21 de febr. 2014

EL COMPONENT ESPACIAL (per MARTA MILLET)


3. Coordenades inexactes

Fa un parell de mesos, en un encreuament de carrers, a uns cent metres d’una sala de concerts, una noia em va aturar, telèfon-pantalla en mà, per demanar-me com arribar a la mencionada sala. Traslladant-ho a Barcelona, per entendre’ns (disculpeu-me, des de ja, el centralisme i el clixé triat, però ja ens entenem), va ser com si algú, a la cantonada de la plaça de Joanic amb Ramón y Cajal, consultés, Google Maps en mà, on és l’Heliogàbal. Li vaig indicar amb el clàssic braç assenyalant la direcció, “mira, segueixes recte per aquí i a uns cent metres ja veuràs el cartell. No hi ha pèrdua”. Un cop la noia va enfilar camí, vaig fer la clàssica combinació de rebufar i començar a dir “déu meu cap a on estem anant”. Ho admeto, sóc cascarràbies, poc amiga dels telèfons “intel•ligents” i em flipen els mapes.

Fa unes setmanes, al suplement dominical d’un diari hi havia un extens reportatge sobre el que s’anomena tecnologia per vestir (wearable technology per als fans dels anglicismes) que començava així: << Dos tortazos en bici tuvieron la culpa. Dos accidentes en el campus de la Universidad de Stanford fueron suficientes para que el barcelonés Xavier Verdaguer evaluara las ventajas que tendría no tener que ir mirando Google Maps en la pantalla del teléfono mientras, ufano, pedaleaba bajo el sol de California. "Qué bueno sería que fueran los zapatos los que me guiaran, ¿no?". Seguia: "Andar por la calle y que los zapatos te digan hacia dónde caminar; que notes que el pie izquierdo vibra indicándote si has escogido la dirección adecuada".

Total, que tot i tenir un mapa al palmell de la mà que ens diu on és el lloc que busquem, no sabem llegir els cartells del carrer per discernir si hem de seguir recte o girar a la dreta, i si a sobre anem en bicicleta i ho hem de mirar, ens emportem algú per davant. Fins aquí, tot i que em mossego els punys, entenc la situació, li pot passar a qualsevol. Ara, el problema ve quan la lectura d’aquests fets no ens porta a voler aprendre una mica a orientar-nos, a consultar el mapa abans de sortir de casa, a aturar-nos un moment si anem en bici a revisar o preguntar, o senzillament estar oberts a perdre’ns o restar importància si això succeeix; sinó que la lògica diu que necessitem algun aparell, un complement a la nostra poca traça, que ens porti a destí. Ja no sabem arribar enlloc.

El que em molesta de tot plegat és que seguim com tontos pensant en la revolució tecnològica, en les comoditats que ens ofereix, el temps que estalviem gràcies al GPS o a comprar i rebre sense sortir de casa articles que abans no estaven a un abast tan proper. Quan llegeixo articles sobre tota aquesta sèrie d’avenços, que si drones que ens entregaran a casa un paquet només mitja hora després de fer clic, ulleres on consultarem el correu o amb les quals gravarem el que estem veient per compartir-ho en directe, o polseres que ens recorden quantes calories hem ingerit o si hem dormit suficient, em pregunto per què collons es donen les coses per fetes. Digueu-me ingènua, però em segueixo preguntant per què no hi ha cap mena de crítica, qüestionar-se realment la funcionalitat i el significat d’adoptar aquesta inesgotable llista d’aplicacions.

El que més em repugna de tot plegat és que qualsevol article de premsa dedicat al tema intenta convèncer de la conveniència de cada una de les aplicacions, associant-ne la més petita de les funcions a les necessitats de la gent gran o dels petits. La polsera avisarà de prendre la pastilla, nens i vells no es perdran si hi ha una distracció i marxen de casa o la residència, etc. Es busquen alguns petits avantatges en el paisatge dels més indefensos per intentar colar l’artefacte com a necessitat (qui llegeix assentint convençut de la bonança d’aquesta gent) per coronar la pseudopeça de publicitat amb les xifres que s’estan movent en investigació i el volum de negoci que suposarà l’entrada de tota aquesta mandanga. En paral•lel, en disposar d’aquestes facilitats, necessitats cobertes i avisos per a despistats, ens sembla que ja no és necessari aprendre allò que substitueixen, com si mai més no haguéssim d’aprendre o assumir certes responsabilitats, a llegir els senyals del món o, posant per cas, alguns números de telèfon que ens poden fer falta. En l’actualitat, treure un mapa dins un cotxe s’ha convertit en un acte excèntric i risible, fer tard ja no és res que es pugui qüestionar i, en canvi, l’habitual és jugar a l’Scrabble amb un desconegut en comptes de jugar-hi amb l’àvia o el veí.

Sé que cadascú és responsable, en principi i suposadament, dels seus actes, de l’adquisició i l'ús de tecnologia per la seva comoditat o caprici però, tot i saber-ho tots, aquest ús acaba deformant el comportament personal i les relacions socials. La paciència es redueix a marxes forçades i les incomoditats ja no són petits obstacles, sinó raó de renúncia. S’acaba transformant l’espai de manera decisiva, i a poc a poc va deixant marca en pobles i ciutats, on els baixos dels edificis cada vegada estan més desocupats i els espais públics es redueixen a ser un vial de pas o zones que ja no sabem fer servir –a banda d’haver-se convertit en un espai de prohibicions. A vegades somio que de sobte em llevo en un món on només hi ha magatzems, carreteres i camions (o drones, això sembla). És un món trist, gris i amb olor de ciment i motor. És un malson. D’altres, somio que tot es desconnecta. De sobte ha desaparegut Internet i les bateries de tots els aparells han mort. Hi ha gent que es torna boja, però els colors es fan vius, i tot i el xoc inicial els supervivents s’adapten ràpidament a l’espai, el ball, el joc, el riure lliure.

Marta Millet (Amateur en tot)

Fotografia de portada: Edu J Montoya
Text: Marta Millet
Correcció: Montse Venrell

4 comentaris:

Anònim ha dit...

La questió rau en fins a quin punt podem considerar aquests últims avenços tecnologics un progrés.
Tota l'informació a l'abast d'un click, la comunicació immediata amb tothom, el consum de productes de les quatre cantonades del món.. OK. Pero també l'incapacitat de llegir llargs textos, l'empitjorament en la retenció de la memoria -sempre ens quedarà Wikipedia-, el sedentarisme extrem.
Amb els telefons d'abans, per exemple, hi havia un temps per parlar i un'altre de silenci, quedaves a una hora per trucar perque allò et donava la certesa que en aquell moment la persona seria a casa per xerrar, ¿pero ara? amb els nous gadgets tecnologics s'ha perdut això definitivament: estem obligats a ser disponibles per a tothom les 24 hores.
No van desencaminats aquells que asseguren que serem la generació de l'ultrastress.

Per no parlar de com totes aquestes aplicacions tecnologiques noves són, o controlades per governs com la CIA, o neixen primer com a eines militars, com demostren els drones americans a l'Orient mitjà o, si anem més lluny, el mateix neixement d'Internet.
¿Quan sigui possible enviar robots enlloc d'humans a combatre a la guerra, ens seguiràn important els conflictes armats? ¿sentirem la mateixa esgarrifança quan ningú dels "nostres" soldats hagi de morir per envair el Saddam, Chavez, _______ de torn?
1984 cada cop més a prop.

JG ha dit...

Comparació Sadamm i Chávez. Fes-te fan.

Marc ha dit...

Marta, si no te l'has llegit ja et recomano Sociofobia del César Rendueles:

http://www.capitanswinglibros.com/catalogo.php/sociofobia

Parla d'això i de moltes coses més.

Anònim ha dit...

Per al fan:
Saddam i Chávez en el mateix calaix des d'el punt de vista que tots dos van ser objectiu del govern d'USA.