20 de gen. 2014

MÚSICA PER DOTZENES #2 (fanzines i 'Sis graus de proximitat a La Pedrera')

M'agradaria comentar un parell de coses respecte a l'article sobre els fanzines que va escriure el Pol Rodellar a la revista Vice (es pot llegir aquí. Us ho recomano). Parla de les motivacions que et porten a perdre el temps i els diners publicant 4 gargots fotocopiats. El Pol fa mil anys que publica el Chuck Norris, un dels fanzines més veterans i únics de la ciutat. Sempre l'he respectat molt, el Pol: fanzinero, músic (Mujeres, Reaction Reaction...), distribuïdor de discos fantàstics (Hombre Bueno Discos: a ell li vaig comprar en mà alguns dels primers singles i discos de Gentleman Jesse, Woods o Blank Dogs), amo d'una botiga de discos (malauradament efímera: Luchador Records), il·lustrador i dissenyador de portades i cartells... ell és un dels motors de la Barcelona que m'agrada.

Estic completament d'acord amb el Pol que un fanzine que no té voluntat de canviar la realitat, no és tan fanzine com sembla. També em va cridar l'atenció l'elecció de les imatges que acompanyen l'article: són 3 portades de fanzines clàssics. El Sniffin' Glue, un dels pilars del punk anglès (el feia el Mark Perry d'Alternative TV), el mitiquíssim Comet Bus (tant de bo alguna editorial d'aquí edités una traducció en forma d'antologia) i el Suburbio. Em va agradar molt veure el Suburbio entre aquests dos tòtems. Sempre he pensat que una de les motivacions principals a l'hora de fer un fanzine són les ganes de participar amb allò que està passant al teu voltant. De sortir de l'ou. És per això que penso que difícilment cap fanzine forà (per mític que sigui) té la capacitat de canviar-te la vida com un fanzine fet per algú que viu en el teu mateix context. Un fanzine necessita crear la seva pròpia xarxa al marge, inventar-la, reforçar lligams. Això és també el que fa forta una escena: el teixit de relacions al voltant de la música, creada fora de focus per finalment meravellar el món.

“Sis graus de proximitat a La Pedrera” és un dels punts de llum de l'escena barcelonina de meitats dels 2000. Una escena que feia anys que es coïa sota terra i que de sobte semblava fer vessar els embornals per canviar-ho tot. Ara sabem que no va ser així, però llavors molts pensàvem que amb una petita empenta tots aquells grups sortirien disparats de l'anonimat per convertir-se en estrelles internacionals. Com podia ser d'una altra forma?

Primer de tot va ser el cicle de concerts a La Pedrera, organitzat pel periodista i escriptor Miqui Otero. Ell organitzava unes festes mensuals secretes (per necessitat: durant una temporada el local era il·legal) que es deien Our Favourite Club, on tocaven tots els grups d'amics i coneguts: El Guincho, Mujeres, Extraperlo, La Brigada, Epic Kind... hi havia un sentiment de comunitat molt fort, fill d'uns 4-5 anys de concerts a sales com el Big Bang o el Magic. Aquelles festes eren gairebé una segona joventut de part d'aquesta mateixa escena on la gent s'ajuntava i formava grups com La Orquesta de La Muerte (grup d'èxtasi free jazz amb membres de Nisei, El Guincho/Coconot, 12twelve, Handsome Knot Chet...), o s'inspiraven cançons mútuament (busqueu “Epic Kind” de Las Dolores, i “Las Dolores” d'Epic Kind). Cap grup volia assemblar-se als altres, però tots es barrejaven i s'alimentaven. Aquesta era la premissa que va heretar el cicle: a cada concert, el grup feia una versió del grup que havia tocat la setmana anterior, convidant alguns dels seus membres de participar-hi. Era una idea maquíssima que passava a l'epicentre del mal més absolut: l'obra social de la Fundació Caixa Catalunya. Una ignomínia que ens va passar per alt en mig d'aquella celebració gairebé fraternal. El lloc era fatal, però va fer possible que en quedés constància per sempre en forma de disc, afortunadament.

El resultant és pura màgia. Hi ha un parell de cançons en directe de cada grup (la versió i una pròpia) i és ple d'alegria, sorpresa i amor. De totes, m'agraden especialment “Para que celebren todos”, una raresa d'El Guincho que comença amb en Pablo animant el públic a aixecar-se (impossible no fer-ho!), una inspiradíssima col·laboració entre Cuchillo i Bèstia Ferida (sona a malson i calmada joia), el hitazo “Dolls house” de Le Pianc (amb una tornada que és pur Dolly Mixture) i la joia de la corona, una versió de “Palmitos park” d'Evripidis And His Tragedies amb el Pablo (Guincho) que barrejava l'extàtica exuberància de l'original amb els arranjaments de festa al Brill Building de l'Evripidis. Tots cantant sobre “las historias de naves espaciales, los tambores y los pasos de baile” sentint l'alegria de formar-ne part.

És possible que la gent de Producciones Doradas encara tinguin alguna còpia del CD. Que no us faci por escriure'ls.

V.V.A.A., Sis graus de proximitat a La Pedrera (Producciones Doradas)
NAXO FIOL, Suburbio omnibus (Tyranosaurus Books)
Fotografia de portada: imatge del videoclip "Palmitos Park" de El Guincho
Text: Quique Ramos
Correcció: Montse V.