3 de des. 2013

OCELLOT PREN VOLADA

Ocellot
Molsa Molsa
Any: 2013
Discogràfica: Famèlic i Discos la Gàbia

Posada de llarg per a un projecte que uneix els recursos del segle XXI amb la tradició catalana nascuda al Canet Rock i a la Zeleste (la primera, la petita, la de fusta). “Sal a la pell” i “Molsa Molsa” són les cançons que millor ho exemplifiquen. Un disc en què passen del folk més rural amanit amb bolets de l’EP (discos la Gàbia, 2012) a un pop d’arranjaments lluminosos de gran ciutat nocturna en èxtasi permanent.

L’essència del projecte continua intacta. En aquest treball en Marc continua essent la ment creativa, que ja m’havia enlluernat sota el nom de Desmond. I com des de llavors, demostra que viu en constant evolució musical i en llibertat compositiva per sobre de tot i de tots, amb humilitat i personalitat. L’Elaine (teclats, veus), en Lluís (projeccions al·lucinades i creador dels videoclips) i tot i no participar en la gravació del disc, en Joan (bateria) i ara l’Ignasi (baix) són els seus escuders en directe.

Aixoplugat sota el paraigua de la psicodèlia que marca els passos d’Ocellot, en l’estrena en LP, deixa de costat la vessant més folk i s’endinsa en un pop d’excessos, de borratxera sonora, d’expansió de recursos i amb una multitud de detalls en les seves cançons (capes i capes de cors i veus trucades i guitarres reverberitzades), i enfocat cap a un directe amb banda, on la part rítmica cohesiona les cançons.
D’entrada, la invitació que ens fan en el primer tema dóna fe que baix i bateria uneixen el caos, ben entès, de guitarres i veus cap al garatge californià més al·lucinat. Seguidament de “Lonely friends”, single del meravellós videoclip d’avançament, ens trobem amb la perla número 1: “Run turtle run”, comunió vocal de comuna postmoderna a ritme de tortuga velocista fins a culminar en la dansa tribal.
La lletania de psicodèlia amable de “Meet New People” embastada per un riff etern, precedeix la perla número 2: “So Cheesy”, una cançó de pop rodona, on per sobre de les tonades vocals i els cors, de les capes d'electro sorollets, per sobre del ritme fumat i dels teclats hindús em va enamorar la línia de baix jamaicana.
Per acabar el disc es reserven “Ay com donen voltes” i “Mires lent”, que juntes fan la perla número 3. Si la primera cançó instrumental arriba directe via anys 70 gràcies als teclats doorsians i a la bateria, i ens porta a ballar al voltant d’una foguera amb ponxos de sanefes impossibles, quan empalma sense silenci baixen de cop les pulsacions per mirar-nos lentament els uns als altres amb els ulls envermellits de cansament, acompanyats per la guitarra acústica i la veu en to greu, signe inequívoc que la festa s’ha acabat i els efectes de la música ens abandonen. De la mateixa manera que ens han convidat s'acomiaden. Per la porta gran.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Marta C.