7 de gen. 2014

LA FESTA S'HA ACABAT

Las Ruinas
Acidez house
Any: 2013
Discogràfica: El Genio Equivocado

De la mateixa manera que l'enlluernament dels llums nadalencs i la felicitat absurda dels cotillons ja han quedat enrere, i ara ens toca passar la resta de l'any acompanyats de l'encariment constant de la vida i les corrupteles dels de sempre, també Las Ruinas han passat de l'eufòria d'aquella divertida col·lecció de hits que era i és "Groarrr!" (El Genio Equivocado, 2012) al malestar d'un Acidez house que, efectivament (i deixant a un costat el seu humorístic cloc d'ull a cert subgènere electrònic), és la llar de la malenconia i el desencant... amb un bri irònic.

El fosc i escanyolit solo de guitarra amb què es versiona l'"Oda a la alegría" de Beethoven (himne de la Unió Europea, per si ens llegeix algun/a despistat/ada) a l'inicial i greu "Bar Europa" sintetitza de forma enginyosa el malestar tristoi que contenen les lletres d'aquest disc, motivat, al primer terç de l'àlbum, per la nostra realitat social i econòmica (la citada "Bar..."; "Generación perdida"; la més vitalista "Este espíritu"; fins i tot "La radio ha muerto", la qual, tot i parlar de la radiofórmula, té versos de projecció més general, com "los de siempre quieren más" o "todo es negocio, voy a vomitar") i, de manera general, per sentiments més personals ("Lucero herido"; "Fragilidad"; "Soñadores"), fent de pont entre ambdues tendències narratives, potser significativament, l'escapisme pulp de "La mejor aventura". Dins aquesta dinàmica, és normal, doncs, que les peces eixordadores siguin més agressives que mai ("La radio..."; "Generación...").

Però no patiu, que el rock sorollós, directe, i efectiu del trio barceloní segueix ben present i consistent en aquest treball. És cert que no trobareu tants hits com al mencionat Groarrr! (les peces amb més fusta d'himne són la rabiosa "La radio...", la tensa "Generación...", i el divertit retrat de cert perfil de personatge urbà i nocturn que Edu Chirinos fa a la minimalista "Chica fiestera"), però es conserva la frescor compositiva ("La mejor..."; l'elegant i deliciosament acompanyada de castanyoles "Lucero herido"; i el tema espídic de rigor, "Escalera mecánica al cielo"), i són capaços de sorprendre amb "Océano de amor", potser el tema més subtil i sensual que han fet fins ara (gràcies al sinuós baix de Jaime Bertrán); "Nit Bus", que vindria a ser una peça dub parida a Bamako; o aquella espècie de krautgaratge que és "Déjà vu" (amb Toni López traient a passejar una esquella que esperem no torni al bagul).

Val a dir, però, que algunes cançons, i segurament per l'autoimposat objectiu del grup de treure un disc per any, donen la sensació de no haver estat espremudes del tot ("Este..."), i altres, directament, no haurien d'haver passat de ser cares b ("Fragilidad", que sembla una derivació més guitarrera de "Lucero..."; la massa plana "Satélite"; i "Soñadores", que podria passar per una peça descartada de Disco de autoayuda para mutantes (Siete Señoritas Gritando / El Genio Equivocado, 2011)).


No, Acidez house no està a l'altura del rodó Groarrr!, però alhora queda lluny de ser un treball prescindible, i ens confirma que el nivell mitjà de Las Ruinas és d'allò més envejable dins els nostres grups de rock. Jo, personalment, m'hi quedaré a passar alguns caps de setmana.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Montse V.