21 de gen. 2014

MERDA BRILLANT

El Gremio
Brand old shit
Any: 2014
Discogràfica: Flattown Records
A El Gremio els vam poder veure fa gairebé un any al Caudorella 2013, on van oferir un -gran- concert per, suposadament, presentar la sortida del seu primer LP. Ara, deu mesos després d'aquella actuació, apareix Brand old shit, presentat com a "una recopilación de temas muy añejos, muy usados". Estem, llavors, davant d'un treball considerat com a àlbum debut? O d'un recull de temes amb l'única voluntat de deixar constància de la seva existència? Tant és, perquè les cançons són brillants.

Gran part de la culpa la tenen les inspirades lletres de Feo1, un reguitzell de rimes enginyoses que es desmarquen de les lloances fàcils al propi melic per, sense renegar ni del punt de vist personal (tot i que, compte, però, amb la reflexió en tercera persona sobre l'amor d'"Él/Ella") ni de certa bona imatge sobre un mateix, expressar sentiments cap a tot una mica de forma crua, honesta i directa. L'MC de Sant Cugat es mostra vulnerable sense ser ploraner ("y esa amante inoportuna, que se llama soledad, / que la verdad que, con la edad, gracia ninguna"; "le he dicho a una morena: 'c'mon, c'mon', / tú mueve el 'jamón', / que yo y mi pena nos dejamos"), de la mateixa manera que dóna llum a espurnes de poesia planera ("mucha tela cuando mi araña empieza a tejer / su novela bajo la luz de un candil, / el humo de una vela entre el blanco del marfil / y el negro de su esquela"), tot sense perdre de vista el sentit de l'humor (el vella de trinca del títol o la clucada d'ull al clàssic de Kiko Veneno a la sensual i avellutada "Molando voy" ja són tot un indicador).

Nerko i DJ Code, d'altra banda, li faciliten les coses al raper català i al seu flow disposant unes notables bases amb presència, però sense ser invasives, oscil·lant entre una sonoritat més fosca i urbana (l'inicial "Dark"; "Super-Arte"; o el tema més rodó de tot el disc, "I die a little") i una altra més càlida i negroide ("En mi cabeza"; "Come on"; la més enèrgica "Volante de oro"), sempre amb regust urbà i no pocs detalls sonors de caire cinematogràfic (els deliciosos samplers de piano i vents de "Dark" i "En mi cabeza", o de plat de bateria i contrabaix a "Volante de oro").



Com va passar amb Groarrr! (2012) de Las Ruinas, Brand old shit és un regal per a aquells que portem anys escoltant aquests temes de El Gremio en els seus concerts, i una immillorable manera de descobrir el grup per a qui no els conegui. Però a partir d'ara, és clar, són esclaus de les seves paraules: volem merda nova ja.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Joanaina Font