3 de gen. 2014

EL COMPONENT ESPACIAL (per MARTA MILLET)


2. La materialitat del núvol

Internet és ecològic. Internet és gratis.
Al final els he trucat, els he amenaçat de cancel•lar el contracte, i m’han regalat un iPhone.
Em feia cosa, però he agafat un ebook perquè és més pràctic i barat, i així no es gasta tant paper.

El núvol eteri.

El cert és que estic fins al capdamunt d’escoltar aquest tipus de comentaris al voltant de les tecnologies que suposadament han revolucionat el món en els darrers 20 anys. No és el meu objectiu posar-me ara a criticar internet, mentre escric un article per un blog gratuït que navega per la xarxa, i pel qual m’he documentat en part fent clic aquí i allà. De fet, només vull posar la llanterna i enfocar sobre uns petits racons als quals mai no mirem, tan despistats amb els ulls a la pantalla, i que tenen a veure amb l’arquitectura material d’aquest gran núvol que és menys vapor i molt més plàstic i mineral

Fa bastants mesos, en una de les recerques de mapes i de webs que treballen cartografies, em vaig topar amb els mapes de cablejat submarí que uneixen els continents per tal que puguem estar connectats de forma cada vegada més ràpida i eficient. Que hi ha cables arreu ja ho sabem, la làmpada que cau del sostre, els electrodomèstics, les guitarres. Amb internet, però, i amb la proliferació d’aparells que no requereixen un enllaç físic a una presa de corrent, desapareix d’alguna forma aquest lligam, aquest component físic que en la resta de casos és tan visible. El cas és que em vaig topar amb aquest mapa, i em vaig quedar de pedra.



Podeu consultar la versió interactiva aquí. S’hi especifiquen els traçats de cada cable, longitud, data de posada en funcionament, a quina companyia o grup pertanyen, etc.

No és que mai no hagués pensat que vivim encordats, és que el volum de cables, el traçat de cada un, la magnitud física del conjunt, la bogeria de tot plegat em van fer pensar en els materials: els plàstics intel•ligents, la fibra òptica, el petroli, els minerals. Com carai es fan aquests cables? Com es connecten? Com es dipositen al fons marí? Com sobreviuen allà al fons?

Prop de 900.000 km de cablejat ens uneixen amb la resta del món en l’actualitat. La major part del tràfic d’internet es transmet a través del cablejat terrestre i submarí. Els cables emprats són un prodigi de la natura i la ciència. Fibra òptica resultant d’estirar tubs del vidre més pur que puguem pensar fins aconseguir fils més prims que els cabells. Recobriment de vaselina. Aïllant de policarbonat. Tub de coure. Capes d’alumini. Polietilè. Jaciments minerals. Petroli.

Cada vegada que escrivim, llegim, mirem, enviem, incorporem a la xarxa un mail, un enllaç, un vídeo, imatges enginyoses, la foto del millor àpat de la nostra vida, cada cop que fem clic en una direcció o altra, aquesta acció té una repercussió física. Les paraules i les imatges no impreses ocupen un espai que ens és desconegut.

“(...) Aquest altre llenguatge-esfera del món nostre, fet de veu nostra, de paraula nostra, que ha arribat a assolir proporcions quasi temibles. L’aire imprès amb totes les emissions radiofòniques, telefòniques, televisives. (...). Amb les carenes retallades, amb els fons de mar cablejats per transportar el so i les imatges.” Perejaume, L’obra i la por (Galaxia Gutenberg)

Per l’usuari individual només es tracta del portàtil, del telèfon o d’un disc dur ple de textos, pel•lícules i cançons. Pel territori que els ubica només es tracta d’immensos centres de dades, on en infinits passadissos s’alineen amb perfecció matemàtica milers de servidors i cablejats infinits, protegits per un entramat quilomètric de tubs que formen sistemes de refrigeració més o menys eficients. Edificis que tenen uns requeriments energètics descomunals, i un dels motius pels quals la producció energètica ha de créixer a un volum molt perjudicial pel medi físic.



Per fer-nos una idea ràpida, les noves instal•lacions amb què Facebook va ampliar el seu centre a Prineville, Oregon, ocupen uns 31.000 m2, l’equivalent a 5 camps de futbol*. Molt prop de l’enclavament, Apple hi està construint també una planta que rondarà els 50.000 m2. Evidentment, no són els únics centres que tenen. Google va comprar el darrer setembre una antiga planta industrial a Pepsico de 130.000 m2 per seguir ampliant les seves granges de servidors, i disposa en l’actualitat de 13 d’aquestes instal•lacions arreu del món, 7 als EUA, i la resta entre Àsia (Hong Kong, Singapur, Taiwan) i Europa (Finlàndia, Bèlgica, Irlanda). Altres empreses tecnològiques de noms més desconeguts disposen de monstres encara més grans. Podeu consultar una bona infografia sobre el tema aquí. La ubicació dels centres, i l’elevada concentració d’alguns en certs estats, està evidentment condicionada per les facilitats fiscals ofertes.

En definitiva, sé que el fet de pensar en un ús una mica més prudent de les xarxes socials i el web en general pot fer riure, però el cert és que la facilitat que tenim per compartir i fer públic qualsevol petit episodi quotidià es va menjant els espais on abans hi creixia herba o descansaven pedres. Ni més ni menys que en qualsevol altre sector industrial.

 * Odio posar com a mesura de comparació la mida d’un camp de futbol, però és cert que la imatge és gràfica, i tots ens fem la idea de l’espai que ocupa.


Fonts d’informació:
www.wikipedia.com
http://www.datacenterknowledge.com/
http://www.wired.com/

Marta Millet (Amateur en tot, mig motor a Bartleby & Co)

Fotografia de portada: Eduard j Montoya
Text: Marta Millet
Correcció: Joanaina Font