7 de des. 2013

RUNNERS, YOUTUBERS I DITS AL CUL (per TOMÀS FUENTES)


Sempre m’he sentit culpable per no practicar cap esport. De petit, els meus pares em van apuntar a bàsquet alarmats per la meva incipient obesitat. Era una tortura. Guiat per una rebel·lia adolescent, vaig aconseguir enfonsar el seu pla i desenvolupar uns pits, si fa no fa, de la mida dels de la meva mare. Boom! In your face, mama!

Quan tots els meus amics van començar a tenir parella me’n vaig penedir, de no haver fet cultivat més el meu cos. “Mai és tard per començar”, em deien. Però sempre trobava una excusa per no fer-ho: “no m’hi veig”, “és massa complicat”, “es pot tenir bon tipus estant tot el dia assegut, mira Stephen Hawking”...

De la llista interminable de motius per no posar-me un xandall (de fet, posar-me un xandall era una altra opció de pes per no fer esport), el de “és massa complicat” era el meu preferit. Ara, però, hi ha tanta gent fent maratons, mitges maratons, ironmans, ultramans, i subnormans, que ha donat la volta al marcador i, tot d’una, sembla molt fàcil córrer no sé quants quilòmetres (no penso ni mirar a Google quants quilòmetres es corren a una marató). Repeteixo: sembla fàcil. Probablement no ho sigui, però això és igual. Avui dia, l’important de ser runner és dir als demés que ho ets.

Em fascina la necessitat de comunicar a tothom la distància que has corregut. Els que fan això és perquè no tenen res més interessant a dir. I les empreses d’aplicacions per mòbils ho saben: “per tu, que ets un trist, hem integrat una opció que et publica a Facebook i Twitter l’esforç que has fet, de manera totalment asèptica i impersonal, perquè no hagis de pensar ni mig segon”.



Ara mateix és més complicat no ser runner que ser-ho. És més difícil continuar fumant quan cada cop hi ha més i més gent ho deixa. És dur ser fidel a la cervesa quan tothom s’ha passat al gintònic. En aquest sentit, ara el tità sóc jo. I creieu-me: quan en un bar només tenen San Miguel és casi impossible ser conseqüent amb els meus principis.

No s’ha de confondre les modes amb els canvis de mentalitat de (part de) la societat. Per exemple, fa uns anys tothom era metrosexual. Tothom? No! Un quillo de Badalona aguantava fidel al seu no-estil, i no es va depilar el pit ni una sola vegada. Durant aquell període nefast de temps va córrer el rumor, sorgit a algunes revistes de noies dirigides per feministes amb mala folla, que el punt G de l’home estava a l’anus. Molts us ho vau creure. Però la moda metrosexual va passar. Ara us miro als ulls i puc veure què vau fer, un dia, a la dutxa, quan ningú us mirava. No us culpo. Jo mateix he caigut als paranys dels coolhunters (vaig arribar a fer-me metxes rosses). Però mai, MAI, em vaig posar un ditet al cul. La prova és que sempre m’he mossegat les ungles.

El tema running és més seriós. Molt em temo que no és cap moda. Ha arribat per quedar-se. Paradoxalment, la cultura de l’esforç físic, avui dia va lligada a la del no-esforç intel·lectual. Abans que comenceu a insultar-me, sempre hi ha excepcions, i segur que vosaltres ho sou. No estic parlant del tòpic de l’esportista imbècil, el futbolista garrulo, o el cap quadrat que aixeca peses. Aquests no fan mal a ningú (és una manera de parlar). Els runners han adoptat la filosofia de baratillo, el “carpe diem, titu”, l’optimisme pueril, les frases de Paulo Coelho al Facebook i l’humor “cuñao” dels fotomuntatges, encara, sobre Ana Botella i el “relaxing cup de café con leche”.



A mi, això, en principi me la bufa bastant, perquè no tinc res a veure amb aquesta gent. Però he detectat que aquesta manera d’afrontar la vida amb poc esforç creatiu està arribant a l’audiovisual, i més concretament a la comèdia, sector que admiro i al qual em dedico. Els youtubers com El Rubius (si no el coneixeu, busqueu a YouTube) són els runners de l’humor. Gent que sobreviu posant tanta poca esma en els seus vídeos com capacitat crítica tenen els seus consumidors. Tant runners com youtubers publiquen a les xarxes les seves merdes i només esperen a canvi un comentari que digui “Crack!” o “Jefe!”. Amb això ja en tenen prou. Una valoració igual de breu i buida com l’empremta que els deixa el producte que acaben de veure. El dia que jo faci una marató (calculo que serà, aproximadament, mai) vull una puta medalla com a mínim. Si algú se m’apropa i em diu “crack”, no m’ho penso: cop de cap a la boca.

Ara, però, els creadors se senten afalagats per adolescents mentals que valoren més la immediatesa que la qualitat. Només cal mirar el primer comentari d’aquest tipus de vídeo. Acostumen a ser pobres diables que es vanaglorien de ser els primers a comentar, i no pas pel que diuen. I, és clar, la fama, ni que sigui per Internet, és molt llaminera. Els creadors no és que no s’esforcin a oferir un producte de qualitat, és que ni tan sols ho pretenen. El no tenir res a dir com a forma de vida.



Depèn del dia, em llevo optimista i penso que els centenars de milers de seguidors que té El Rubius algun dia faran els 16 anys i començaran a demanar productes audiovisuals més consistents. Si és així, ho entendré. És gent jove i amb el cervell tou. Jo també he estat així: a la seva edat vaig anar a no menys de 10 concerts de Dover. No obstant això, la majoria de dies sóc més pessimista: veig que m’estic fent gran, que no encaixo amb aquest jovent, i que el millor serà obrir una sabateria amb l’esperança que atengui tan bé als clients que algú em digui “crack!” o “jefe!”, i tan bon punt surtin del local s’oblidin de mi. Això deu ser l’èxit, imagino.


P.D.: Els americans, com sempre, ja se’n fotien del postureo runner fa anys.



Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0

Fotografia de portada: Eduard Montoya

Text: Tomàs Fuentes
Correcció: Marta C.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

primerrrrrr

Anònim ha dit...

Jefe! Una excusa massa fàcil per tu dir que no practiques esport per no seguir una moda.... Es com si jo digués que no he acabat la carrera perquè em revelo a pagar les taxes.... Amb la resta estic d’acord.

Anònim ha dit...

Que iroonic que critiquis una cosa que tu mateix busques quan escrius al blog.
Que patetic que parlis desde la ignorancia d'aquesta manera, fa molts anys que el running es entre nosaltres i sino, no tens mes que mirar les participacions a les curses populars, aixi que de moda RES.

Tomàs Fuentes ha dit...

Anònim 1: CRACK!

Anònim 2: Efectivament, és una excusa massa fàcil. Si ha semblat que no feia esport per un altre motiu diferent al de ser un mandrós de merda, demano disculpes.

Anònim 3: T'equivoques. Jo no busco això quan escric aquí. Prefereixo tenir tres comentaris que 500 "Jefe!" o "LOL". Si fos pel número de visites o de comentaris que genero, creu-me, no ho faria.

Per cert, que el running fa molts anys que és entre nosaltres és fals. El que fa anys que és entre nosaltres és "córrer", "fer athletisme" o l'anglicisme inventat, "footing". Ara us heu inventat el terme "runner" per revalidar (com si fes falta) una cosa tan antiga com és córrer. Perdó: vintage.

En qualsevol cas, en tot moment vull deixar clar que el running no em sembla cap moda. Potser l'ús de la paraula running sí, però l'esport en si, no. Tot i així, Anònim 3, mira les participacions a les curses populars i diga'm si no hi ha ha una pujada significativa en els darrers anys, més o menys des que va tornar a resorgir el gin tònic.

Anònim ha dit...

'Crack!', 'Jefe!' I t'has deixat 'màquina!'

Anònim ha dit...

LOL!
Like si vienes de Facebook

Sigueme en mi canal si te gustan los Anonimos.

;)