9 de des. 2013

NOSTÀLGIA D'UNA ÈPOCA NO VISCUDA

El Último Vecino
El Último Vecino
Any: 2013
Discogràfica: Domestica Records

Alçant la bandera de la nostàlgia dels vuitantes, El Último Vecino arriba per reivindicar les gestes de grans de l’Espanya subterrània post-Adolfo Suárez. Així, La Mode, Pegamoides i forans com OMD invadeixen l’esperit d’un disc que obre portes i genera passions gràcies a unes cançons irresistibles.

El llenguatge musical del barceloní Gerard Alegre Dòria, home darrere El Último Vecino, es basa en el profund coneixement d’unes pautes molt específiques quant a producció i enfocament de les cançons. Unes directrius que fa trenta anys envaïen el Regne Unit amb (entre d'altres) el Synth-Pop d’OMD per una banda, i la foscor de Siouxsie and The Banshees, per l’altra. Però aquesta estètica sonora també va tenir representació hispana gràcies a les primeres passes d’una jove Olvido Gara (Alaska) o d’un gos verd conegut popularment com Poch (Derribos Arias). Electrònica al servei d’un pop guarnit amb guitarres agredolces carregades de chorus marca de la casa Robert Smith (The Cure). El so fosc, apagat, evita la brillantor amb un acabat mat que situa els sintetitzadors en primer pla, deixant la veu amagada, fent la guerra pel seu compte. L’irresistible arpegi que obre “Qué más da” ens avisa que aquí es cou alguna cosa important, però un cop entra la bella melodia vocal, caure rendits ja és del tot inevitable. Menció a part per al tram instrumental final, on sintes i guitarres troben un equilibri extàtic.

“Otra vez asustado” és més reposada i ens fa pensar en uns Pegamoides xiulant sobre una estructura de sintes i caixa de ritmes pròpia dels New Order de l’era Technique. “Un sueño terrible” demana ser ballada per les criatures més fosques a qualsevol club valencià pre-Ruta del Bacalao. “Antes siempre esperaba” té un aire dels primers Último de la Fila passats pel filtre arty, sintètic, de La Mode. El ritme quasi militar de “Haremos más” dóna pas a un ambient opressiu deutor dels Joy Division més asfixiants. L’únic pas en fals arriba amb “Los nuevos vecinos”, on el to vocal s’aguditza amb resultats no del tot satisfactoris. “Los Ángeles” és un homenatge Pegamoide on també apareixen The Drums amb el seu tempo accelerat i juganer. “Tú no estás asustado” remet novament als novaiorquesos trobant un camí on “Branquias bajo el agua” (Derribos Arias) es dóna la mà amb “Let’s go surfing” en feliç comunió. És un bon final per al disc. Llàstima de la rima "coche/noche", facilona, i necessàriament evitable. En resum, un exercici d’estil perfectament executat i (el més important) ple de bones cançons. Si Extraperlo desvien algunes de les mateixes influències cap al tropicalisme via El Guincho, El Último Vecino opta per la vessant gòtica (o no) del millor Synth-Pop. Nostàlgia d’una època no viscuda, seria una de les sensacions que deixa el regust final d’un disc que mereix totes les lloes que de ben segur rebrà. Creieu-vos-les totes, són merescudes.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Danigon
Correcció: Montse V.