23 de gen. 2014

L'ACOMODADOR #47 · LA GRANDESA DE SCORSESE


Hi ha molt pocs directors especialistes a fer allò que anomenem "grans pel·lícules". I no només parlo una grandesa qualitativa, sinó també de dimensió, de personalitat i de rellevància per a l'espectador. D'aquelles que fan sortir l'espectador admirat, que tenen dotzenes de moments i escenes per recordar, i que valen el preu de l'entrada des del primer fins a l'últim cèntim. Històricament, Martin Scorsese sempre ha estat un dels directors capaços d'oferir-nos tot això (Taxi Driver, Toro Salvaje, Uno de los Nuestros, Casino, Gangs of New York...), però la seva particular grandesa rau en què el seu talent per fer cinema amb majúscules es manté intacte després de quasi mig segle darrere la càmera. Ho confirma el fet que El Lobo de Wall Street, la seva 23a pel·lícula, passi a ocupar un lloc d'honor a la seva filmografia. Per què? Doncs perquè Scorsese s'ha tornat a desfermar i ens ha ofert un espectacle de pel·lícula.

És precisament aquesta riquesa i amplitud de continguts (amb 3 hores de durada, l'amplitud estava garantida) el que fa difícil resumir i analitzar El Lobo de Wall Street en poques línies, ja que, a més a més, és una pel·lícula que s'ha de viure per poder entendre el que provoca. Scorsese introdueix al film un munt d'elements clarament referencials a les seves grans pel·lícules: narració en primera persona per part del protagonista, muntatge trepidant, diàlegs que poden passar d'una absurditat completa a una ironia brillant, interpretacions exagerades, exquisida banda sonora que pràcticament no deixa de sonar i, sobretot, una sensació d'excés i estridència en tot plegat que resulta irresistible si et deixes portar. El Lobo de Wall Street és sexe, drogues i dòlars, molts dòlars. El director novaiorquès substitueix els seus habituals mafiosos per agents de borsa, però es diverteix, i ens fa divertir, com si res hagués canviat.

El que sí que varia és el tractament de la història, ja que El Lobo de Wall Street Scorsese s'acosta molt més a la comèdia negra (tot i que és complicat estipular un gènere concret per a aquesta pel·lícula) atesa la visió profundament satírica que fa del món borsari. El director novaiorquès tractava els seus mafiosos amb respecte, però això desapareix completament quan es tracta de Jordan Belfort i companyia, ja que la seva falta d'escrúpols i misèria moral de seguida els converteix en una gent profundament detestable. Una gent que, en el seu dia, va ser el mirall de tot jove nord-americà amb ganes de triomfar a la vida ―"tothom vol ser milionari", diu el mateix protagonista―, però que en realitat vivien en la seva pròpia mentida. Les escenes a les oficines, sobretot amb els discursos de Belfort, ho posen de manifest de forma especial: un grup de persones fora de si, pensant que són els reis del món, quan en realitat fan certa llàstima.



I al capdavant de tot aquest desenfrenament, no queda altre remei que aplaudir el lideratge de Leonardo DiCaprio. Els que segueixen el blog ja sabran que és un actor que em costa bastant, però cal reconèixer que el de Jordan Belfort és un paper que li va com l'anell al dit. DiCaprio dóna al protagonista tota la força que necessita, el sap fer evolucionar i plasma molt bé la seva fragilitat interior en contrast amb tota l'ostentació que projecta cap a fora; a sobre, demostra una vis còmica sorprenent i molt efectiva. Els secundaris també fan una aportació notable, començant pel segon a bord, un Jonah Hill que definitivament ha sabut sortir de l'encasellament de la comèdia adolescent nord-americana i ha demostrat molta solvència en papers més dramàtics i importants. L'altre és Matthew McConughey, que en molt pocs minuts en pantalla protagonitza un dels millors diàlegs del film i aconsegueix deixar empremta.

No avorrir o incomodar l'espectador durant tres hores de metratge no és gens fàcil, però Martin Scorsese sap imprimir un ritme tremendament dinàmic que evita que la durada es converteixi en una càrrega. A la vegada, el director alleugereix la pel·lícula gràcies a la falta de moralismes, a la llibertat que es pren per presentar-nos el protagonista com a ell li dóna la gana, i deixant que siguem nosaltres qui decidim sobre ell. Pot ser un geni, un farsant, un guanyador, un desgraciat..., probablement sigui una mica de cada, però per sobre de tot, és la personificació de la cultura que més s'estila als Estats Units: la dels diners. I ell mateix ens ho explica, mirant a càmera, sense cap vergonya. Gens anecdòtic, doncs, que El Lobo de Wall Street aparegui en un moment com aquest, i justament centrada en el sector que va iniciar la crisi actual. En tot cas, si una cosa queda clara, és que Scorsese s'ha tornat a divertir com un nen fent cinema, i que gràcies a això, nosaltres hem pogut fer el mateix gaudint de la grandesa del resultat.



Fotografia de portada: themoviola.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Montse V.