingut molts grups, tots han tocat i ha estat brutal”.

De fet, aquest any ens havíem esforçat a no fer nota de premsa, no fer res, perquè també l’espai que tenim és reduït i la gent que ve o que li pot interessar ja sabem que se n'assabentarà per altres canals. Ja en tenim prou! Que vinguin els nostres, que de fet és com va néixer. Fem nosaltres una festa per a nosaltres mateixos. Que després ve més gent, de puta mare! El primer Festival Hoteler i el segon van ser això: “Volem tocar i prou”. També neix d'allò difícil que és a vegades muntar un concert, lligar sales, etc. Si pots fer un concert gratuït i que a tu no et costi diners, és increïble.

Però aquest any ha vingut gent del Primavera Sound i de Eurorockennes!
També has de pensar que hi ets els dies que hi ha un mercat a la ciutat, el Mercat de Música Viva, que convoca molts programadors. Els nostres concerts comencen molt d’hora. T'has de posar a la pell d'una persona que ve de Màlaga, tot el cap de setmana, i que té concerts de 8 del vespre a 3 de la nit. I durant la resta del dia què fa? Ha d'anar a veure altres coses de la ciutat. D'alguna manera també ens acaben trobant i els fa gràcia. Si no vingués aquesta gent no passaria res, però si vénen...


Públic del Festival Hoteler del 2013. Foto d'Aitor Bigas per a Vice.

Quina relació teniu amb la Jazz Cava de Vic, seu dels principals concerts del segell? Quin lloc juguen altres espais com la Clau de Fa, Pasternak, Hotel de Can Pamplona o altres?
Són sales que cada una està pensada de maneres diferents. La Jazz Cava és un bar que té un escenari per fer-hi concerts. Pasternak és una sala de concerts i una discoteca. Són usos diferents. Pasternak està més ben equipada, però tot això també es paga i si vols fer concerts per a 50, 60 o 100 persones no surt a compte. Per això sempre que pensem fer un concert a Vic pensem en la Jazz Cava, on sempre ens tracten bé. Abans fèiem concerts a l'Insitu també, o a la Clau de Fa.

El Festival Hoteler està muntat per molts dels membres de Famèlic i també altres amics, però intenteu no relacionar molt els dos noms. Per què aquesta separació? Considereu que són projectes independents?
L’Hoteler és un grup de gent cada vegada més gran. Aquest any hi ha hagut persones, com en Quim Gomà i en Yago Alcover entre d'altres, que a priori no estaven involucrades amb l’organització del festival, però que han passat dos o tres dies allà i han donat tant com el que més. Com si fos seu, han fet més hores que ningú. Inclús en aquells moments on no es veu la gent, que és quan es munta i quan es desmunta.
És la gràcia d'aquests festivals. Els que formem Famèlic estem tots dins l’Hoteler i tots els grups del segell que estan disponibles hi toquen. Tenim un grup intern, de 8, 10 o 12 persones, que fan les seves propostes i s’intenta arribar a un consens. Com a tots els equips, hi ha gent que té més poder de decisió que d’altres, per iniciativa o el que sigui. En aquest cas en Pau Cristòful és qui porta més la iniciativa en temes de programació. No vol dir que la faci ell sol, però hi està molt a sobre.
És molt espontani, hi ha anys que s’hi involucra més una gent o una altra. Triem els grups perquè són amics d'un amic, perquè ens agraden... A vegades grups grans que hem intentat portar ha donat la casualitat que han estat escollits per Música Viva, però ho hem pogut compaginar. No és el festival de Famèlic, però òbviament hi som dins i hi ha coses que no es poden separar, que són els nostres gustos. És una festa per a tots nosaltres, i de la mateixa manera que quan tu fas una festa truques als teus amics, aquí és el mateix. Els primers que truques són als teus!

Teniu previst algunes novetats (que es puguin explicar) de cara el futur? La Fira dels Segells a Vic, per exemple.
Volíem fer una Fira de Discos, perquè al cap i a la fi, el que volem és vendre discos i volem trobar maneres de fer-ho que tinguin com menys intermediaris millor. Per exemple, quan venem un disc per Internet sí que pots posar-lo a 8€ però sempre hi ha les despeses d’enviament, de Paypal, Bandcamp, d'una botiga o del que sigui. Com més directe puguis vendre, més benefici. Ho planejàvem com una data més o menys senyalada, un dia on les botigues sortiran al carrer.
Aquest any veurà la llum el disc d'Univers (L'Estat Natural) i ens n'anirem a fer les Amèriques amb ells; el debut d’Ohios (Faceless) és imminent; i per al llarg de Germà Aire, haurem d'esperar una mica més. També alguna cosa més de cassets que potser fa una posada de llarg. Amb Mates Mates de moment no hi ha plans a la vista, però tampoc es descarta res. L’Hereu Escampa en principi agafen aire pel que vindrà. Seguirem pressionant Regalim perquè faci un putu disc, i que es prepari el directe. I veure-les venir. No tenim estratègies de màrqueting a dos anys vista. És un model de negoci bastant pèssim, però que ens agrada. I ja està!

Moltes gràcies Sergi!

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.