20 de des. 2013

NO HI SÓN (PERÒ HI HAURIEN DE SER)


Per unes coses o altres no hem arribat a tots els discos que voldríem. Uns per fer tard, els altres perquè senzillament sobrepassen la música. Da Souza i Las Ruinas han editat disc esgotant el límit de possessió amb les votacions tancades. Amb el d’en Pau Riba i Pascal Comelade vam ser nosaltres els que vam despertar una mica tard. I després hi ha el d'Els Surfing Sirles. Aquest any s’han quedat fora de la llista oficial perquè amb ells hi entren factors extramusicals que ens ho han impedit. Música de Consum és el millor de l’any, d’aquest i de tots. La fila zero i el passi VIP de per vida. Aquests quatre discos mereixen un podi, una medalla i una cervesa, però no hi són. Aquí, el nostre reconeixement.

Els Surfing SirlesMúsica de Consum (Bankrobber)

Una benvinguda de catifa vermella a la festa dels difunts, al més enllà, al record, a la nostàlgia i fins a cert punt, a la redempció. Un àlbum amb menys cops directes, de donar-hi més voltes, d’anar cap a la introspecció i de viatge per quatre mons interiors. Uns Sirles menys canalles, on els homenatges al propi costumisme es fan a un costat per posar-se seriosos. No sempre, “Centre del Món” parla dels bars -“hem trobat el nostre temple i d’aquí ja no ens mouran”-; a “Oda” toca assenyalar culpables i honrar els herois, els nostres herois. “Samarretes” és una cançó inevitablement Sirles, que reivindica la memòria en base a samarretes fetes caldo. Ho fan amb el mateix orgull que l’Ovidi lluïa la seva samarreta vermella, però en aquest cas són de Sonic Youth, La Célula Durmiente o Kortatu. No són grups, són postals, són records. “La gent i jo” és la cançó més electritzant que fan els de Vallacarca des de “Watusi65”, un tema d’adolescent inadaptat i deprimit, potser de lletra clixé, però d’anfetamínic i enganxifós ritme hardcoreta. Del seu segon disc han perdut els vents i les bruixes, guanyen tonalitats folk (“Minifalda rural”) o incursions de vodevil (“El fons de la qüestió”). Però l’esperit és allà, no mor mai. Els Surfing Sirles han seguit creant tornades màgiques que has de cridar abraçat a algú, de cors imbatibles i mirades perdudes. No trobo una altra manera de viure “Àngel” o de posar a prova els pulmons amb “Cançó-Funeral” (“el ritme s'accelera, la cançó s’acaba, sento com la canta el mort dins de la caixa”). Tot això és el realment important de Música de Consum. Deixem a banda macabres coincidències, que sí, són terriblement filles de puta, però res més que això, coincidències.

Pau Riba i Pascal Comelade - Les mosques de colors (DiscMedi)

Si en Pau Riba fos de qualsevol altre país del món, algú estaria fent salts d’alegria saludant Les mosques de colors com el gran esdeveniment que és. En Pau Riba, amics, és un artista capital per a la música catalana, i aquest disc és fàcilment el seu millor treball en 30 anys. L’autor de l’inabastable Dioptria, un dels més imaginatius i perfectes discos de psicodèlia de la història de la música, tan bo com el primer d'Os Mutantes, o com tota la discografia de The Incredible String Band precienciologia, però amb un afegit: cap d’aquests discos arriben a la sola de les sabates a nivell líric a aquest disc. Pascal Comelade ja va ser l'artífex de l'increïble Visca la llibertat, el primer i millor disc de la segona etapa de Jaume Sisa. No som pocs els que somiàvem amb un disc d’aquesta volada signat per Pau Riba i gairebé se’ns escapa per una pura qüestió de dates.

No sabem com es recordarà aquest disc en la línea del temps. Avui l’escoltem com una obra fresca on per primer cop en dècades el Pau Riba no és l’únic que sembla passar-ho bé. Després d’anys d’abusar de l’estrip, un disc com aquest, amb lletres lleugeres i melodies de tota la vida era exactament el que necessitàvem per tornar-nos a trobar amb el grandíssim escriptor de cançons que és. “Mosques de colors” (La cançó), amb aquesta melodia robada al “Take my breath away”, el soroll de mosques sobrevolant juganer per sobre la cançó com els avions de Top Gun, i una tornada de melancòlica bogeria, “Ha passat un àngel” que és Robert Wyatt passat pel filtre del Pau Riba, el pur divertiment de cançons agafades al vol com “On y va” o “No cal pas, Pascal”, una joia de folk al·lucinat que sembla haver estat amb nosaltres tota la vida. Menció a part per “Virtuosa harmonia”, la joia de la corona, probablement la millor cançó d’amor que s’hagi escrit aquest any en qualsevol indret. D’amor al plaer de fer música pel més pur plaer.

No oblidem tampoc que aquí hi ha un Pascal Comelade pletòric, concentrat en el piano i lluny dels tòpics no del tot reals que semblen assetjar-lo (ja sabeu: els instruments de joguina). El disc és ple d’arranjaments funambulistes, divertits i sentimentals, moderats però prou exuberants com per fer del disc una obra única dins la discografia de tots dos. I no estem parlant d’uns qualssevol! Tant de bo que duri

Las Ruinas - Acidez House (El Genio Equivocado)

Crec que ja ho vaig escriure aquest passat estiu. Si em perdonen ho repetiré: Las Ruinas són el grup més divertit de la ciutat. Punk pop, Ramones, gamberrisme i lletres tan de perdedor etern com la vida mateixa. El power trio barceloní acaba l’any presentant quart disc i mantenint la promesa: treure un LP a l’any i gravar-lo en un cap de setmana. No espereu virtuosisme ni capficar-vos gaire amb les coses, i sí, l'hòstia de sorollaco i cors sixties darrere uns textos extremament simples i brillants. Edu Chirinos, Toni López i Jaime Bertrán ja ens van regalar un EP amb un dels hits claríssims de 2013 ("nada será igual sin Jenny ie ie ie"), i el seu nou disc confirma el que són, directament des del títol. Joder, s’ha d’estar bastant penjat per posar aquest títol. Però aquests són Las Ruinas, els que dediquen una cançó a l’espera del carril bus i ens fan suar cansalada amb un nou himne: “La radio ha muerto” ("esa radio no es mi radio, no") o “Soñadores”. Temes que mai arriben als tres minuts i galls exagerats de l’Edu. No apte per a optimistes, ells no ho són.

Da Souza - Flors i Violència (Famèlic)

Els qui coneixem bé en Lluís i n'Àngel (i en Xavi, i en Biel) celebrem encara més el debut llarg de Da Souza. Tot ha anat ràpid i meteòric, com han de ser les coses. En poc més d'un any han polit la fórmula, la formació i el so i aquí tenim el resultat colpidor d'una celebració descarnada, alegre i combativa de la ràbia, de la incertesa, de les pors i de la vida i la gent que passa i et deixa un rastre com una pedra al ronyó.

Flors i Violència és la prova fefaent que és millor no abaixar la guàrdia fins que no està tot al sac i ben lligat (tancant les llistes tan d'hora sembleu el Primavera, ja). Estam davant 11 cançons corejables de pop fort i de tempo alt. Un vi jove i amb personalitat. La primera airejada sona fresca, desenfadada i amb agulla. Sona a Pavement i a Cap'n Jazz, a cançons corejades a Es Pinzell entre pomades. En boca trobem matisos acurats a roure americà i canadenc a Algernon Cadwallader, a Japandroids i a American Football. El regust sorprèn per la seva profunditat i serenor, amb arranjaments instrumentals, harmonies vocals i unes lletres metafòriques, gràfiques i al·literades que acaben de donar força a l'última coça a l'entrecuix de l'any.

Passada en profunditat, del pop al posthardcore (d'arrel midwest) en un esprint i gol per l'esquadra amb el porter (vosaltres) amb els peus clavats a la gespa com una estàtua. Ja vam avisar.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós, Tomeu Mulet i Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font