8 de gen. 2014

COÀGUL CRISTAL·LITZA AMB GRANDESA

Coàgul
La Roda de la Justícia
Any: 2013
Discogràfica: Màgia Roja

Després de quatre anys on Coàgul ens ha brindat una desena de treballs en limitadíssimes cintes i CD-R, per fi veu la llum un treball gran, en format LP i editat per Màgia Roja. Un disc molt esperat per alguns i que no ha decepcionat, sinó tot el contrari.


Per començar la ressenya recordaré una idea que he llegit a entrevistes a Fasenuova. És molt senzilla, però porta una intrínseca polèmica. És si fa no fa això:

“El rock ha perdut el perill”

No cal entendre la idea com una veritat absoluta, però potser alguna cosa de veritat hi ha. Fem l'exercici mental de suposar que és així, que moltes mares ja escolten rock, que el fill de la gran puta del ministre Wert escolta rock. En aquest context, qui agafa el relleu de l'abans transgressor rock per seguir portant incomoditat i plantejaments estètics minoritaris i radicals? Segur que, entre altres gèneres, l'electrònica “ruidista”. I comencem a tractar, ara si, a Coàgul, una música que transmet perill (que per mi és com fer un salt al buit), i un plantejament estètic radical.

La roda de la justícia no és un disc comú. És una mirada enrere als anys de trajectòria de Coàgul, per cristal·litzar els primers anys de composicions en un magnífic LP monolític, en so i missatge. Un nou naixement amb cançons moldejades, de segur, amb fang provinent de sòls tel·lúrics. Perquè les vuit coagulacions que integren l'LP desprenen màgia pels quatre cantons.

La música de Coàgul formalment es mou entre el citat ruidisme i una certa sensibilitat drone, vestit amb un sintetitzador, campanes i una veu atronadora. Una veu que recita enigmàtiques històries i construeix lluminoses al·legories, on el pecat és salvació i l'ocultisme esdevé una complexa interpretació simbolista del purgatori que ha esdevingut la nostra cultura.

Aquest disc requereix sacrificis, gairebé rituals. Tu li fas una ofrena, fugir dels cànons i de referències (estètiques, ètiques i conceptuals), i Coàgul et compensa amb un bé molt més apreciat i menys valorat. Estic parlant de La Sanació. Darrere de la cortina de maldat i mal rollo s'amaga una autèntica catarsi emocional. Potser no a la primera o segona escolta, però un acaba arribant a una mena de quarta dimensió on tot flueix en perfecta harmonia.

Estem davant un disc total! Estem davant un discurs potent! Estem, companyes i companys, davant una immensa escultura màgica. Des del primer vers, fins a l'última nota, passant pel disseny, fet pel mateix Marc O'Callaghan, que no és altra cosa que la música pintada, desgranada i plasmada en vermell sobre blanc.

Amants del perill, no deixeu escapar aquest disc, si us plau.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Xavi Carreras
Correcció: Joanaina Font