5 de des. 2013

HITS I BONES PERSONES


El públic aplaudia i Norman Blake feia adéu amb la mà abans d’agafar el micro per dir que tornaven al cap d'un minut. Ni això, trenta segons després els The New Mendicants (Blake de Teenage Fanclub i Joe Pernice de The Pernice Brother’s) seien a les seves cadires i tocaven “Finding you” dels Go-Betweens. Just abans d’entonar la cançó, l’escocès recordava l’històric concert que van fer junts a Barcelona poc abans de la mort de Grant MacLennan. Feia una setmana havíem anat a veure el Robert Forster a l’Heliogàbal i pocs dies després ens tornava el record d’aquella nit. No és normal veure dues llegendes del pop en tan pocs dies a Barcelona i en auditoris tan petits (aquest cop al Be Cool). Poder escoltar en directe algunes de les millors cançons que s’han compost mai amb quatre gats al costat és un luxe que es dóna poc sovint. Els grans festivals han matat les gires conjuntes com aquella dels The Go-Betweens i els Teenage Fanclub. Quina pena, quina desgràcia. Però encara queden petits moments que et reconcilien amb tot plegat. Un d’ells va ser aquest dissabte.

Si digués que sóc un fan moderat de Teenage Fanclub us mentiria a vosaltres i a mi mateix. I les persones del meu voltant m’insultarien bastant fort i amb certa raó. He aconseguit que existeixi gent que els avorreixi, que em demanin que no els posi més, acaben suplicant escoltar una altra cosa. Aquests dies he estat més pesat que mai, perquè venia a tocar Norman Blake amb Joe Pernice i reconec haver patit una setmana de sobreexcitació, insomni, nervis. He enviat molts –molts– correus, whatsapps, missatges de Facebook, senyals de fum i tocs de corneta amb vídeos de The New Mendicants fent versions dels escocesos. Però sorprenentment, arribat el dia, he trobat que hi ha persones més malaltes que jo, que necessiten ajuda d’un professional, ànim de qui els estimi i molta comprensió i paciència. Per exemple un noi que estava a primera fila. Precisament jo estava a la segona i, oh sorpresa, darrere seu. L’amigo era com Roberto Dueñas d’alt, i ballava, ballava molt. Una espècie de Torre Mafre movent-se d’una banda a l’altra en mig d’un tornado caribeny. Amb un puto concert acústic, a-cús-tic. Esbufegant, servidor intenta moure’s però no pot, perquè a la dreta hi ha una noia enganxada al terra amb superglue. No nota els cops de colze, no escolta els meus insults entre dents. Li sua absolutament tot, només vol fer fotos. 874 instantànies amb el seu Samsung, més o menys. A més les fa amb els hits, com si després les hagués d’escoltar. No, les fotos no s’escolten tia, vull dir, si fas 315 fotos quan toquen “Everthing Flows” després no sonarà “Everything Flows”. Ja veuràs quin drama quan arribis a casa i ho comprovis.

Devíem ser una cinquantena de persones veient el concert a la Be Cool. Primer pensament que em ve al cap. Què coi millor tenen a fer el milió i pico de persones restants que viuen a Barcelona? Anar a veure els putos Wavves a un concert pagat per Converse? De debò? Aviam, que ve Norman Blake a la ciutat, que hauria de ser una concentració rollo el darrer gran viatge dels Elfos. Tots en manada i cantant "Sparky’s Dream" per la Diagonal en desfilada militar estil nord-coreana. A adular el mestre, a l’ídol, al Déu, al puto millor. Perquè ho és, perquè dels discos de Teenage Fanclub han sortit algunes de les millors cançons pop que s’han fet mai. Que resisteixen comparacions amb qui vulgueu.



El problema és que per veure el concert amb una mica de comoditat hauríem d’haver estat trenta com a màxim, perquè l’escenari del Be Cool no és un escenari i sí una tarima. I si els dos artistes surten asseguts a tocar, el públic dret és normalment més alt que els artistes. Per tant, estàvem tots molt apretats a les primeres files i realment a prop dels músics, no ens vam perdre ni una de les ganyotes, comentaris o gestos que es feien entre ells. Així vam poder comprovar lo macos i bona gent que semblen ser. L’altre dia un amic em deia que si fossin els nostres veïns i féssim una barbacoa, el Norman Blake i en Joe Pernice estarien a la llista de convidats, segur. Perquè la seva actitud és la més allunyada d’una estrella del rock que et puguis tirar a la cara. Propers i rotundament humils, com quan Pernice va assegurar que “Everythings Flow” és la millor cançó que ha tocat mai, mentre Blake mira al terra sense saber què dir. I perquè fan cançons boniques, meravelloses, tendres i que només poden compondre bones i magnifiques persones. Un fill de puta no pot escriure una cançó com “She’s gone” (She’s gone, she’s gone, she’s like the wind she’s gone, and never to be found) i cantar-la com ho van fer aquest dissabte.

El nord-americà i l’escocès van fer un concert d’una hora i mitja amb intensos clímax que coincidien amb les cançons de Teenage Fanclub. En van caure algunes de molt conegudes i altres que no tant, com “Dark and Lonely” (cara b del seu darrer disc, Shadows) o “Did I Say”, cançó molt favorita que van incloure al seu disc de grans èxits. Els grans moments, evidentment, van ser amb “I don’t want control of you” (del majusculíssim Songs From Northen Britain), “Baby Lee” (que segurament és la cançó més important de la meva vida els darrers quatre anys) i, és clar, “Everything Flows”, el tema del qual tothom és fan, el primer hit i el més celebrat de la nit. Apunt –un altre– personal. No sóc d’“Everything Flows”. No, mentida, la suporto, és clar, i la lletra és collonuda, però no està entre les vint cançons que més m’agraden d’ells. Sé que qualsevol fan dels Teenage Fanclub em voldria matar, però no hi puc fer res. No m’agrada. Entenc que és com si a un fan dels Beatles no li agradés “I Wanna Hold Your Hand” o a un dels Kinks el “You really got me”, que pensaríeu que és imbècil, pel simbolisme i tal. Doncs, amics, em presento: sóc el rei dels imbècils. Un altre detall graciós, quan van atacar amb “It’s all in my mind” (hit indiscutible i majúscul) Blake va oblidar a quin disc estava. “Bé, aquesta és la primera cançó del penúltim disc de Teenage Fanclub que és...ah val, sí, Man-Made”. No es pot ser més rei.

Però no només van sonar versions dels Teenage Fanclub, també en van caure dues de grups tan màgics com ells: “Butcher's tale” del Odessey & Oracle dels Zombies i l’esmentada dels Go-Betweens, a banda de “You was me”, de Jonny, grup paral·lel de Blake amb els Gorky’s Zygotic. Òbviament també van tocar alguna cançó del primer EP de The New Mendicants, que es diu The Australia (que em soni, només van fer “High on Skyline”) i del disc futur que estan preparant, així com alguna versió dels Pernice Brother’s (“Amazing Glow”, “The Loving Kind”).

No va ser tan emocionant com un concert de Teenage Fanclub, pel format i tipus de bolo, però va estar a l’altura de les expectatives. Defensaven un catàleg perfecte amb les armes habituals de la casa: melodia dolça, jocs de veus Big Star i cançons reconeixibles per tots. Amb l’afegit de fer-ho tot tan proper i maco.

Un dels concerts de l’any a la ciutat.

Fotografia de portada: Marta Vélez per a Underscore.es
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.