10 de des. 2013

WANN? ARA

Wann
Rubicone
Any: 2013
Discogràfica: Sonido Muchacho

Diuen que el que més excita els records és l'olfacte. Dels cinc sentits és l'olfacte el que et transporta a records perduts dins la muntanya de vivències i estats. Si és així, els mp3 de Wann tufen molt. No diré que puden massa, però quasi. El tuf que desprèn aquest Rubicone és tan gran que m'és impossible no desbocar la ment alguna dècada endarrere.

Cada cop que m'he posat el disc m'han passat a càmera ràpida, com si es tractés d'una mort sobtada, un piló d'idees, vivències, pensaments, conceptes, i una infinitat de bandes i concerts.

Cap'n Jazz, l'antic escorxador de St. Feliu de Guíxols, saltar sobre un sofà escoltant Something to write home about, Engine Down, la boira a l'hivern a una carretera entre setmana de camí a algun concert, Underhill Records, un festival a un poble remot de Castelló (Benassal em recorda el paper de l'entrada que a dia d'avui encara conservo), en Montefusco amb una samarreta estreta i curta del Velvet Suicide de Sunshine i un pírcing sota el llavi, New Ad Ideas, el Let Me Worry Some More dels suecs Kevlar, una guerra d'aigua al camp de futbol de Vilartagues o un partit improvisat de futbol indoor amb el de Monocrhome pel mig, el S.T. de Karate o el Diary de Sunny Day Real Estate, més xapes que botons a la jaqueta, el disc de Bécquer. El walkman amb autoreverse, la joia per currar amb música sense posar-te les mans a la butxaca gaire sovint.

No pararia mai.

Una ràpida cerca a Internet i, al primer tall publicitari d'Spotify, una cursa a l'estanteria dels CD. Els he bufat com el llop davant la casa del tercer porquet, i allà, de la K, n'he tret el The Deadly Dozen de Kevlar. Me l'he hagut de posar per corroborar que la memòria no em falla i que allò era, i és, allò, que la nostàlgia no m'afecta desmesuradament el record. Aquestes línies efervescents són el resultat de la contaminació ponderada en la successió de talls del disc. Se m'han obert els ulls, el taral·lareig de la lletra em ve a l'unisó, sense passat ni futur, tal com raja la cançó. Al tercer tall ja tinc el pèl eriçat i en poc menys de vuit minuts i mig ho torno a palpar tot com fa tretze anys.

Ja hi tornem a ser. I la pregunta no és a on, sinó quan.
Quan? En alemany és Wann.
Som al 2001 un altre cop i ningú m'ha avisat. Reprodueixo el disc de Wann amb les mateixes ganes i ells em tornen la pilota amb la mateixa intensitat. És absolutament brutal com aquest Rubicone no és un mer exercici nostàlgic de c&p de tots els exercicis de l'època. Escoltar-lo és tornar a veure què m'agradava de tot allò perquè hi és no només en forma, sinó també en contingut. Wann no reprodueixen una idea, la tenen i toquen amb ella, la seva música és emo i beu de tot el citat en els records. La grandesa, però, insisteixo, és que no es queden en la part física de l'assumpte: ho han mamat, se n'han impregnat i ho estan expulsant amb la mateixa idea i energia que llavors. Utilitzen els mateixos artificis per explicar el mateix de la mateixa manera. Tant és així que no estant desmantellant cap sinergia americana, no, segueixen l'estela que aquí hi havia. Són eminentment propers als Zeidun, als Haf Foot Outside i a tota aquells estela que, amb base a Barcelona, a BCore Disc, va expandir-se per tota la Península. Per tota la Península i sembla que fins a les Canàries.
Wann són dos, un català i un de Gran Canària. Bateria i guitarra. I ells dos sols defensen aquest post hardcore-emo amb  la mateixa classe que es feia una o dues dècades enllà i amb total absència de modernitzar, actualitzar o ajustar, a les tendències actuals, l'estètica i presència als escenaris. Tal com sempre s'ha fet. Tal com s'ha de fer.

Aquest Rubicone de Wann no és una recuperació de cap llegat, no és la posada a punt de cap moviment, és una continuació, és la mateixa merda amb la mateixa olor.




Text: Lluís Huedo
Correcció: Joanaina Font