17 de gen. 2014

MORRISSEY VS SIDERAL (per PERE AGRAMUNT)


1. Half a bio

No hi ha hagut, en els darrers temps, una expectació tan gran per l’aparició d’un llibre escrit per un músic com amb l’Autobiography (Penguin, 2013) del Morrissey. La premsa especialitzada britànica va estar a punt d’implosionar les setmanes prèvies a la seva publicació. Altres escrivans amb galons del gremi, com Tracey Thorn i Luke Haines, tuitejaven l’espera. I en Moz, des del seu refugi, deixava que la rumorologia s’aliés, com sempre en el seu cas, amb el mite.


Els comentaris sobre l’estira-i-arronsa amb els editors (els quals, finalment, i per desgràcia de l’autor, no editarien ni una coma de l’esborrany original), la filtració de la portada, el suposat ajornament del llançament, i el gran cop mestre final: l’autoinclusió de l’obra –forçada i controvertida– dins la col·lecció Penguin Classics. El camp de batalla perfecte perquè les cinc-centes pàgines de les confessions de l’estrella del pop de Manchester fessin via cap a les llars dels fans de mig món.

L’autobiografia, finalment, és divertida i decebedora, a parts iguals. Canònica pel que fa al relat vital cronològic, lúcida en el retrat sociocultural anglosaxó transatlàntic del qual ell n’ha estat part implicada i epígon, entranyable quan parla dels seus ídols de la música i el cinema, digressiva, i una mica llauna, en els moments on perd l’enginy, en el camí de passar comptes amb la seva antiga banda, amb els segells pels quals ha deambulat, etc. L’exemple paradigmàtic és que esmerça més energies en les pàgines que relaten l’infaust judici entre els membres dels Smiths, als anys noranta, que repassant la mateixa carrera dels Smiths, als vuitanta.



Per cert, pels que encara conservin la il·lusió de veure The Smiths als escenaris en un futur, una advertència: ja se’n poden anar oblidant. No cal llegir entre línies. Ho diu, ho remarca i ho subratlla amb retolador fluorescent. Per sobre del seu cadàver. I ho expressa amb el convenciment fatxenda que la seva llarga carrera en solitari ha estat fructífera i exitosa mentre que la dels seus excompanys, erràtica o inexistent. I no seré jo qui el contradigui.

2. More than that


Passem de l’escala d’egos planetaris a la nostra petita i miserable escena (tot i que sovint divertida, sí). Recentment, s’ha publicat un interessant llibre sobre un músic i discjòquei barceloní, l’Aleix Vergés (aka Sideral).

Sideral. Estrella fugada (Contra, 2013) és una sort de vademècum de la modernor musical de la Barcelona postolímpica, dels anys de la fusió incandescent de les escenes del pop i l’electrònica, del sorgiment del Nitsa, de tot allò previ a les primeres edicions del Sónar i el Primavera Sound, de l’interromput regnat del seu estendard. Els temps en què la Ciutat Comtal va agafar pel ganyot la ressaca de la movida madrilenya per dur-la al contenidor del rebuig.

L’Héctor Castells, periodista i amic íntim de l’Aleix, n’ha escrit una biografia a diferents veus amb ritme de novel·la (una “cronografia poètica sobre la seva llegenda”, en diu l’autor). I més que amb la mà al cor, l’ha parit amb el cor sagnant al puny i la mirada encara una mica perduda. Torrencial, com les seves vides al llarg d’aquells anys, el llibre repassa des dels orígens de la nissaga paterna fins als desolats dies després de la seva mort, el 19 de maig de 2006. I ho relata tot: el sovint perdut però magnètic i ambiciós jovenet Vergés, els seus primers grups –que acabarien desembocant en Peanut Pie i defallint en la seva por escènica–, l’esperonament constant de mentors com Gabi Ruiz, els seus primers passos per les cabines barcelonines, la seva consolidació com a Sideral, la creació del mite al seu voltant i el refugi generacional de les drogues, el suport incondicional de família, amics i parelles, les desintoxicacions, el seu retorn triomfal com a DJ a Irlanda… i l’infortunat final, esclar.



Si bé és veritat que, en alguns moments, el llibre és un martirologi amb traces d’idealització bíblica i Sideral s’erigeix en el sant patró d’aquella època, d’aquella escena desbocada, en d’altres, el retrat generacional s’amplia i no escatima a l’hora de criticar tant aquells joves hedonistes com de lligar-ho a la volàtil estructura socioeconòmica del país i a aquella incipient democràcia de fireta. Tampoc espereu cap tesi saberuda. Són, més aviat, lògics rampells de violència verbal contra aquell estat de les coses i el camí que ens ha dut a l’inestable present. Al cap i a la fi, si aquest era un llibre necessari és perquè explica bona part del nostre passat recent i compartit.

Pere Agramunt
(Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt

Fotografia de portada: XX 
Text: Pere Agramunt
Correcció: Marta C.